Eleccions anticipades (I)

A l’anterior article ja avançava que Artur Mas no escoltaria al Parlament i aprofitaria el debat de política general per anunciar la convocatòria d’unes eleccions autonòmiques.

També apuntava a la necessitat d’analitzar correctament dos elements essencials de tot plegat: els motius que porten al Govern a avançar els comicis i què ens juguem a les mateixes.

Aquest primer article tracta, com és d’esperar, d’allò que ha obligat realment a Mas a convocar eleccions abans d’arribar a l’equador de la legislatura.

Aquesta ha estat indiscutiblement un fracàs en tots els sentits. Tots els objectius que s’havien presentat a l’inici del mandat s’han incomplert, tot allò que va il·lusionar als ingenus votants de CiU no s’ha traduït en una obra de govern convincent.

A nivell de millora del Govern aquesta havia de ser la legislatura del Govern dels Millors, en contraposició, suposo, al Govern de les disbauxes, del Tripartit. Un govern on hi hagués el millor de la societat civil representada, on els consellers fossin experts indiscutibles en la seva àrea i on totes les ideologies hi fossin representades per donar profunditat i representativitat a l’executiu. El resultat ha estat discutible en totes les condicions exposades, primer perquè bona part dels exponents de la societat civil van rebutjar o no se’ls hi va fer l’oferiment (com era d’esperar), segon perquè els consellers són experts només en màrqueting electoral, no pas en la seva àrea (l’exemple és en Mas-Colell i els seus errors en tresoreria) i tercer perquè encara estic buscant a un representant de l’esquerra al govern (i no, en Mascarell no val).

A nivell de millora en l’economia aquest mandat havia de ser el de la reactivació econòmica. Com a titular hagués estat molt sintètic i fidel si hagués estat així però la realitat és que aquest ha estat el mandat de les retallades. Mentre les empreses tancaven o despatxaven als seus treballadors, la Generalitat feia l’equivalent al Sector Públic. Si bé és cert que el Govern Central obligava a rebaixar el dèficit, la opció de retallar en educació i sanitat, així com eliminar impostos, ha estat made in CiU. Per tant, si en el Sector Privat la cosa ha anat a pitjor i el Sector Públic ha minvat el saldo total és negatiu.

A nivell de millora de la situació social aquests quatre anys havien de servir per trobar una solució al problema que més afecta als ciutadans: l’atur. Algú pot pensar que és demagògic fer al·lusió a unes dades que han empitjorat en tot l’estat però baixar l’atur va ser una promesa electoral i això, a nivell civil i ètic, esdevé un contracte i aquest s’ha incomplert. L’èxit estava xifrat en un 50% menys d’atur, les dades actuals parlen per si soles.

A nivell nacional, aquests quatre anys havien de ser els de la solució als problemes nacionals. Aquests es van reduir (per error) als problemes fiscals derivats dels diners que van a parar a Espanya però no tornen. Aquesta quarta pota del projecte que tenia CiU per Catalunya era la més emprada a nivell retòric però la menys treballada per l’executiu ja que només es va posar en marxa quan la resta del projecte començava a enfonsar-se. I és que un govern que té problemes de tresoreria per no saber fer la feina de comptables és difícil que puguin fer d’enginyers fiscals i dissenyar un bon Pacte Fiscal. També és complicat que un govern que es guanya a pols una creixent conflictivitat social per retallar sense comptar amb els professionals afectats sàpiga negociar-ho sense imposar. El resultat del que retòricament era el centre de la legislatura s’ha traduït en una negociació d’uns mesos amb els partits, d’uns dies en el Parlament i d’unes hores amb en Rajoy.

Ara ens volen fer creure que aquesta era la clau de volta de tot el mandat i l’única raó per la qual es convoquen eleccions anticipades. I jo em pregunto, per què m’he de creure tot això quan ha estat l’últim en que han pensat i el primer que han deixat de banda?

Manel Clavijo Losada