El Rei abdica i jo parlo avui de la III República! No
hi pot haver millor dia que aquest per publicar l’article que inicia la sèrie d’escrits
sobre el nou règim democràtic que necessita Espanya.
Sempre que parlem d’instaurar un sistema republicà
utilitzem arguments del tipus històric, de legitimitat democràtica, de
modernització de les estructures de l’Estat, etc. Assumeixo aquestes raons i
motius per una III República però no podem deixar d’abordar el fet que la
República és més una necessitat que no pas un caprici. Espanya necessita un
President de la República com a contrapès a l’autoritarisme que patim cada cop
que hi ha una majoria absoluta en aquest país i com a àrbitre cada cop que s’escenifica
un enrocament entre institucions.
El règim polític sorgit de la Transició no es va
dissenyar per ser regit amb majories absolutes. Tot es va configurar pensant
que els pesos i contrapesos es trobarien en el joc d’equilibris entre les
forces parlamentàries. La idea era que UCD i PSOE s’alternessin al poder tot
pactant amb Aliança Popular i PCE respectivament. Es va considerar que no calia
cap més límit al poder que el que representava la Constitució i el que ja es
donaria de facto amb els pactes entre els partits per formar govern i aprovar
lleis.
Els constituents no van veure -o no van voler veure-
que la Constitució caducaria en la seva lectura més estricta i que quedaria
subjecta a interpretacions més o menys fidels segons la conjuntura i els
interessos de cada moment. Calia, doncs, quelcom més que la Carta Magna per
establir mecanismes de control al poder.
Els constituents no podien saber que el sistema de
partits que tenien pensat no seria etern i que UCD s’enfonsaria, Aliança
Popular trigaria gairebé 15 anys en ser alternativa de govern i que el PCE
desapareixeria per donar pas a una coalició de partits d’esquerra sense
influència pràctica.
La nova democràcia ha d’evitar que torni a passar el
que vam patir a la legislatura 2000-2004 i el que estem patint en la present
legislatura. No és assumible democràticament que un partit amb majoria absoluta
tingui el poder suficient com per canviar unilateralment el dret a decidir de
la dona sobre el seu propi cos, pugui canviar el model competencial de les
administracions locals, estableixi les bases d’un nou model educatiu sense
comptar amb ningú, buidi de finançament la Llei de Dependència, deixi sense
aplicació efectiva la Llei de Memòria Històrica, es negui a pactar amb la
Generalitat en un moment de màxima tensió... Hem d’esperar a les properes
eleccions per aturar aquesta aberració moral? Sí. No hi ha cap manera de
controlar el poder? No.
I què pot fer un President de la República? Amb les
competències necessàries pot vetar una llei del Parlament (i es pot limitar
aquest dret si la llei és consensuada amb altres forces), pot arbitrar en
conflictes competencials entre administracions, pot pressionar al govern en una
direcció o altra, pot canalitzar les demandes ciutadanes i ajudar a produir
canvis. També pot no fer res d’això però haurà de respondre davant la
ciutadania. Podem escollir entre tenir la figura d’un protector contra l’absolutisme
del “decretazo” o no tenir-la.
Jo opto per disposar d’un contrapès amb legitimitat
democràtica i amb un cicle electoral propi. L’alternativa és patir cada x anys governs
despòtics i majories absolutistes.
Visca la República!
Manel Clavijo Losada
