Així, no

En principi el següent article havia de continuar l’anàlisi sobre les properes eleccions. He decidit però, fer aquest parèntesi per exercitar una mica l’autocrítica com a demòcrata i com a militant socialista.

Un dels acords que vàrem prendre a l’últim congrés va ser el de modificar l’elecció dels candidats del nostre partit mitjançant el procediment de les primàries obertes, com fa el Partit Socialista Francès. Hi va haver un acord general al respecte ja que vam considerar que calia modernitzar el mètode de selecció dels dirigents per tal d’ajustar-se als cànons lògics d’un partit democràtic.

Aquesta necessitat no ha canviat en un any, ans al contrari, és més vigent i necessari que mai. El poble reclama noves eines de participació política i nosaltres havíem de ser el partit que donés el primer pas al respecte, el partit que assumís internament la democràcia participativa, el partit que guanyés credibilitat a l’hora de regenerar la democràcia. En definitiva, havíem de donar exemple.

Els esdeveniments han impedit organitzar unes primàries obertes amb les màximes garanties. Ara bé, seria injust no fer al·lusió en aquest punt en el fet que hem tingut molts mesos per tenir preparat un reglament per si de cas s’avançaven les eleccions (ja fos per les derives messiàniques d’en Mas o pel no suport del Parlament als Pressupostos de la Generalitat).

Assumint que la direcció del PSC no té una bola de vidre màgica on es pugui veure el futur, és normal que no sigui possible organitzar unes primàries a la francesa. Ara bé, era impossible realitzar-les a nivell intern? La Federació de Barcelona les va organitzar en menys d’un mes, el PSC a nivell nacional no les pot realitzar en menys temps?

Considero que en ple segle XXI és inadmissible democràticament que un òrgan composat per una elit de 400 delegats tingui tot el poder per escollir qui encapçalarà la nostra candidatura.

En primer lloc ho considero injust per tots aquells que haurem de fer campanya en favor d’un candidat que no hem pogut escollir. En segon lloc ho considero injust pels mateixos precandidats, que hauran de recollir avals al mateix Consell Nacional i convèncer als seus companys en un discurset de només mitja hora. Reduir-ho tot a mitja hora és tan insuficient com el mateix mètode d’elecció. Com a politòleg em veig en l’obligació de preguntar-me: a qui afavoreix tot plegat?

Només em queda esperar que els delegats i delegades tinguin l’enteniment suficient com per realitzar el millor judici possible malgrat la situació. El resultat ha de ser l’elecció del/la millor candidat/a possible. 

Manel Clavijo Losada