Fènix o pardal?

La situació de crisi econòmica actual ens obliga a replantejar-nos l’estratègia emprada per a la transformació de la societat. Hem arribat al punt d’inflexió necessari per a que el socialisme deixi de ser un pardal ferit en una Europa caçadora d’ideals. El socialisme ha de ser com l’au fènix, ha de renéixer i agafar les regnes amb propostes alternatives de futur.

El socialisme va ser durant el segle XIX i part del XX una via vàlida, un full de ruta que va forçar a una transformació progressiva del sistema polític occidental. Durant aquests segles el socialisme va ser progressista, va lluitar contra un sistema liberal que es va dividir entre els qui acceptaven les reformes -i les recolzaven- i aquells qui van decidir resistir-se i tractar de conservar el sistema polític i social. El socialisme aleshores era engrescador, suposava una alternativa al sofriment i a les desigualtats d’un món ple de privilegis per una minoria. El conservadorisme no era atractiu ja que és difícil vendre a la societat la defensa d’un món injust.

Ara, al segle XXI, som nosaltres –els socialistes- els qui hem esdevingut uns conservadors. Les grans victòries les hem obtingut evitant que el Parlament Europeu aprovés les 65h setmanals, evitant directives contra la immigració o aplicant mesures neoliberals pal•liades. Això no és ser socialista ni progressista.

Hem vist que és ara la dreta qui ha esdevingut una alternativa al seu propi model, tots els avenços que s’han assolit trontollen i nosaltres no hem fet res més que conservar una situació que tampoc és justa i manté les desigualtats sistèmiques de sempre.

I és que tot plegat ha arribat a un punt que ha perdut el sentit. Nosaltres hem de resistir i mantenir la posició en un terreny que no és el nostre, un món que no hem pogut transformar i que pot canviar a pitjor. Ara els conservadors són els qui progressen cap a una alternativa on les desigualtats artificials creades pel sistema econòmic es legitimin com a intrínseques de l’ésser humà.

Això ha d’acabar ja, hem de tornar a ser progressistes. Crisi no vol dir altra cosa que canvi i depèn de nosaltres la deriva que prengui la situació. Les mesures anticrisi han de deixar de ser encarades a evitar el canvi, han de esdevenir el motor d’aquest.

Hem de tornar a engrescar a la societat amb una alternativa que acabi amb les injustícies, les desigualtats i els privilegis d’algunes minories.


Manel Clavijo Losada.

No és hora de lamentar-se

Avui em dirigeixo a tots els companys/es socialistes: votants, simpatitzants, militants o gent que es considera socialista però que no ens ha votat aquest cop.

Companyes i companys, tots sabem els resultats d’aquestes eleccions, ja sabem que han estat molt negatius per tota l’esquerra en general. Ens veiem immensos en una greu crisi econòmica i hem d’estar a l’alçada del que s’espera de nosaltres. No hem de perdre un segon en lamentacions. Ara ens cal una veritable autocrítica i mirar cap endavant.

L’autocrítica pels socialistes és la presentació d’una alternativa clara i contundent. Cal una alternativa a tot allò que ens ha portat fins aquest punt, cal també una alternativa a un govern que voldrà retallar drets socials allà on pugui.

Companys i companyes, viurem temps difícils i molt durs però ara és quan podem començar de nou i fer del nostre partit una formació de govern a Catalunya d’aquí a uns anys.

Ara cal treballar, sortir al carrer, incloure al màxim número de ciutadans al nostre projecte i tornar a redreçar la via des dels municipis.


Com diu Víctor Jara a Vientos del Pueblo: la estrella de la esperanza continuará siendo nuestra.


Salut, socialisme i república!

Manel Clavijo Losada

Legalitzant l'esclavitud...

Fa uns dies vaig escriure un article sobre les propostes del PSC per als joves i em vaig centrar en la més polèmica de totes. Una vegada aclarits els punts conflictius i vist que no ho són tant com ho pintaven alguns, veiem quines propostes tenen els de CiU (ja que eren els més espantats per l’ajuda a l’ocupació juvenil).

Alguns m’acusaran de fer campanya en negatiu però cal dir que només em limito a explicar el que hi ha. Si CiU no té propostes positives la descripció d’aquestes serà negativa, una llàstima...

Si la proposta conflictiva del PSC era la d’aconseguir recol•locar als joves en la formació i l’ocupació, la de CiU és la de fer treballar sense sou als joves.

Si, sembla més un acte de manipulació i demagògia per la meva part que no pas una proposta veritable de CiU.

Per això us poso textualment el que diu el punt 433 del programa electoral de Convergència i Unió.

" Proposarem la creació d’un contracte d’aprenentatge dels oficis, de caràcter no retribuït i sense cost per a l’empresa, per a la formació professional dels estudiants dins les empreses."

No cal dir res més, uns volem ajudar aquells que volen treballar i altres volen ajudar aquells empresaris que no volen pagar als seus treballadors.

El vot al PSC és més necessari que mai.

"Ni" laisser faire "ni" laisser passer

Feia dies que em rondava pel cap escriure un article sobre la proposta del PSC de fomentar el retorn a la formació i l’ocupació d’aquells joves que actualment no estudien ni treballen.

La proposta del programa electoral diu textualment: “Impulsarem l’ocupació dels joves per reduir les taxes d’atur juvenil. Promourem que tots els i les joves que no estudiïn ni treballin i siguin menors de 25 anys siguin atesos sota un programa específic del Servei d’Ocupació.
Incrementarem les accions específiques per a menors de 25 anys sense graduat en educació secundària, amb actuacions que combinin formació i treball, i que alhora garanteixin la seva inserció laboral i/o el seu retorn a l’entorn educatiu.”

Tot plegat es concreta en el préstec de 633€ durant uns mesos en els quals aquells que s’han acollit al programa en qüestió s’hauran de formar. Una vegada acabat el curs de formació seran contractats pel sector privat amb l’ajuda de la Generalitat de Catalunya. Un cop aquests tinguin un sou superior a 1000€ hauran d’anar retornant el préstec (sense interessos) i en uns terminis lògics i assequibles.

Per què es fa això? Per què hi ha prop de 60.000 joves a Catalunya que ho necessiten. No són els "ni-ni's" que surten a callejeros o als programes sensacionalistes, són joves que van deixar la feina moguts pels alts sous que es pagaven a la construcció.

La Generalitat i l’Estat van promoure aquest fet desincentivant els estudis de Formació Professional i donant via lliure a tots aquells que es volien incorporar al mercat laboral encara tenint un nivell d’estudis competitiu. És just i lògic que aquelles institucions (independentment dels partits que fossin al poder) que van avalar la fuga de joves de la formació sigui ara la que avali igualment el seu retorn a la formació per a un mercat laboral que ha canviat.

Alguns han titllat la mesura d’electoralista. Aquests potser s’obliden del fet que ja es va considerar al febrer d’aquest any (lluny de campanyes i precampanyes). Aquests també s’obliden el fet de que la major abstenció és la juvenil i que la participació no variarà en el col•lectiu afectat i molt menys amb proposta d’aquest tipus.

Una altra crítica ha sigut la d’al•ludir al fet que no hi ha propostes per ajudar als qui ja estudien. Ja que els diaris no ho fan, us recomano que les llegiu en aquest enllaç.

Manel Clavijo Losada

Aquests si que saben reutilitzar estratègies del passat…

I no, no vaig a parlar avui dels tics berlusconians que té el partit de Laporta amb les nostres particulars vellinas.

El meu interès politològic m’ha dut sempre a escoltar als adversaris polítics (al menys aquells que ho mereixen) en comptes d’estigmatitzar-los i qualificar-los com a enemics. M’empeny a fer això més la curiositat que no pas el fet de guardar les aparences.

Això m’ha dut a dedicar alguns posts a idees manifestament contràries a las que jo tinc, crec que això és enriquidor ja que pot estimular a algú a indagar una mica més sobre altres idees que no siguin les seves.

Aquest post li dedico a Solidaritat Catalana per la Independència, un partit on la única cara visible mínimament digne de ser analitzada és l’Alfons López Tena. Aquest individu és possiblement dels únics que són allà per convicció (i potser dels pocs que té algun tipus de convicció). Un partit que sembla encarat a evitar que en Laporta sigui investigat pels escàndols de presumpte corrupció que l’envolten per la seva gestió al capdavant del Barça.

Fa uns dies la meva inquietud política em va dur a assistir a un acte que van celebrar aquests a la meva facultat i on vam anar unes 30 persones. Passaré per alt les consideracions d’Uriel Bertran (un dels ponents) ja que no són políticament rellevants. El ponent de veritat era, com dic, en López Tena.

Aquest, en el seu discurs va deixar anar algunes idees que voldria exposar per tal de rebatre-les.

Idea 1: “la via federal està morta ja que xoca amb els impediments de l’aritmètica parlamentària de Madrid i amb un procés de reforma parlamentària que ho complica encara més.”

Tenint en compte que la seva estratègia és la majoria absoluta partint de zero... no tinc gaire clar qui ho té pitjor aritmèticament.

Idea 2: “la via del referèndum és inconstitucional i, per tant, no es pot realitzar.”

Idea 3: “el concert econòmic és inconstitucional ja que la Disposició Addicional Primera de la Constitució no ens afecta.”

He ajuntat aquestes dues ja que l’argumentació de fons és la mateixa: “com és inconstitucional no es pot fer.” (Deixaré de banda el fet que l’Alfons és un home que s’ha implicat activament durant aquest any en les consultes sobiranistes). Resulta molt curiós que un partit que vol assolir la independència a partir d’una declaració unilateral "legitimada" per una suposada majoria absoluta al Parlament català es preocupi per assumptes d’inconstitucionalitat. Fins el que jo sé, la Constitució no permet aquest tipus de declaracions unilaterals per part de cap Parlament autonòmic.

Crec que el fons de tot aquest discurs no es troba inspirat en Kósovo sinó en no acabar com el Quebec, fent referèndums per la independència que fracassen.


Manel Clavijo Losada

Jo no t'espero

La visita del Papa ha portat al capdavant el debat sobre la laïcitat de l’Estat. La despesa en protegir al Papa dels seus fidels, en retransmetre l'espectacle i en organitzar tot el teatre ha fet pensar a més d’un en la utilitat d’aquest viatge de cortesia. Això sumat en la interferència negativa en la vida diària dels habitants de Barcelona (ja que es talla tot el centre per fer la desfilada) ha provocat una concentració de rebuig a la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

L’Alcalde de Barcelona recordava fa uns dies que els beneficis serien de 30 milions d’euros. La pregunta que m’inspira l’afirmació anterior és: on van a parar aquests beneficis? I és que una cosa és ben certa, nosaltres li paguem l’estada turística al Papa però, qui rep el benefici de tota aquesta suposada inversió? No seria just que els mateixos que en paguem les conseqüències del viatget del Sant Pare siguem els mateixos que obtinguem els beneficis?

Deixant de banda el debat sobre el tema de moda, passem a un més interessant i molt relacionat amb l’anterior: la laïcitat. Hi ha qui a hores d’ara encara creu que aquest és un estat laic. El cert és que segons la Constitució Espanyola de l’any 1978 Espanya és un estat sense cap confessió religiosa. El Tribunal Constitucional va traduir això en l’expressió “laic positiu”. Per això alguns malintencionadament diuen que no cal engegar un procés de laicització de l’Estat.

Doncs bé, anem a explicar què vol dir “laic positiu” i així determinar si realment cal una reforma de l’Estat en aquest sentit.

Laic positiu vol dir que no hi ha una confessió oficial de l’Estat Espanyol però que amb l’Església Catòlica tindrà un tracte especial (ja que es troba citada a la Constitució Espanyola).

Laic positiu vol dir que existeix un tracte de favor amb l’Església Catòlica mitjançant un concordat amb aquesta (una espècie de tractat internacional amb el Vaticà, impropi d’un estat laic).

Laic positiu vol dir que poden existir centres d’estudis dirigits per l’Opus Dei, encarregats d’adoctrinar en l’homofòbia i la por a la modernitat a milers de nens i nenes innocents.

Laic positiu vol dir que organitzacions protofeixistes i ultracatòliques com els Legionarios de Cristo poden existir i realitzar activitats en el nostre país (com gestionar la universitat Francisco de Vitòria).

Laic positiu vol dir permetre obrir nous centres religiosos en terrenys públics. Hi ha més de 26.000 a tot l’Estat. En canvi, hi ha al voltant de 19.000 centres públics d’ensenyament. A Sant Boi o a Cornellà se n’obriran centres de culte mentre existeix encara un gran dèficit en escoles bressol. Analitzant per sobre la quantitat d’estudiants que encara tenen un barracó en comptes d’una escola espanta en comparació amb els quatre practicants que encara van a missa. Per què fer més edificis religiosos si la demanda és pràcticament nul•la?

Laic positiu vol dir que l’Estat Espanyol regala a l’Església Catòlica 6.000 milions d’euros a l’any. En canvi, el Ministeri d’Educació té un pressupost anual de 4.000 milions d’euros (amb la de deficiències que persisteixen en l’ensenyament d’aquest país).

Encara algú es creu que “aconfessionalitat” o “laic positiu” i tots aquests eufemismes més propis de l’Antic Règim són sinònims de laïcitat?


Manel Clavijo Losada

Una de reformes...

La setmana passada vaig parlar de la vaga, ara toca parlar de les reformes. Tot plegat són temes que afecten profundament als treballadors i a l’Estat de Benestar. És per aquest motiu que cal parlar-ne de manera clara i amb un debat sostingut en el temps.

Al menys jo, la claredat la guanyo amb el pas del temps i a base de discussions amb la gent (i amb mi mateix). Això va molt bé per mantenir la crítica en el temps i no caure en els paranys del marketing i les modes que indueixen sempre a la combustió espontània d’idees, amb l’inevitable oblit posterior.

Per evitar aquests efectes de la falsa política, cal anar parlant de les reformes i anar seguint la seva deriva pràctica.

Fa unes setmanes, a Ràdio Cornellà, vaig sentir a una companya de l’Agrupació parlant al programa “Les Veus de la Ciutat: Edició Joves” sobre la reforma de les pensions i la reforma laboral.

Les seves declaracions eren fruit de la claredat i del debat sostingut que reclamo. Allò que va dir ho recolzo al 100% ja que considero que és el sentiment de tota una generació de joves, en la qual m’hi trobo.

Les idees bàsiques les poso aquí per escrit.

La primera idea és que, si s’han de fer reformes, aquestes han de començar pels ciments i no per la teulada. El que ha fracassat és el model productiu del totxo i el turisme, no pas el sistema de pensions o la flexibilitat laboral anterior a la reforma.

Amb un model productiu viable i a ple rendiment no calen més reformes. Quan tot anava suposadament bé vam assolir uns índex d’atur molt baixos, cosa que demostra que les relacions treballador-empresa funcionaven tal i com estaven.

La segona idea és que si s’amplia l’edat de jubilació fins als 67 anys, els joves trobarem més temps en entrar al mercat laboral ja que no podrem accedir a la vacant d’aquells que es jubilen. Aquesta reforma, cal insistir-hi, no caldria amb un model productiu que assegurés un alt índex d’ocupació.

Si a més se’ns vol exigir cotitzar 20, 25 o 30 anys, no té cap sentit abaratir l’acomiadament ja que per cada any que passi ens podrem haver passat uns mesos a l’atur, allargant amb això l’assoliment d’aquests anys.

Com no tot han de ser crítiques, també s’han de fer propostes. En quant al model productiu, el que s’hauria de fer és encarar-lo cap a les energies renovables, indústria en la que som un referent mundial. En quant a les pensions, enlloc d’obligar, s’hauria de bonificar bastant el fet de que algú vulgui treballar 2 anys o més a partir dels 65. També s’haurien de rebaixar els supòsits que permeten la jubilació anticipada.

A diferència dels altres, nosaltres critiquem i proposem. Alguns haurien de prendre nota ja que se’ls paga massa bé per la feina que fan, i per les idees que aporten – o no- per sortir de la crisi.


Manel Clavijo Losada

Ara que ningú no en parla...

La foto també va ser d'un 29 de setembre, però de 1909.

Pràcticament ha passat un mes de la vaga general que va trasbalsar alguns generadors de males opinions intereconomitzats i telemartiritzats. A les televisions es van veure les més anecdòtiques que representatives escenes de limitats cerebrals aprofitant la confusió per robar uns Levis.

També vam observar com els cadells pagats indirectament per la Patronal baixaven de la zona alta de Barcelona. Aquests van anar a rebentar la vaga fent veure que eren uns anti-tot... De ben segur que els seus papis es varen alegrar en veure els seus estimats fillets deslegitimant una protesta ja de per si molt discutida.

Deixant de banda la lluita de xifres, que aporta més tinta i paper que interès, cal analitzar-ho tot des d’una vessant més política que no pas matemàtica.

Els sindicats tenien motius per organitzar una vaga general, això sembla indiscutible. La Patronal té les seves estratègies i subterfugis per coaccionar al Govern. Els sindicats, com és lògic, també tenen maneres de tractar d’influir en la presa de decisions. El seu modus operandi, és més públic ja que té sindicalistes en comptes de bitllets.

S’ha discutit molt de la utilitat estratègica de les vagues en l’actualitat i molts les han titllat d’anacròniques. El que realment és anacrònic és fer anàlisis d’aquest tipus sense tenir en compte que actualment a França s’estan fent tantes vagues en un any com les que portem nosaltres en 30 anys. El problema és que les crítiques ja no venen sols de la dreta, si no també d’algun tipus d’esquerra que creu que les vagues només són lícites si es fan contra un sistema autoritari o un govern de dretes.

Quan el diàleg social es trenca, el Govern fa decrets, la Patronal amenaça i els sindicats fan vaga. Així és com funciona tot plegat. Si no es volen decrets s’ha d’arribar al pacte, si no es volen amenaces s’ha de ser ferms i si no es volen vagues s’ha de ser flexible.

Ara bé, i tot s’ha de dir, què és això de fer una vaga passat l’estiu i una vegada s’ha aprovat la reforma laboral? Si la vaga general volia influir en la presa de decisions s’hauria d’haver fet al juny, com la última, i no pas quan el Govern no pot fer marxa enrere. El fet de no haver actuat d’aquesta manera fa pensar que potser l’objectiu era tenir la vaga de rigor, acontentar a la base i, de passada, justificar les subvencions anuals.


Manel Clavijo Losada

Hi ha qui diu...

Hi ha qui diu que dedicar part del teu temps a la política és inútil, que no serveix de res. Que els pobres s’han de dedicar únicament a treballar per mirar d’abandonar la seva condició, si poden…

Alguna vegada he sentit dir que només els empresaris d’èxit haurien de dedicar-se a la política, que ell són lliures dels lligams de la necessitat i que mai no entrarien en escàndols de corrupció.

Fa molt de temps que existeix el pensament apolític que creu que ja no existeix ni la dreta ni l’esquerra, que governi qui governi és tot el mateix. La gestió és sempre la mateixa.

Alguns diuen que ens equivoquem pensant el contrari, que ja ens ho trobarem en el futur, que tot plegat és un gran circ i que al participar som els pallassos que, a més, paguen l’entrada.

Diuen que ens equivoquem si pensem que podem representar correctament els interessos de la ciutadania, que tots acaben enganxats en la seva pròpia teranyina d’interessos personals i pressions externes al funcionament democràtic.

Hi ha qui parla molt i hi ha qui diu alguna cosa.

Jo crec que no hem errat en escollir el camí. És cert que hi ha errors, que cap partit, organització o govern és perfecte. Però, si fos així, quin sentit tindria pertànyer a un projecte polític? Si no hi hagués res a regenerar, a millorar, a fomentar o a transformar no dedicaríem el nostre temps a la política.

Aquesta és una generació de joves amb voluntat progressista i de canvi. Estem aquí per no repetir els errors de les generacions passades.

Alguns, des de fora, diuen que estem equivocats. Nosaltres, des de dins, sabem que podem redreçar la via escollida.


Manel Clavijo

A qui votaries?

Va néixer al 1955. Ve de família d’obrers i pagesos que van haver d’immigrar a la gran ciutat per poder prosperar i tenir un present i futur millor del que els esperava al camp.

Va començar al món laboral als 16 anys, combinava els estudis a l’institut amb la feina a les arts gràfiques, primer, i a la indústria electrònica, després.

Només amb 17 anys ja militava en un grup d’oposició al règim franquista. Com tants d’altres, tenia com objectiu derrocar la dictadura que ja casi arribava a les quatre dècades de durada. La seva joventut, doncs, va estar emmarcada entre la feina d’obrer a diferents fàbriques i la política clandestina, la primera alleugerava l’economia familiar, la segona, tot i que perillosa, animava el seu esperit antifeixista.

Va començar a militar al seu partit actual al 1978. La feina a Sant Andreu de la Barca i la seva activitat política activa va impedir que continués amb els seus estudis de dret i econòmiques.

Va ser alcalde d’una ciutat propera a la capital. Aquesta, com d’altres de la zona havia estat plantejada com un magatzem de treballadors, sense serveis, infrastructures, higiene... va aconseguir transformar la ciutat i fer-la habitable. La seva carrera política va continuar en diferents càrrecs d’importància.

Actualment és cap de llista del seu partit per les eleccions autonòmiques de 2010.



Va néixer al 1956. Ve de família d’empresaris del món tèxtil i metal•lúrgic de la província de Barcelona.

Va estudiar a diversos col•legis com el Liceu Francès i va llicenciar-se en econòmiques però va haver d’abandonar els seus estudis a la Facultat de Dret.

El primer contacte amb el món laboral va ser una vegada acabada la carrera, en un departament d’un grup d’empreses industrials. D’allà va passar a dirigir una societat d’inversions del mateix sector. La seva joventut es va veure emmarcada en el sector privat, intentant fer prosperar empreses que s’obrien pas a l’estranger ara que la democràcia estava consolidant-se a tot l’estat.

No va ser fins l’any 1982 que va entrar a la política activa, començant al departament de comerç, consum i turisme de la Generalitat. No pensava continuar en el sector públic però finalment va ingressar al seu partit actual exercint, entre d’altres càrrecs, com a regidor a l’Ajuntament de Barcelona.

La seva carrera política l’ha dut al moment actual, cap de llista del seu partit a les eleccions autonòmiques del 2010.


La biografia personal d’un polític serveix per donar coherència a les seves propostes i a la seva manera de fer en la seva tasca diària.

Qui d’aquests dos s’assembla més a tu? Només una persona que ha viscut en un ambient semblant al teu podrà comprendre al 100% els teus sentiments, les teves inquietuds, les teves passions, les teves demandes...

A qui votaries?

El primer català a la Lluna

Senyores i senyors, amb tots vostès, en primícia mundial, en exclusiva universal, el demagog, el poc llegit, aquell que intenta prendre el pèl a tots els ciutadans, aquell que en lloc d’experiència i obra de govern acumula anècdotes i barrabassades, l’inimitable Ramon Tremosa!

Si, com heu pogut llegir al títol de l’entrada inaugural del curs polític, Ramon Tremosa és el primer home en arribar a la Lluna, de fet s’hi ha instal•lat. Tenim proves que demostren que ja fa temps que és allà, al menys les seves declaracions online i les explicacions posteriors ens fan veure certa falta d’oxigen...

Amb el seu portàtil s’ha dignat a dirigir-se a nosaltres, pobres terrícoles, regalant-nos la següent demostració d’ètica i d’intel•ligència: “Montilla = Franquisme sociològic. Què hauria dit el PSC si Jordi Pujol hagués convocat eleccions en un dia de Barça-Madrid? Convé que voti molt poca gent (només així el tripartit pot repetir) i per això barregen al màxim futbol i política. Montilla és el president que Franco somiava per a una Catalunya en democràcia: regionalista, espanyolitzador i acatador del centralisme. Quin final de l'aposta estratègica d'ERC!!”

Deixarem de banda el fet, més que estudiat, que l’abstenció sempre afecta als partits amb una massa d’electors menys mobilitzats, és a dir, a l’esquerra i no precisament a la dreta. Potser des de la Lluna creu que l’abstenció provocarà l’entrada de tots els minúsculs partits al Parlament... és el que té no veure des d’allà l’anomenada barrera electoral.

Després, tant a la Cadena Ser com al seu blog personal, va decidir afegir-hi més gasolina a les seves incendiàries declaracions.

Per què cataloga al PRESIDENT DE LA GENERALITAT de franquista sociològic? Què és allò que l’impulsa a comparar-lo amb el somni d’un dictador sanguinari com Franco? Quin és el greu atemptat contra la democràcia que ha comès el PRESIDENT DE LA GENERALITAT?

La resposta és ben senzilla: convocar unes eleccions tal i com mana el procediment democràtic. Això si, sembla un greu problema que coincideixin amb un partit de futbol... Al senyor Tremosa, a més, la convocatòria d’eleccions li recorda al Franquisme... ens prens el pèl, Ramon?

Sembla ser que com no el deuen fer gaire cas en la seva tasca diària com a orador de luxe a la Lluna cal que, de tant en tant, faci de les seves per sortir als mitjans de comunicació, una estratègia tant madura i meditada com les seves declaracions al facebook.

Arribats aquí, potser algú es preguntarà: i allò de “regionalista, espanyolitzador i acatador del centralisme”? No us preocupeu, la raó també és molt simple: l’entrada de Ryanair a l’Aeroport del Prat. Exacte, el nou finançament, els nous nivells competencials i tota l’obra de govern no serveix de res davant de l’entrada d’una nova aerolínia al Prat. Ens prens el pèl, Ramon?

Si vius a la lluna i vols que et rescatin d’allà, pixar fora de test serveix, a vegades, per sortir a la tele, potser fins i tot et donen una conselleria si t’avorreixes allà!

I ja que ha citat al Franquisme, on era el seu líder, l’Artur Mas, durant el Franquisme? El President de la Generalitat lluitava a la clandestinitat contra la Dictadura. El senyor Tremosa mentrestant, anava encara a la platja amb flotador i mirava, com sempre, a la Lluna.

La setmana que ve ja parlaré de biografies i vides dels candidats...


Manel Clavijo Losada

4 anys, 14 morts i 27 ferits

Fa quatre anys, quan jo en tenia 16, cursava 4rt d’ESO i volia ser enginyer industrial. Tot just acabava de formalitzar la meva militància a la Joventut Socialista de Catalunya i no podia imaginar-me que al 2009 seria escollit Primer Secretari de l’Agrupació de Cornellà. Tampoc podia imaginar-me que el meu futur universitari seria, des de bon principi, lluny de la ciència.

També fa quatre anys l'Estatut de Catalunya va ser aprovat i, més tard, va ser plenament vigent. Alguns articles van ser denunciats pel Grup Parlamentari del Partit Popular i pel Defensor del Poble davant l'òrgan competent per fer-ho: el Tribunal Constitucional.

Durant aquests quatre anys, mentre un servidor s’apropava cada vegada més a la política i s’allunyava de la física i la mecànica, el Tribunal Constitucional anava fent-se malbé i podrint-se sense trobar solució al trencaclosques de l’Estatut. Els esdeveniments no es van succeir per culpa de la incapacitat del poder legislatiu de renovar als magistrats i també per la utilització d’un Estatut per forçar (en una direcció o altra) l’evolució dels conflictes territorials intrínsecs i ancestrals en la política estatal.

Analitzant molt per sobre els articles que segons el PP eren contradictoris amb la Constitució, trobem que sembla que existeixi certa animadversió cap a la diferència dins l’Estat Espanyol. La impossibilitat de Castella de dur a terme un procés jacobí a tot el territori va gestar la tradicional ràbia conservadora cap a la perifèria, de la qual el PP sembla ser l’hereu.

Només un exemple: la seva oposició a que Catalunya esdevingui una nació. Que no s'equivoquin, l'Estatut no transforma culturalment Catalunya, només formalitza jurídicament una realitat preexistent. Per tant, els símbols nacionals són propis d'una tradició, d'un acord implícit en la configuració d'una societat, en aquest cas la catalana. L'Estatut, una vegada més, formalitza una realitat ja existent. El Tribunal Constitucional finalment ha considerat la menció del preàmbul com a no-vinculant jurídicament, recordant en vuit ocasions la “indivisible unidad de España”.

El model territorial del PP es l'immobilisme perpetu. El model territorial del TC és el d'un text, la Constitució, que segons hem pogut veure té dues interpretacions possibles: progressista i evolutiva o conservadora i immòbil.

Arribats a aquest punt, no vull oblidar-me de donar-nos a tots el condol per la mort dels 14 articles suprimits pel TC que van ser refrendats per dos parlaments i per un cos electoral. Esperem, això si, que els 27 articles ferits puguin ser recuperats a la pràctica i que no siguin un obstacle per al correcte funcionament de les institucions catalanes. Suposo que es podran forçar de tal manera que s'acabin deixant de banda les decisions d'un Tribunal caducat i amb la mateixa pudor a podrit que alguns punts de la nostra políticament antiga Constitució.

Aprofito l'article per demanar als qui reclamen una reforma de la LOTC per impedir que el TC pugui dictar sentència de lleis refrendades per referèndum que utilitzin el cap. Si el PP està en desacord (com segur ho està) presentarà un recurs en un hipotètica nova LOTC ( pràcticament impossible per l'aritmètica parlamentària). Evidentment el Tribunal Constitucional no s'autoamputarà part de les competències de què disposa actualment. Per tant, políticament aquestes reclamacions són una carta als Reis Mags fora de context.


Manel Clavijo Losada

Obrerock 2010

Ja ha passat un temps prou prudencial, més de deu dies, per fer una valoració política i pública del primer concert jove pel Dia del Treballador que vam organitzar l’Agrupació de Cornellà de la Joventut Socialista de Catalunya.

Deixant de banda el número d’assistents, superior al que esperàvem, els problemes tècnics intrínsecs en qualsevol celebració (i encara més si aquesta és la primera) el que vull és fer esment d’aspectes més polítics.

Personalment, el que considero més importants d’aquest concert és el fet de que s’hagi realitzat amb el treball, l’esforç, la dedicació i la il•lusió d’un grup de joves com nosaltres. Teníem l’objectiu de donar a conèixer la nostra Organització en un dia tan emblemàtic com el del Treballador i recaptant diners pels damnificats del terratrèmol del passat gener a Haití. Ho vam complir amb escreix.

Ens hem de sentir molt orgullosos d’haver pogut organitzar amb èxit un esdeveniment d’aquesta dificultat en un temps rècord. El resultat, com ja dic, va ser més que satisfactori per totes les parts.

Hem demostrat que els joves som del tot competents i capaços de desenvolupar projectes molt ambiciosos i de dur-los a terme sense cap mena de tutela per part d’actors externs a la nostra Organització.

Finalment, vull donar les gràcies al nostre company i amic David Baleta per amenitzar l’ambient amb la música de moda, al grup d’indie-rock Mahoney per la seva formidable actuació i la seva complicitat amb tots els presents i, com no, a tots els assistents i participants a l’acte.

L’any ve tornarem a celebrar el Dia del Treballador amb l’Obrerock 2011. Serà en un context polític ben mogut i emocionant per tots els amants de la política.

Us animo a tots a participar al vostre projecte socialista!


Manel Clavijo Losada

EL CÈCIL RHODES DE BADALONA

Normalment, no m’agrada llegir ni escriure articles de crítica contundent i exclusiva vers algun col•lectiu en concret. Ho trobo massa oportunista, poc enriquidor i, sovint, la objectivitat es perd en favor d’una suposada realitat que, en realitat, es troba pintada del color corresponent a la nòmina i l’editor de l’autor.

Penso que els problemes són sempre transversals i afecten a totes les parts implicades. Uns per acció, altres per omissió i d’altres precisament per no considerar problemes allò que no saben solucionar.

Lamentablement, alguns no pensen així i creuen poder utilitzar la por i el desconeixement d’algunes persones en favor seu. L’excepció (una de tantes) del parèntesi que representa aquest article troba la seva justificació en el repartiment de díptics del PP a Badalona utilitzant electoralment la immigració.

No he utilitzat el terme “racista” perquè vull definir abans el significat correcte d’aquesta paraula. S’ha d’evitar que l’excés en la seva utilització la buidi de contingut. Racista és aquell que atorga característiques concretes a col•lectius sencers de persones. Relacionar la delinqüència, l’incivisme, la brutícia i la inseguretat amb els romanesos d’ètnia gitana és racisme.

La portada del díptic en qüestió fa la següent pregunta: “el teu barri és segur?” i adjunta una fotografia d’un parell de dones immigrants. La pregunta és evident que no s’adreça a les dones de la foto sinó als habitants autòctons. A la propaganda s’afegeix el lema “+ seguretat”.

La resposta a la pregunta pot ser perfectament “no”, i es que, en un barri on vas caminant tranquil•lament pel mercat i et trobes a l’Alícia Sánchez Camacho i al Xavier García Albiol repartint propaganda xenòfoba no pot ser un barri segur pels demòcrates. El perill resideix en el fet que el Partit Popular és el principal partit de la oposició i té opcions a guanyar les properes eleccions municipals. La pregunta que jo faria seria aquesta altra: “és segur el teu Ajuntament?”. En el moment en el que un partit important com el PP utilitza la lleu brisa xenòfoba que bufa a Catalunya per treure’n beneficis és que alguna cosa està passant.

Ho fan, segons l’Agrupació del PP de Badalona, pel seu amor a Badalona i als seus habitants (exceptuant, de moment, els gitanos romanesos). El més curiós de tot plegat és que Xavier García Albiol (l’autor del paper higiènic xenòfob) no viu a Badalona i, per tant, els seus veïns no són habitants de la ciutat que tant estima.

Aquest avortament de demòcrata utilitza una estratègia política a Badalona semblant a la que utilitzaven els colonitzadors britànics a l’Àfrica. Aquests, feien una primera visita al territori que volien ocupar (en aquest cas Badalona), repartien roba i altres obsequis (ara són díptics) als habitants i marxaven a la metròpoli (en aquest cas Pedralbes). Aquests innocents obsequis estaven, en realitat, infectats de verola (ara xenofòbia). Finalment, a la segona visita, ja no hi havia oposició ni indígenes que poguessin destorbar el projecte colonial (el programa electoral del PP). Era una manera ràpida de complir amb la voluntat de sa Majestat (Alícia Sánchez Camacho).

Els indígenes africans no van poder saber que la roba estava infectada i tampoc no van poder neutralitzar l’epidèmia.

Nosaltres si sabem que els visitants protopolítics volen infectar la població amb el virus del racisme i la xenofòbia. La solució és simple: agafar els díptics, trencar-los i llençar-los a la cara dels ignorants oportunistes. Després, això si, cal recollir els trossos i desar-los a la paperera (lloc d’origen de la majoria de les idees d’aquesta gent).

Aquest cop els colonitzadors polítics tornaran amb la infecció cap a casa!


Manel Clavijo Losada

Concentració cívica “Investigar els crims contra la humanitat no és un delicte”.

1.000.000 de morts en execucions, atacs aeris, desnutricions, assassinats, combats...

500.000 exiliats cap a Amèrica i França.

300 foses comunes localitzades amb milers de persones enterrades (només a València 30.000 en una de sola).

30.000 nens robats a les seves famílies i entregats com a botí de guerra a famílies afins al règim.

200 camps de concentració per tot l’Estat.

113.000 desapareguts encara per localitzar.

Fa uns anys, als nostres pares els hi van donar la pau, la llibertat i la democràcia. Només calia que renunciessin a la memòria dels nostres avis. Ara nosaltres, els néts i fills dels qui van fer la Guerra i dels qui van arriscar les seves vides per lluitar contra el franquisme no ens podem quedar de braços plegats.

El 24 d’abril a les 18.30h a la Plaça Sant Jaume hem de recolzar a tots aquells que, com nosaltres, volen i creuen en la justícia.

Abans, el dimarts 20 d’abril, a les 13h. un acte en favor dels mateixos principis i valors amb un Clam de Justicia.

I, si malgrat tot, encara algú us pregunta pel sentit de tot plegat, per la motivació que us mou a implicar-vos en tot això, voldrà dir que encara hi ha un llarg camí per culminar la Transició.


Manel Clavijo Losada

VIA CRUCIS

Existeix una campanya contra l’Església Catòlica? S’està organitzant tot aquest enrenou en torn a als abusos a menors per desprestigiar a tota una Religió? Els culpables són delinqüents o pecadors?

La primera pregunta es respon amb una sola paraula: NO. Tot plegat és una successió de denúncies sobre abusos a menors per part de membres de l’Església. Això, no vol dir altra cosa que, per fi, moltes víctimes veuen com el context social els recolza. S’atreveixen, després de molts anys, a assenyalar als culpables de tant patiment. Si l’Església hagués denunciat els casos de d’abusos per part dels seus capellans enlloc d’amagar-ho i, fins i tot, de justificar-ho, res d’això hauria passat. La jerarquia eclesiàstica n’és còmplice i encobridora d’aquests delictes. Si aquests crims s’haguessin comès en una escola no adscrita a cap confessió la Fiscalia hauria actuat amb més celeritat.

La segona pregunta sembla un insult a la intel•ligència. No s’està aprofitant cap succés per derrocar cap creença, confessió ni Papa. El problema de fons no és pas de caire teològic sinó d’organització en el sí de l’Església. Aquells homes amb desviacions sexuals cap a menors tendeixen a buscar professions que els facilitin el contacte amb menors. Un capellà té aquesta facilitat i, a més, la jerarquia tracta d’ocultar aquests fets evitant denúncies i acusant a les víctimes de provocar als pecadors. Això, en la resta de professions: mestre, monitor... no passa.

El pitjor que pot fer l’Església és confondre a la opinió pública amb el terme: pecat. Aquest tenia algun tipus de sentit quan la Institució Eclesiàstica tenia configurat tot un sistema judicial encarat a conservar la Fe i reprimir als infidels i heretges. El pecat té sentit quan implica certa vinculació jurídica, ara per ara -i per sort- el pecat no és més que una anècdota. Relegar els abusos a menors a la categoria d’anècdota és quelcom intolerable. Quan el Papa diu: “qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra” s’exposa a una bona pedregada de tots aquells que considerem criminals, i no pecadors, als seus companys de feina.

El títol de l’entrada no fa referència al patiment de l’Església o dels seus dirigents. Es refereix al sofriment de totes les víctimes del clergat. Tots aquells que van ser tractats com a provocadors quan, en realitat, no eren més que víctimes.

Manel Clavijo Losada

Reagrupament.fals

Fa dies vaig publicar un article sobre les noves formacions polítiques que es postulen per les properes eleccions. Alguns em van agrair l’entrada, ja que resultava prou interessant llegir un anàlisi planer sobre aquests partits. Altres, els que més, em van demanar que em mullés més al respecte.

Doncs bé, la veritat és que no pensava dedicar, de moment, cap post als nous grups polítics fins l’estiu. Finalment, els esdeveniments m’obliguen a desdir-me i a escriure sobre Reagrupament.

No m’agrada que uns simplistes i, fins a cert punt, demagogs dictin el ritme d’aquest espai web però l’actualitat és l’actualitat.

Un dels apunts que feia l’altre dia era la dificultat que representa fer un programa electoral amb tot el conglomerat de sectes protopolítiques que conforma Reagrupament. Aquestes complicacions han sorgit i els dirigents d’aquesta nova Església Independentista han optat per l’opció fàcil: dissenyar un programa de mínims on tots hi estan d’acord. Això, a banda de resultar poc precís i demostrar la immaduresa d’aquest partit, ens fa veure que la seva ideologia hi cap en un mocador. El nacionalisme mai no pot ser una ideologia per si sola ja que parteix d’una premissa equivocada: la terra val més que l’ésser humà.

La historia ens mostra com els nacionalismes, aplicats per si sols a la política, només porten desgràcies i representen la completa i absoluta anul•lació de l’home.

Tornem, però, al corral de Reagrupament. A l’Assemblea d’ahir van aprovar l’esmentat programa marc a partir del qual volen concretar un document per vendre’l a empreses privades i els electors que hi piquin. En definitiva: volen fer del seu mocador de tela un paquet de klineex, menys consistent però més higiènic ja que és d’un sol ús.

Concretem una mica allò que van aprovar en el dia d’ahir. En primer lloc volen configurar una espècie d’institucions per declarar la independència: un Exèrcit Català (format per ves a saber qui), una Guàrdia Nacional (mossos amb un altre nom), uns serveis d’intel•ligència (suposem que no conformats per dirigents de Reagrupament) i un cos de diplomàtics (per negociar la instal•lació de bases militars americanes, suposo).

Una vegada iniciada aquesta aventura volen començar amb el que més els hi agrada: la repressió interna. Cal recordar que dins de Reagrupament hi han partits d’extrema dreta i extrema esquerra. Aquesta repressió es concreta en la retirada de l’oficialitat del castellà al territori. A les escoles es situarà aquest a l’alçada d’una optativa exòtica pels qui es neguin a fer francès. Per suposat, als mitjans de comunicació ni una paraula en Castellà.

Si fins aquí el programa és similar al paper higiènic després d’ésser utilitzat encara resta el millor. Tot aquest conjunt de bajanades es complementen amb el fet de que no tenen una postura clara en matèria econòmica. Tot un programa per arribar al final i trobar que no hi ha solucions a la crisi econòmica.

Tot plegat sembla que conduirà a Reagrupament a ser un partit autoritari (totalitari no, ja que això demana un mínim de temps i d’ideologia) ple de líders mediàtics, que no resoldran els nostres problemes i només utilitzaran la paraula i no l'acció política. El Movimiento a la catalana.

Aquests utilitzen la raó amb la mateixa freqüència que han demostrat fins ara.


Manel Clavijo Losada

Qui necessita ajudes?

És lògic ajudar a aquells que més ho necessiten? A priori, la resposta (menys pels neoliberals) és clara: SI.

El que no resulta tan fàcil és classificar a la gent en necessitats i no necessitats o, en tot cas, tipificar una gradació en ajudes. Fins ara, a l’antic paradigma de país amb immigració interna, calia només mesurar el nivell de renda. Aquesta dada, tot i que simplista, era considerada prou reveladora. Això es devia al fet de que la resta de condicions socials, a grans trets, era bàsicament la mateixa.

Actualment, però, ja no és com s’ha esmentat abans. En el moment en el que el fenomen de la immigració exterior apareix, acaben les condicions socials similars en tota la societat.

Quins altres factors cal tenir en compte?

A part del nivell de renda, que no deixa de ser important, sembla clar que hi ha altres condicions en la vida del nouvingut que s’han de tenir en compte. En primer lloc, l’existència d’un nucli familiar proper: no és el mateix tenir el recolzament de la família que, si cal, pot donar un cop de mà que no tenir-la. Un altre aspecte important és aquell que fa referència al cercle d’amistats: un nouvingut no té la oportunitat que teníem nosaltres des de ben petits de créixer i conèixer a gent dins un mateix context geogràfic. Això provoca aïllament social. Hi ha altres aspectes importants, com el fet d’haver de mantenir una família fora del país o el temps que s’ha d’invertir en l’aprenentatge de l’idioma i l’adaptació al nou medi.

Per tant, si s’ha d’ajudar al més necessitat s’ha de comprendre què vol dir ser necessitat. No se’ls ha d’ajudar pel fet de ser immigrants, se’ls ha d’ajudar pel fet de tenir més handicaps i viure en una situació més precària que la mitjana d’autòctons. El fet de negar les ajudes pertinents fomenta la marginalitat en aquests col•lectius.

Als anys ’60 i ’70, la meva ciutat era la prova empírica d’allò que he explicat abans. Per sort, els immigrants d’aleshores van crear un teixit associatiu i una cohesió social que, de manera molt superficial, suplia allò més essencial.

De nega’ls-hi les ajudes, passaria quelcom semblant ara? Quins seria aquest teixit associatiu: mesquites, esglésies evangèliques? A la meva ciutat no hi va haver mai un rebuig al teixit associatiu dels immigrants, ara, els autòctons, si tenen reticències en la creació de xarxes d’aquests tipus.

En qualsevol cas, prefereixo que l’Administració s’encarregui de la gestió de la diversitat que no pas les institucions religioses.

Manel Clavijo

Com gestionen la diversitat?

Els debats sobre aquest tema solen ser intensos i desafinats. D’una banda es troben aquells que, per prudents, no s’hi mullen; d’altra, podem trobar aquells que, aprofitant la preocupació de la gent, fan electoralisme xenòfob. En qualsevol dels dos casos la gestió de la multiculturalitat existent no es tracta pas.

Els debats, com sol passar sempre en aquest país, es redueixen en petits microtemes anecdòtics que, no només no obren cap debat sinó que, a més, encobreixen el veritable debat: com podem gestionar la diversitat?

El model utilitzat a França és l’assimilacionisme. L’objectiu principal és que els nouvinguts es comportin i s’adaptin als costums i a la cultura majoritària del país d’acollida. Les grans onades migratòries han sorgit dels països africans de parla francesa. A la pràctica s’ha pogut observar com, a la perifèria de les grans ciutats –sobretot París- han aparegut ghettos plens d’immigrants.

La política d’assimilació –que no integració- francesa té un gran defecte: no adapten a França a la nova situació. Els immigrants i la seva descendència es troben en un país ple de prejudicis que els hi nega el treball qualificat. Milers d’universitaris i llicenciats no troben feina per la seva aparença física. No se’ls contracta per ser negres. Els únics llocs on poden viure per raons econòmiques i socials són els suburbis abans esmentats.

Ens trobem, doncs, amb una primera generació que es va adaptar i va seguir el rol de l’assimilació i va intentar donar a la següent generació la possibilitat d’estudiar i entrar al mercat laboral en igualtat de condicions amb la resta de francesos. Es suposava que allò que feia relegar als immigrants a les feines menys remunerades era el seu baix nivell formatiu. La segona generació van gaudir dels estudis i una integració similar a la mitjana francesa però van haver d’ocupar les mateixes feines que els seus pares. Efectivament: ells eren francesos integrats però França no els veia així, era un assumpte ètnic i no formatiu. Arribats ja a la tercera generació ens trobem amb unes promocions d’estudiants enmig d’una desdita identitària entre el que són i els que els hi fan ser. Amb uns pares amb estudis universitaris que treballen de qualsevol cosa, uns avis immigrants frustrats amb la realitat, el present i futur no es gaire acollidor a la perifèria. L’assimilació, per tant, no funciona.

El signe contrari el trobem als EEUU. Allà els immigrants van explotar als nadius i no a l’inrevés. No existeix política d’integració més enllà de l’estètica típica nord-americana d’estimar els seus símbols nacionals (ells que en poden tenir, que els aprofitin). Allà el resultat ha sigut bàsicament el mateix que a França. Ens trobem amb barris sectoritzats per ètnies, ghettos en definitiva.

Els immigrants de primera són aquells d’origen europeu, els fan governadors ja que la càmera els estima. La resta depenen en la classificació del nivell de renda de la que disposin. No és el mateix un negre del Bronx que Oprah Winfrey.

El problema aquí és que no existeix una integració real dels nouvinguts als EEUU. El que realment hi ha és una integració dins de cada ghetto (els quals poden arribar a ocupar tot un estat i ser de qualsevol poder adquisitiu). Una vegada fora d’aquest medi continuen essent víctimes de la xenofòbia.

Quin model hem de seguir a Catalunya?

Manel Clavijo

Eleccions al Parlament de Catalunya (II)

La inesperada aparició, fa quatre anys, de Ciutadans ha obert la possibilitat - i els ànims- d’altres partits per presentar-se i tenir ressò mediàtic.

Reagrupament és un clar exemple, una fusió d’independentistes de tot l’espectre ideològic amb un únic objectiu: la independència. Els resultarà difícil assolir un petit objectiu anterior: mantenir la seva estructura. El primer problema és configurar les llistes electorals ja que hi ha massa quotes a omplir i pocs llocs amb possibilitats de veure la llum. Tot i ser assamblearis acabaran obeint a toc de xiulet les directrius del seu líder. La segona prova serà configurar un programa electoral amb un contingut una mica més extens del que hi cap en un mocador. Resultarà curiós veure compaginar als comunistes amb conservadors, socialdemòcrates i neoliberals. Tot plegat sembla una olla exprés que Carretero haurà de quadrar, una vegada més, a toc de xiulet. La tercera prova serà el futur de l’estructura un cop s’hagi sabut el resultat de les eleccions.

Un altre exemple és Laporta, només ell. Més o menys ha anunciat que es presentarà a les eleccions però no si ho farà en solitari amb un partit nou o si atrevirà a apostar per Reagrupament. Sembla estar esperant una trucada de CiU o ERC per decidir-se a donar el pas. Cap d’aquests no el trucarà així que el més probable és que sigui cap de llista de Barcelona per Reagrupament.

També Plataforma per Catalunya, de la que ja he parlat amb anterioritat, està aprofitant qualsevol declaració mínimament complaent sobre el seu líder Anglada per treure pit. A més, els últims fets a Salt no fan més que posar fertilitzants a les males herbes xenòfobes. És la seva prova de foc per encarar amb confiança el repte de les municipals, on aspira crear una base municipalista per estabilitzar les estructures internes del partit.

Montserrat Nebrera també sembla perfilar-se per entrar en competició electoral amb “Alternativa de Govern”. Tot i semblar una persona centrada, Nebrera s’ha reunit tant amb Reagrupament com amb PxC per temptejar el terreny. Independentistes i xenòfobs, un còctel massa dur per una dirigent que no va suportar el trist sabor de la sopa d’all del PPC.

Per si fossin pocs els participants, UPyD també s’hi vol sumar. Aspirarà a ocupar l’espai que deixi ciutadans i a assentar aquí una petita base mentre intenta guanyar vots a Madrid. De moment, Rosa Díez ha obtingut un bon resultat en les enquestes de valoració als polítics. És curiós ja que el seu mèrit no és altre que no fer res per evitar cridar massa l’atenció. Sembla ser que es valora més aquest fet que no pas el funcionament dictatorial que hi ha a l’interior del seu jeràrquic partit.

Es plantegen, doncs, molts interrogants pel futur: aconseguiran aquestes noves forces representació al Parlament? I si és així, podran treure vots a ERC, CiU, PP i Ciutadans o afectaran també a la resta dels partits?, com canviarà l’estratègia dels partits una vegada configurat el nou parlament? I, finalment, s’animaran més partits en les properes eleccions si aquests tenen èxit?


Manel Clavijo Losada

Eleccions al Parlament de Catalunya (I)

Qualsevol aficionat a l’actualitat política, més enllà de les picabaralles corrents i formals entre partits, deu estar ja parant certa atenció als esdeveniments que es van succeint i que, sens dubte, continuaran fins ben entrada la tardor d’aquest any. Parlo de la precampanya i l’engegada de motors cap a les eleccions d’aquest octubre-novembre.

Aquest cop, les votacions es duran a terme sota un context que també és interessant pels amants de la política en majúscules, per aquells que senten interès per la teoria política i per aquells que, degut a la seva –nostra- joventut, encara no han vist amb els seus propis ulls una situació com aquesta.

Es plantegen incògnites en cada variable de la equació electoral. Encara ningú no s’atreveix a fer pronòstics sobre els resultats de les properes eleccions.


D’una banda tenim al PSC que, malgrat la bona obra del Govern, s’ha vist lligat per una oposició que vol frenar els acords i una crisi econòmica de la que està costant massa sortir-ne. Sembla més fàcil quedar-se en les anècdotes pròpies del Polònia que recordar els avenços que s’han fet en matèria educativa i sanitària.

Per l’altra banda estan els seus socis de govern, ERC i ICV. El primer està basant la seva precampanya en les consultes populars, és a dir, la posada en pràctica del seu eix més sobiranista. És un intent desesperat d’evitar la més que possible davallada. El segon intenta torejar el temporal utilitzant una tàctica contraria a la d’ERC: amagar-se. Ambdós partits han sigut uns socis raonablement bons però ara s’estan desmarcant de cara a la tardor.

A la oposició trobem a CiU, porta dos legislatures sense governar i, després de superar el tràngol, necessita, a diferència d’altres, accedir sigui com sigui al poder. Aquest partit no aguantarà pas una tercera legislatura fora del Palau de la Generalitat.

El PP es troba en un creixement a l’Estat molt més moderat del que esperava, en part, gràcies a la inoperància de la cúpula directiva a Catalunya i a les “espantades” d’alguns dirigents de primera línia.

Ciutadans és un partit virtualment mort i que haurà de decantar-se per les coalicions, les fusions o l’escissió en favor d’altres partits que li ocupin el seu espai electoral. De moment sembla tenir un votant fidel però s’haurà d’analitzar l’entrada en joc del vot útil o dels nous partits.

A partir d’aquí es sumen noves incògnites al panorama polític que envoltarà el final d’aquesta legislatura.


Manel Clavijo Losada.

Consultes populars

Després del trasbals que suposa deixar-se la ràdio encesa a la nit i despertar-se incrèdul davant la mesura anticrisis i esclavista de la patronal; les típiques matisacions en declaracions posteriors i, com no podia ser altra manera, les repicades de cul dels joves sindicalistes (que expressen simbòlicament molt millor del que jo podria amb paraules); he decidit dedicar aquesta entrada a un altre tema d’actualitat.

Des del setembre hi han hagut tres onades de consultes populars arreu de Catalunya. Primer a Arenys de Munt, després una tongada de ciutats de caire nacionalista i, diumenge passat, va arribar el torn d’un seguit de ciutats més heterogenies.

La participació ha baixat del 27% a la primera ronda fins al 21% de l’altre dia. Tot i així s’esperen pel 25 d’abril i pel 20 de juny noves consultes sobiranistes arreu de Catalunya. La del juny inclourà, si tot surt com volen els organitzadors, a Cornellà en el seu catàleg de ciutats.

S’ha creat per aquest motiu l’entitat “Cornellà Decideix”, malauradament en la mateixa linia que a la resta de municipis. L’adverbi “malauradament” no és un terme afegit gratuitament, ni molt menys, és fruit de la composició i finalitat de l’esmentada entitat.

En primer lloc, aquest grup es composa d’elements sobiranistes d’ERC i CiU que canalitzen electoralment el moviment independentista amb una plataforma fora d’aquests partits però amb cares prou familiars com per relacionar-los indirectament amb aquests.

En segon lloc, la finalitat oficial d’aquests ciutadans sembla ser “fomentar la participació ciutadana” i la “democratització del sistema”. No entraré en l’eterna discussió entre la legitimitat dels representants del poble i la legitimitat de l’expressió directa d’aquest. Tampoc no utilitzaré el recurs fàcil de relacionar els referèndums amb les dictadures. Només voldria esmentar tres idees que em venen al cap:

1. Resulta curiós el fet de que, en un procés tan formalment democràtic i obert, l’entitat “Cornellà Decideix” no discuteixi en el seu sí la pregunta a formular a la consulta del 20 de juny. Fins i tot abans de presentar-se oficialment ja tenien el material informatiu editat amb la pregunta impresa!!! No volien que fos participatiu? Qui ha pogut escollir l’objecte i la pregunta de la consulta? La resposta és clara: els elements sobiranistes d’ERC i CiU.

2. És significatiu, també, que, havent-hi en tràmit parlamentari una Llei de Consultes Populars, no s’hagi fet mai cap esment a aquesta. Si tanta participació volen, per què no aprofiten la mediatització d’aquestes consultes per dir la seva al respecte? La resposta és clara: no creuen en la Llei de Consultes populars, creuen en LA SEVA CONSULTA.

3. És molt trist que aquestes entitats locals es desinflin i desapareguin una vegada efectuada la primera (i última) consulta municipal organitzada per ells. És una llàstima ja que podrien aprofitar l’entrada en vigor de l’esmentada llei per fomentar consultes d’INTERÈS MUNICIPAL ara que tenen muntada l’estructura. Quelcom semblant vaig suggerir al Tresorer de “Cornellà Decideix” a Ràdio Cornellà i vaig ser contestat amb una rialla.

Per tot plegat crec, i espero equivocar-me, que aquestes entitats tenen la única i exclusiva finalitat de realitzar les consultes sobiranistes i, després, desaparéixer. Tenen el dret a fer les coses així però estàn enganyant a la gent amb arguments de “lego”. Dibuixen els seus objectius de tal manera que pot semblar que volen fomentar la participació de les persones en política quan, en realitat, el que volen és assolir el seu objectiu abstracte: la independència.

Participació política

De tant en tant va bé escriure sobre temes abstractes fora de l’actualitat político-social que ens envolta. Això permet dues coses: la primera és reflexionar sobre aspectes de la vida de caire atemporal, la segona és recórrer a aquests escrits quan no hi ha res millor a penjar.

Avui voldria parlar, com bé diu el gens original títol de l’entrada, sobre participació política. Em referiré només al sector que conec: el polític, i a la franja que, de moment, ocupo: la juvenil.

No fa gaire vaig assistir a un acte sobre participació juvenil a Granollers. Ja vaig publicar a la web de l’Agrupació les meves reflexions al respecte. El que pretenc ara no es narrar de nou els esdeveniments sinó participar-hi amb la meva opinió.

Un dels aspectes que més preocupen als encarregats de fer funcionar una associació qualsevol és com fomentar la participació ciutadana en l’engranatge del sistema que representa una entitat. No voldria ser agosarat però crec que la clau de tot plegat és, senzillament, no negar la realitat que ens envolta. En un context liberal-individualista no podem seguir utilitzant els vells i transcendentals discursos del passat.

A l’actualitat, la gent, i sobretot els joves, són més pràctics que en el passat. Voler fomentar la participació fent referència a la terra, a la ideologia o a un paternalisme pedagògic (del tipus: Ego sum lux mundi, i tu estàs equivocat) ja no funciona. El concepte amb el que ara s’ha de treballar és “eficàcia individual”. S’ha de poder transmetre la possibilitat de que l’individu pot i ha de desenvolupar projectes individuals encarats al col•lectiu.

Evidentment hi ha associacions que permeten aquesta possibilitat més que altres. Escombrant una mica cap a casa diria que els partits polítics, en tant que possibles partits de govern, són els més eficaços. I, anant més enllà, les seves joventuts, en tant que associacions menys rígides són el lobby ideal per dur a terme aquesta eficàcia individual.

Si algú arriba fins aquest punt sense dormir-se potser es preguntarà: com es poden donar a conèixer les associacions i el nou paper de l’individu en elles? La resposta, una vegada més, és no negar la realitat que ens envolta. S’han d’utilitzar els nous mitjans de comunicació que ens ofereix internet. Això si, no cal caure en el ciberfanatisme ja que tan fàcil és obrir una finestra com tancar-la. El temps emprat en la visió d’una pàgina és molt reduït i s’ha d’entrar per la vista.

La presència virtual (més vistosa i assequible) ha de ser el complement de la presència al carrer. Cal guanyar-se el carrer de nou utilitzant la nova filosofia, no només s’ha de sortir per mostrar la nostra posició respecte els diversos temes que ens afecten, hem de sortir al carrer per escoltar a la gent, per adaptar-nos a ells, no a l’inrevés. Ens cal la humilitat del segle XXI i ens sobra el paternalisme del segle XX del qual encara se’n fa bandera.

Cal que tots ens autoanalitzem com a individus i com a integrants d’una entitat, si ho som, per veure si complim aquests nous reptes.

Manel Clavijo Losada

Aturem-los!

Ahir vaig assistir a una xerrada organitzada per l’Associació d’Estudiants Progressistes, de la qual en sóc membre, sobre la xenofòbia i el cas de Plataforma per Catalunya a Vic. Un dels ponents era el Doctor Josep Mª Reniu: un viguetà militant, català d’interior i “evangelitzador” (entès en termes polítics, no religiosos) a terres metropolitanes.

No continuaré pas amb el típic relat descriptiu de diari adolescent del que vaig fer o deixar de fer en el dia d’ahir. Em centraré avui en un aspecte que em va semblar molt interessant de la xerrada i el lligaré amb una figura política encara incipient però que un futur serà de vital importància.

L’aspecte més interessant de l’explicació del Dr. Reniu, segons el meu parer, va ser l’anàlisi del perfil del votant d’aquest partit xenòfob. A priori pot semblar que els votants de PxC són skinheads, conservadors revolucionaris o d’alguna protoideologia estranya. Els resultats de les eleccions del 2007 ens mostren que el perfil és el d’un obrer progressista, just el perfil que abans votava al PSC o a ERC. La demostració és que la baixada en número de vots de PSC+ERC és igual a l’augment de PxC. Si col•loquéssim aquest fet en la línia del temps trobaríem que això s’ha anat accentuant a mesura que augmentava la immigració a Vic.

Aquests ciutadans no voten a PxC per ser xenòfobs o de dreta radical. El seu vot tampoc no respon a una voluntat controladora dels nivells de nouvinguts, tot plegat es tracta d’un vot instrumental. No s’utilitza per castigar el nul funcionament del PSC i ERC a Vic (que segurament també hi té a veure) sinó que el vot és un premi a la “eficàcia” política del líder xenòfob Josep Anglada. Aquest “polític” basa la seva tasca diària en fer d’associació de veïns ambulant i traslladar les queixes dels ciutadans directament a l’Alcalde. Aquest, per mantenir l’estabilitat i la pau institucional al consistori, satisfà les demandes i l’Anglada s’anota un gol al marcador. Demostra a la gent que ell, a la pràctica, dirigeix les polítiques bàsiques de l’Ajuntament de Vic. Això allà agrada, sobretot després de tenir uns governs municipals de caire immobilista durant tota la trajectòria democràtica posterior al Franquisme.

Aquestes pràctiques, com no, es completen amb la demagògia barata a la que ens té acostumats aquest populista.

El futur de PxC passa per les properes eleccions al Parlament de Catalunya. La supervivència a nivell nacional d’aquest partit passa obligatòriament per l’Àrea Metropolitana. Sobre el paper és un terreny fèrtil: molta població obrera progressista, alts índex d’immigració, zones proclius a ghettificar-se, desafecció política...

Nosaltres, pel simple fet de ser demòcrates i progressistes, som antifeixistes. Això implica incloure a la nova dreta radical en aquesta classificació a fi de combatre-la políticament.

El neopopulisme és un moviment que neix de la base, dels municipis. PxC és la prova actual d’aquest fet.

El PSC és l’únic partit amb una base municipal i unes agrupacions locals prou fortes com per frenar aquests feixismes metabolitzats. L’instrument a utilitzar és la proximitat dels representats i representants i la transmissió d’eficàcia política.

Just en aquest punt és on entren en escena els regidors i regidores de barri. Representen la figura politico-institucional més propera al teixit associatiu dels districtes així com el referent dels veïns a l’hora d’exposar els problemes.

Trobo de vital importància potenciar aquestes figures per augmentar l’eficàcia dels ajuntaments i millorar la percepció del ciutadà vers el funcionament de l’administració municipal.

Tot plegat, a més, tindrà l’efecte desitjat d’aturar qualsevol intent neopopulista d’arribar al poder sigui en el nivell que sigui.

Hem de mirar al futur i escollir: volem que dels barris neixin moviments extremistes a partir de partits com PxC? O volem que, dels barris, sorgeixi la regeneració democràtica a partir dels regidors de districte?


Manel Clavijo Losada

El dit d’Aznar

Dubto que, a hores d’ara, quedi algú que desconegui l’últim tic, propi del cacic que és, de l’expresident Aznar. No és la primera vegada que, per motius aliens a la política, aquesta caricatura malcarada de Groucho Marx torna a les primeres planes dels diaris.

Ja fa un temps va recomanar a la gent que conduís com volgués, sense fer cas a la DGT. Aquesta vegada va decidir saludar als estudiants que l’esbroncaven a la Universitat d’Oviedo amb, el que s’ha anomenat en castellà: una “peineta”.

Va ser la resposta més intel•ligent que se li va ocórrer davant les acusacions de la gent de “terrorista” i “assassí”. No descarto pas la possibilitat de que l’objectiu del gest no fos altre que sortir als mitjans, d’altra manera mai no hauríem sabut de la seva “conferència” a la Universitat.

Malauradament, la història ens diu que aquest no ha sigut el pitjor ús que li ha donat Aznar als seus dits. L’expresident va començar a utilitzar els extrems de les seves mans quan, a principis dels 90, va endegar el model d’oposició destructiva i gens cooperativa que tenim actualment. Apuntava al, aleshores President, González i li exigia la dimissió contínuament. El nivell de crispació va ser tal que, finalment, el PP va guanyar al 1996.

Durant els primers quatre anys es va entretenir a cercar empreses per privatitzar i va saber utilitzar l'anular i l’índex per retallar partides a la Fiscalia Anticorrupció (amb els resultats per tots coneguts), entre d’altres.

Durant els últims quatre anys del seu govern va utilitzar tots els seus dits per fregar-se les mans mentre veia “créixer” l’economia espanyola, que no el poder adquisitiu dels espanyols. També, en el temps que li quedava lliure, els va utilitzar per anar de la mà de Bush&Co. i per sortir a la foto representant els defensors de les guerres injustes i de les violacions del dret internacional.

Només ha utilitzat bé el dit en una ocasió (i va ser a mitges): quan va escollir el seu successor. Va demostrar així el veritable funcionament intern gens democràtic del PP. També va permetre que el seu partit perdés les eleccions d’una vegada. Per desgràcia va utilitzar el seu “delfí” com una “marianoneta” i, de nou, l’oposició va ser destructiva i gens cooperativa.

En un moment donat, Rajoy va decidir tallar els fils que el lligaven a les voluntats d’Aznar però encara continua amb la mateixa estratègia.

Aznar, ara que no controla cap “marianoneta”, ha d’utilitzar els seus dits per fer una “peineta”.


Manel Clavijo Losada

Tot a un euro.

Fa dies, l’Arquebisbe de Madrid, Rouco Varela va comentar la raó per la qual creia que la crisi econòmica era tan greu. Com els membres de l’Església mai no gosen opinar sobre les gestions del Govern, va utilitzar un to espiritual i transcendental. Venia a dir que la falta de moralitat i caritat eren les causes principals de la crisi i que calia una conversió cap a uns valors més justos.

Deixant de banda la doble moral que suposa demanar moralitat i caritat i després destinar més diners en pagar advocats que en ajudar a Haití (per posar un exemple d’actualitat) em centraré en, per què no, imitar a Rouco Varela. Si ell pot donar la seva visió de la crisi suposo que jo també estic en condicions de parlar-ne.

Com sol passar sempre en els problemes d’un país, aquests no són més que l’expressió conjunta d’errors individuals i/o filosofies de “tot a un euro”.

Començant per l’anècdota més casolana com és treure’s el carnet de conduir i voler comprar-se un cotxe. Arribats a aquest punt ens trobem que el més lògic és comprar-se un vehicle de segona mà per destrossar-lo a base d’errades vials. El que s’escapa a tota lògica és quan es compra un automòbil amb un preu molt assequible i després el consum de combustible d’aquest es dispara. Finalment resulta que el que ens estalviem a priori ens ho gastem a posteriori.

Continuant en el símil automobilístic ens trobem que l’empresari gestor mitjà de les empreses de producció de cotxes no és gaire més intel•ligent. Es troba amb el greu problema que en plena crisi la gent no compra tants automòbils com abans. Posem per cas que l’empresa, com quasi totes en aquest sector, té tres gammes diferents: la gamma alta, la mitja i la baixa. Negar la realitat no és útil i aquest cas no és una excepció: aquells que compren més cotxes és la classe mitjana (ja que són molts més) i compren cotxes de la gamma mitja normalment. La lògica ens diria que el més normal seria potenciar la gamma alta (ja que els rics continuen essent rics i compren cotxes igualment) i també potenciar la gamma baixa ja que aquells que abans compraven cotxes de la mitja ara s’han de conformar amb la gamma baixa. El problema és quan això no es pot fer perquè els cotxes de l’empresa en qüestió tenen una fama, diguem-ne, superada per altres empreses amb cotxes que duren més de dos anys... Això és el que passa en aquest país, s’ajunta la poca visió empresarial de l’empresari corrent amb la conjuntura habitual.

La resta d’empresaris mitjans d’altres sectors no son gaire millors, creuen poder mantenir uns mitjans tècnics de producció perpetus a base de reparacions puntuals. No invertir en modernitzar la maquinària per estalviar-se fer una despesa puntual no és gens recomanable si es vol ser mínimament competitiu. Una vegada més, allò que s’estalvia a priori s’ho gasta a posteriori, ja sigui en reparacions o en consum elèctric.

Finalment arribem a dalt de tot, allà on s’ha de decidir el model econòmic d’un estat. Allà, cap a finals dels anys ’90 es va decidir continuar amb la filosofia del “tot a un euro” i aplicar-la a un model absurd del qual tots en seriem testimonis.

El totxo i el turisme semblaven el conill ideal per treure’s del barret en el moment oportú i sortir de la crisi econòmica (de la que potser en parlaré en un futur si Rouco s’anima). La lògica que es va seguir va ser la de treure el major benefici en el mínim temps possible.

En veure el sol del que gaudim a Espanya algú podria pensar que l’ideal era fomentar la producció i desenvolupament d’energies renovables fotovoltàiques. Els il•luminats dels nostres dirigents van decidir que el millor que es podia fer era potenciar el turisme de sol i platja i transformar pàl•lids noruecs en surfers hawaians.

De la mateixa manera que veien el sol també van veure els espais sense edificar que hi havia a la costa i, enlloc d’utilitzar-los ordenadament per construir, segons les possibilitats, les instal•lacions que fossin necessàries, es va decidir apostar pel totxo indiscriminat. Un exemple es Múrcia, sol, vent i terreny edificable: es podia aprofitar per, entre d’altres coses, fer instal•lacions d’investigació i desenvolupament d’energies fotovoltàiques i eòliques. Els il•luminats de torn van decidir fer el fracassat Polaris World. El mateix va passar a la Comunitat Valenciana amb Marina D’Or. I es que, com diu la dita “lo barato sale caro” i, quan no hi han diners ni vacances ni hipoteques.

Arribats a aquest punt (i suposant que ningú no s’hagi adormit durant els paràgrafs anteriors) només queda recomanar que si tenim sol i vent els haurem d’aprofitar en quelcom més que en pàl•lids escandinaus i en aficionats al windsurf. Hem d’encarar el nostre model econòmic en l’eficiència i en la producció i desenvolupament d’allò que som els millors: energies renovables. Ara per ara és l’únic sector a exportar que pugui equilibrar la nostra balança comercial.

Manel Clavijo Losada.

Jutjat per fer justícia

Actualment encara queden per trobar 130.000 desapareguts víctimes de la dictadura franquista. Segurament mai no se’ls podrà localitzar i no se’ls enterrarà mai dignament. No vull entrar en mitificacions fàcils sobre aquest col·lectiu, van ser homes i dones que, independentment de la seva implicació política, van ser assassinats. Durant tot el franquisme es van executar més de 200.000 éssers humans pel simple fet de ser sospitosos de no combregar amb el Règim. Prop d’un milió de persones van ser empresonades en algun moment durant el franquisme per delictes polítics.

Mai no es va jutjar a cap dels responsables del franquisme, la situació durant la mal anomenada Transició era tan delicada que es va preferir la pau a la justícia. La decisió durant aquells moments era justificada però el temps va passar, la democràcia es va estabilitzar i les pors a guerres i cops d’estat van desaparèixer. Tot i així es va mantenir la mateixa lògica que fins aleshores: oblidar i passar pàgina.

Fora d’Espanya aquest és un fet que ningú no entén. A la resta d’Europa també hi va haver dictadura feixista o filofeixista ja fos per ocupació o per elecció més o menys forçosa. Una vegada va arribar la democràcia es va perseguir a tots aquells que van tenir quelcom a veure amb les institucions dictatorials. Cal ressaltar que eren països totalment destruïts i on calia començar-ho tot de nou, tot i així es va poder compaginar la construcció amb la justícia.

Europa sencera es pregunta per què aquí això no va passar. Europa no entén per què el principal partit de l’oposició no s’atreveix a condemnar i, fins i tot, justifica el Franquisme. Europa no compren per què Baltasar Garzón serà jutjat per intentar fer justícia en un Estat històricament assassí durant el segle XX.

Quina és la diferència entre Europa i Espanya?

A Europa la classe política que va engegar els processos democràtics de la postguerra europea eren tots antifeixistes. Dreta i esquerra es van unir per configurar els Estats, ambdós visions del món havien lluitat contra el conservadurisme revolucionari feixista i van aconseguir guanyar la Guerra Mundial. Primer eren antifeixistes i, després, social-demòcrates, liberals o conservadors.

A Espanya, la classe política que va engegar el procés democràtic durant la Transició eren franquistes. La dreta va configurar les regles del joc, el cos de funcionaris i va mantenir les institucions preexistents. Es van utilitzar les lleis del Règim per transformar-lo en una democràcia de caire europeu. Primer era la cadira i, després, la neteja d’imatge.

Encara hi ha algú que no entengui els motius pels quals inhabilitaran a Garzón? Aquest no és un assumpte de prevaricació. Tot plegat és la prova de l’existència d’un franquisme metabolitzat en les nostres institucions. Tots sabem qui son els culpables i qui són els còmplices.

Manel Clavijo Losada