dimarts, 3 de juny del 2014

La III República

El Rei abdica i jo parlo avui de la III República! No hi pot haver millor dia que aquest per publicar l’article que inicia la sèrie d’escrits sobre el nou règim democràtic que necessita Espanya.

Sempre que parlem d’instaurar un sistema republicà utilitzem arguments del tipus històric, de legitimitat democràtica, de modernització de les estructures de l’Estat, etc. Assumeixo aquestes raons i motius per una III República però no podem deixar d’abordar el fet que la República és més una necessitat que no pas un caprici. Espanya necessita un President de la República com a contrapès a l’autoritarisme que patim cada cop que hi ha una majoria absoluta en aquest país i com a àrbitre cada cop que s’escenifica un enrocament entre institucions.

El règim polític sorgit de la Transició no es va dissenyar per ser regit amb majories absolutes. Tot es va configurar pensant que els pesos i contrapesos es trobarien en el joc d’equilibris entre les forces parlamentàries. La idea era que UCD i PSOE s’alternessin al poder tot pactant amb Aliança Popular i PCE respectivament. Es va considerar que no calia cap més límit al poder que el que representava la Constitució i el que ja es donaria de facto amb els pactes entre els partits per formar govern i aprovar lleis.

Els constituents no van veure -o no van voler veure- que la Constitució caducaria en la seva lectura més estricta i que quedaria subjecta a interpretacions més o menys fidels segons la conjuntura i els interessos de cada moment. Calia, doncs, quelcom més que la Carta Magna per establir mecanismes de control al poder.
Els constituents no podien saber que el sistema de partits que tenien pensat no seria etern i que UCD s’enfonsaria, Aliança Popular trigaria gairebé 15 anys en ser alternativa de govern i que el PCE desapareixeria per donar pas a una coalició de partits d’esquerra sense influència pràctica.

La nova democràcia ha d’evitar que torni a passar el que vam patir a la legislatura 2000-2004 i el que estem patint en la present legislatura. No és assumible democràticament que un partit amb majoria absoluta tingui el poder suficient com per canviar unilateralment el dret a decidir de la dona sobre el seu propi cos, pugui canviar el model competencial de les administracions locals, estableixi les bases d’un nou model educatiu sense comptar amb ningú, buidi de finançament la Llei de Dependència, deixi sense aplicació efectiva la Llei de Memòria Històrica, es negui a pactar amb la Generalitat en un moment de màxima tensió... Hem d’esperar a les properes eleccions per aturar aquesta aberració moral? Sí. No hi ha cap manera de controlar el poder? No.

I què pot fer un President de la República? Amb les competències necessàries pot vetar una llei del Parlament (i es pot limitar aquest dret si la llei és consensuada amb altres forces), pot arbitrar en conflictes competencials entre administracions, pot pressionar al govern en una direcció o altra, pot canalitzar les demandes ciutadanes i ajudar a produir canvis. També pot no fer res d’això però haurà de respondre davant la ciutadania. Podem escollir entre tenir la figura d’un protector contra l’absolutisme del “decretazo” o no tenir-la.

Jo opto per disposar d’un contrapès amb legitimitat democràtica i amb un cicle electoral propi. L’alternativa és patir cada x anys governs despòtics i majories absolutistes.

Visca la República!


Manel Clavijo Losada