Gairebé dos milions de
catalans i catalanes han sortit avui al carrer reclamant la independència de
Catalunya. No hem de reinterpretar les seves demandes ni fer ballar les xifres
en funció dels nostres interessos.
Gairebé un terç de la
població de Catalunya s’ha manifestat i postulat al costat de les tesis
sobiranistes. Els sentiments nacionals mobilitzen molt i segurament a la
manifestació hi eren tots els que són; aquells que siguin independentistes i no
han sortit avui al carrer s’han vist compensats per aquells que no ho són però
han cregut necessari protestar al carrer pels motius que fossin.
Qualsevol partit que
tingui la voluntat seriosa d’esdevenir un partit central (no centrista) a
Catalunya ha de comptar amb una part d’aquest terç mobilitzat de la població.
El PSC no només no és una excepció, és el partit que més ha de tenir-ho en
compte.
Aquesta manifestació
tenia com a objectiu mostrar als partits polítics la direcció que prenen els
esdeveniments. El PSC ha de fer quelcom més que prendre nota sobre tot allò que
ha succeït avui durant la Diada Nacional de Catalunya.
I és que no existeix
la dicotomia excloent entre catalanisme i obrerisme; conflictes nacionals i conflictes
socials; sentiments de pertinença territorial i sentiments de pertinença de
classe. Nosaltres hem de representar als catalans i catalanes i aquests, com
tots, tenim problemàtiques a tots nivells, sentiments a totes direccions i
preocupacions molt diverses.
Catalunya es regeix
políticament per l’eix nacional i per l’eix esquerra – dreta. Hem d’escollir,
posicionar-nos i oferir respostes en ambdós eixos i hem de tenir en compte que
aquests no són excloents entre ells. Som catalanistes, no espanyolistes i som d’esquerres,
no de dretes.
El conjunt del Partit
ha d’aprendre que cal assumir els dos eixos per poder assolir la majoria
necessària per produir els canvis que considerem necessaris. Aquells que
prioritzin la temàtica nacional han d’aprendre que, sense oferir respostes a
nivell social, mai no assolirem la majoria. Aquells que prioritzen la temàtica
social han d’aprendre que, sense oferir respostes a nivell nacional, mai no
assolirem la majoria.
Siguem madurs,
coherents, socialistes i catalanistes.
Manel Clavijo Losada
Siempre he pensado que un verdadero socialista -no me refiero al socialismo desvirtuado y secuestrado de hoy en día- no puede considerarse nunca nacionalista-catalanista-españolista, independentista... Y no me vale eso de que las ideas evolucionan, porque en todo caso, ya habría que llamarse de otra forma, pero no socialismo...
ResponEliminaCreo que la obligación como socialistas y demócratas es ser representativos de la sociedad para poder transformar la realidad que la envuelve. Hay un tercio de la sociedad catalana que pide independencia y el cometido del PSC no puede ser hacer pedagogía para cambiar a ese tercio o atrincherarse en los otros dos tercios.
ResponEliminaEn el estudio de las fuerzas políticas que protagonizaron la historia de la Segunda República, un tema que merece analizarse
ResponEliminaa fondo es el de la «fragilidad democrática», no solo de los partidos antisistema, sino también de la izquierda republicana liberal y democrática. Porque esta «fragilidad democrática », evidentemente junto con otros factores, contribuyó en buena medida a precipitar al país en la Guerra Civil. Normalmente, en el reparto de las responsabilidades de ese trágico conflicto, se suele atribuir la mayor parte de las que tocan a las izquierdas al partido socialista, y particularmente a su ala «caballerista». Lo cual no deja de ser cierto, tanto si se piensa
en la revolución de octubre de 1934 —que si no fue el comienzo de la Guerra Civil, sí fue su más importante premisa y, de alguna forma, su ensayo general—como si se considera su actuación en los meses que siguieron a la victoria electoral del Frente Popular.
Y, sin embargo, si las responsabilidades de Francisco Largo Caballero —y también las de Indalecio Prieto— hoy nos parecen graves, no se puede obviar que la vía revolucionaria,
que ellos intentaron seguir, pertenecía por aquel entonces a la cultura política del movimiento obrero, y que ellos actuaron
siempre dentro de las pautas de la tradición socialista española, que nunca, ni en su componente reformista, había aceptado
definitivamente el sistema democrático liberal-capitalista.