dilluns, 18 de febrer del 2013

Ara que parlem de la Beatriz Talegón



Aquesta setmana s’ha parlat molt del discurs de la Beatriz Talegón a una cimera de líders de la Internacional Socialista. Un discurs sincer i valent que feia palès l’existència d’una hipocresia ben establerta en la ment d’alguns dirigents socialdemòcrates així com la manca d’actituds democràtiques al si de les formacions polítiques allà representades.

Aquest discurs el podem subscriure pràcticament en la seva totalitat i és necessari que hi hagin bases amb capacitat crítica. El pitjor que pot passar en un partit polític és que els seus militants metabolitzin i prenguin com normals actituds, tradicions, estructures i dirigents que no ho són. Tot no és justificable i cal assenyalar allò que no funciona per anar adaptant l’eina de transformació social a la realitat que ha de canviar (per molta oposició i verticalitat interna que existeixi).

Ara bé, segons el meu parer, ha estat un error molt greu entrar en tot el circ mediàtic acceptant tot tipus d’intervencions en tot tipus de programes. A més, el to messiànic s’ha anat apoderant progressivament del seu missatge. Parlar de revolució al si d’una organització reformista és pura retòrica si abans no s’accepta el paper que han tingut els partits socialdemòcrates en la configuració d’aquesta crisi. No podem reclamar cap mena de revolució si abans no hem analitzat les causes que la fan inevitable. A les causes trobarem, necessàriament, els errors que hem comès els socialdemòcrates al llarg de la última dècada (com a mínim).

El discurs de la Beatriz és necessari i mediàtic però titllar-lo d’il·lusionant o dir que ha donat la volta al món és exagerar. És el que té haver d’innovar per no repetir-se quan t’exposes de tal manera als mitjans de comunicació. Tot plegat té els seus riscos: manipulació, malentesos... Si la Beatriz hagués optat per l’acció política a la xarxa s’hagués estalviat tot el que finalment ha acabat passant.

I és que si la setmana que va començar amb molta expectació, finalment ha acabat amb decepció i violència. Degut a la popularitat de la Beatriz, el PSOE va intentar aprofitar-se’n i la va portar a la manifestació en favor de la dació en pagament envoltada de dirigents de segona línia. La resposta d’alguns energúmens va ser l’esbroncada i gairebé la violència física.  

A la gent no els va agradar que dirigents que, en el passat, van ser contraris a la dació en pagament, ara s’envoltessin de mitjans i es fessin la foto en una manifestació convocada per la mateixa plataforma es que manifestava en el passat contra aquests. La Beatriz va rebre injustament per ser un personatge sobreexposat als mitjans de comunicació però també per participar d’aquesta posada en escena.

Per acabar m’agradaria deixar una sèrie de coses ben clares: la Beatriz Talegón té dret a anar a una manifestació, abans d’una militant del partit que sigui, és una ciutadana de ple dret. No és veritat que algú, pel fet de tenir a la cartera el carnet d’un partit polític sigui menys que algú que no en tingui. L’ésser humà en societat només arriba a la seva plenitud si actua com un zoon politikón: un sindicalista a la feina, un activista al veïnat, un protector al seu medi ambient, un cooperant com a ciutadà del món, un polític en la seva societat. Aquesta condició la pot articular participant en organitzacions, ara bé, ser-ne membre no fa millor ni pitjor, no dóna ni treu drets.

Que prenguin nota tots aquells que reneguen de la política malgrat són els primers en fer-ne.

Manel Clavijo Losada

dilluns, 11 de febrer del 2013

I si...?



I si de cop i volta comencéssim a fer-nos preguntes sobre la crisi que tant ens afecta? I si aquell crit de “no és una crisi, és una estafa” no fos només retòrica?

I si els economistes, juristes, politòlegs, filòsofs, sociòlegs i d’altres suposats experts en allò que ens envolta no haguessin filat prou prim?

I si l’arrel de la crisi no fos pas la bombolla immobiliària que va esclatar per la crisi mundial? I si a l’origen de la destrucció de llocs de treball no trobéssim un model productiu insostenible? I si no poguéssim anar superant la crisi econòmica per un motiu diferent al que ens donen?

I si la política de retallades fos la conseqüència d’un fet allunyat d’una crisi econòmica convencional? I si a l’arrel més profunda d’aquesta tràgica situació trobéssim raons més properes a la manca d’ètica i a la corrupció que no pas a l’economia?

I si ens haguéssim equivocat a l’hora de trobar la base del problema i, enterrada, hi hagués la raó principal de tot plegat? I si no poguéssim sortir de la crisi sense analitzar-la?

I si la crisi econòmica tingués com a causa primigènia el finançament il·legal dels partits polítics? I si amb les quotes i les subvencions públiques no tinguessin prou? I si necessitessin recórrer al finançament irregular d’empreses i particulars? I si aquests demanessin quelcom a canvi?

I si darrere de les decisions polítiques que van afavorir la consolidació d’un model productiu basat en la construcció no trobéssim estudis econòmics? I si trobéssim favors retornats? I si no fos casualitat que els sobres de Bárcenas comencessin a circular a l’any 1996 (a l’inici d’aquest model) i acabessin entre el 2008 i el 2009 (a la fi de la bombolla)? I si empreses com Constructora Hispánica, Teninsa, Degremont i d’altres relacionades amb la construcció haguessin finançat al PP per aconseguir establir un model productiu que les beneficiés? I si darrere de tanta despesa pública en grans obres i infraestructures (aeroports, quilometres d’AVE...) no trobéssim una necessitat sinó una transacció?

I si darrere de la impunitat del sector financer no es trobés en la seva funció dins l’economia sinó en el seu paper a l’hora de finançar als partits polítics?

I si aquesta crisi no fos un accident propi dels cicles econòmics i descobríssim que és una estafa provocada per l’afany de lucre personal i per la corrupció institucionalitzada?

I si no poguéssim sortir mai de la crisi sense solucionar abans l’espiral de corrupció on està immersa la societat i, sobretot, alguns dels seus representants?

I si enlloc de fer-nos preguntes, en realitat estiguéssim descobrint l’entrellat de tot plegat?


Manel Clavijo Losada

dimecres, 6 de febrer del 2013

La Segunda Restauración se agota



La crisis se produce cuando lo viejo no acaba de morir y cuando lo nuevo no acaba de nacer. Bertolt Brecht.

Las informaciones que están circulando últimamente en los medios de comunicación y en las redes sociales sobre la corrupción generalizada evidencian una situación límite: el régimen resultado de la Transición fue una Segunda Restauración y, como tal, tiene fecha de caducidad.

Tras la I República, se estableció un sistema político basado en el bipartidismo y en el mantenimiento de un tinglado institucional que caducó en el momento en que los problemas sociales sobrepasaron la capacidad del estado para darles respuesta.

El actual sistema político es una Segunda Restauración, un régimen bipartidista fracasado en su inicio y replanteado después para dar cabida en el centro a un partido como Alianza Popular, que había sido pensado para ocupar el espacio de la extrema derecha dejando la posibilidad de gobernar a UCD. Salvo esta reconfiguración, el sistema democrático en España no ha evolucionado, no ha optado por la adaptación a los nuevos tiempos. Los problemas sociales derivados de la crisis económica le están empezando a sobrepasar.

Lo cierto es que todo está pudriéndose, todas las estructuras sociales (no sólo en la Administración), están afectadas. Cuando todo se viene abajo lo peor no es el derrumbe en sí, lo peor es lo que queda después. Y es que la corrupción no es sólo política, es social y están involucrados los partidos políticos de todo signo, las empresas y mafias de cualquier tamaño, el tercer sector (aún sin tener en principio ánimo de lucro), individuos que no pagan el IVA en una factura…

Cuando todo iba bien y la economía crecía por encima del 3% parecía que no existiera la pobreza o la corrupción. Éstas estaban camufladas y avaladas por la sociedad ya que se consideraba que no afectaba a nadie que alguien rebuscara en la basura o evadiera impuestos. La sociedad miraba para otro lado en el primer caso y reía la gracieta en el segundo. La clase política no estuvo a la altura y se aprovecho de la morfina que se inyectaba la sociedad en forma de falso crecimiento macroeconómico.

La vieja política debe morir del todo, la gestión a base de parches y los análisis a base de supuestas coyunturas deben formar parte del pasado. Debemos hacer un reset; la nueva política debe nacer de una vez. La sociedad requiere soluciones radicales (de raíz) y análisis de los problemas estructurales. La nueva política debe iniciarse tanto en partidos como en sindicatos, entidades del tercer sector y en la ciudadanía en general.

Debemos ser las generaciones nacidas en la Segunda Restauración las que hagamos nacer de una vez la nueva cultura política. No pidamos a las generaciones creadoras y sustentadoras de la vieja Constitución y de las viejas instituciones que destruyan aquello en lo que creen y generen los cambios que necesita la sociedad. Pasemos a la acción.

Las revoluciones se producen, generalmente, en los callejones sin salida. Bertolt Brecht.


Manel Clavijo Losada