Aproximadament viuen al nostre país uns 30 milions de ciutadans que no van votar la constitució a l’any 1978. La raó no és pas política, es biològica. O bé no eren majors d’edat o bé ni havien nascut. A finals del segle XVIII, Thomas Jefferson va preveure que aquest fet representaria un problema de legitimitat i va proposar les ratificacions periòdiques de les constitucions. Aquesta idea mai no es va dur a terme.
La Constitució basa la seva legitimitat superior en la sobirania popular, en el poder constituent. Però, què queda d’aquest poder constituent? Ara per ara només queden menys de 15 milions de ciutadans que van poder votar la Constitució. La resta no hem pogut decidir, ni ho podrem fer a curt termini. A la pràctica, doncs, es tracta d’una legitimitat més tradicional (pel pas del temps i la configuració del sistema polític en torn de la Carta Magna) que no pas democràtica. Això ha fet que la Llei de lleis sigui intocable i sagrada (per raons més polítiques que jurídiques).
Vista la lògica emprada fins ara no ens pot estranyar que la reforma de l’art. 135 per establir un sostre de deute no vulgui ser ratificada per mitjà d’un referèndum popular. L’argument no és gaire sorprenent tampoc, si l’article 135 no es troba en la part de la Constitució que exigeix una reforma amb ratificació de la ciutadania no cal fer-la. El raonament, de nou, és tradicional i no democràtic. Rere de tot plegat es troba la por a convocar un referèndum i perdre’l davant una ciutadania que s’ha anat emancipant de les opinions partidistes amb una gran celeritat a partir del 15-M.
La Carta Magna és la Llei de lleis, és la font i el cim de tot l’ordenament jurídic de l’Estat. Algú pot arribar a pensar que no és un document prou rellevant i vinculant com per ser ratificat qualsevol modificació del mateix? Si la Constitució es toca, s’ha de votar.
És per això que s’ha de demanar al conjunt de la ciutadania que es mobilitzi, que contra els arguments tradicionalistes amagats sota raons jurídiques confrontin l’esperit democràtic i participatiu. Els joves formem part d’una generació que haurà de pagar la factura dels politicastres actuals si no fa res per impedir-ho.
La democràcia no és una carta blanca dels governs per utilitzar la seva majoria com vulgui durant 4 anys. Ha d’haver una rendició de comptes i aquí és on ha d’entrar tota la indignació acumulada des dels inicis de la Transició. En un sistema que funciona a partir de majories no té cap sentit que els canvis constitucionals (que exigeixen grans consensos) siguin pactats i ratificats per dos dirigents polítics sense informar ni als seus partits ni a la ciutadania.
