Aquesta setmana s’ha parlat molt del discurs de la
Beatriz Talegón a una cimera de líders de la Internacional Socialista. Un
discurs sincer i valent que feia palès l’existència d’una hipocresia ben
establerta en la ment d’alguns dirigents socialdemòcrates així com la manca d’actituds
democràtiques al si de les formacions polítiques allà representades.
Aquest discurs el podem subscriure pràcticament en la
seva totalitat i és necessari que hi hagin bases amb capacitat crítica. El
pitjor que pot passar en un partit polític és que els seus militants
metabolitzin i prenguin com normals actituds, tradicions, estructures i
dirigents que no ho són. Tot no és justificable i cal assenyalar allò que no
funciona per anar adaptant l’eina de transformació social a la realitat que ha
de canviar (per molta oposició i verticalitat interna que existeixi).
Ara bé, segons el meu parer, ha estat un error molt
greu entrar en tot el circ mediàtic acceptant tot tipus d’intervencions en tot
tipus de programes. A més, el to messiànic s’ha anat apoderant progressivament
del seu missatge. Parlar de revolució al si d’una organització reformista és
pura retòrica si abans no s’accepta el paper que han tingut els partits
socialdemòcrates en la configuració d’aquesta crisi. No podem reclamar cap
mena de revolució si abans no hem analitzat les causes que la fan inevitable. A
les causes trobarem, necessàriament, els errors que hem comès els
socialdemòcrates al llarg de la última dècada (com a mínim).
El discurs de la Beatriz és necessari i mediàtic però
titllar-lo d’il·lusionant o dir que ha donat la volta al món és exagerar. És el
que té haver d’innovar per no repetir-se quan t’exposes de tal manera als
mitjans de comunicació. Tot plegat té els seus riscos: manipulació,
malentesos... Si la Beatriz hagués optat per l’acció política a la xarxa s’hagués
estalviat tot el que finalment ha acabat passant.
I és que si la setmana que va començar amb molta
expectació, finalment ha acabat amb decepció i violència. Degut a la
popularitat de la Beatriz, el PSOE va intentar aprofitar-se’n i la va portar a la
manifestació en favor de la dació en pagament envoltada de dirigents de
segona línia. La resposta d’alguns energúmens va ser l’esbroncada i gairebé la
violència física.
A la gent no els va agradar que dirigents que, en el
passat, van ser contraris a la dació en pagament, ara s’envoltessin de mitjans
i es fessin la foto en una manifestació convocada per la mateixa plataforma es
que manifestava en el passat contra aquests. La Beatriz va rebre injustament
per ser un personatge sobreexposat als mitjans de comunicació però també per
participar d’aquesta posada en escena.
Per acabar m’agradaria deixar una sèrie de coses ben
clares: la Beatriz Talegón té dret a anar a una manifestació, abans d’una
militant del partit que sigui, és una ciutadana de ple dret. No és veritat que
algú, pel fet de tenir a la cartera el carnet d’un partit polític sigui menys
que algú que no en tingui. L’ésser humà en societat només arriba a la seva
plenitud si actua com un zoon politikón:
un sindicalista a la feina, un activista al veïnat, un protector al seu medi
ambient, un cooperant com a ciutadà del món, un polític en la seva societat.
Aquesta condició la pot articular participant en organitzacions, ara bé, ser-ne
membre no fa millor ni pitjor, no dóna ni treu drets.
Que prenguin nota tots aquells que reneguen de la
política malgrat són els primers en fer-ne.
Manel Clavijo Losada
