dijous, 29 d’agost del 2013

No jutgeu i no sereu jutjats (2)



(Aquesta és la segona part de l’article publicat elpassat dilluns)

En tots els casos exposats a l’anterior article, amb o sense guerra, la inestabilitat no s’ha aturat en tant que persevera la violència, els atemptats i les protestes. Les expectatives, els neguits i les rancúnies són sentiments normals en una societat que ha patit un greu trasbals. 

I és aquí on rau el sentit tant del títol com de la reflexió a l’inici de l’escrit anterior. La major part dels “analistes” dels mitjans de comunicació, en veure tota aquesta situació de caos i violència van reaccionar de manera eurocèntrica i sense analitzar els processos històrics més enllà dels països en qüestió. 

Encara hi ha violència a Tunísia? Han matat recentment a dos líders laïcistes de la oposició? Hi ha hagut un nou cop d’estat a Egipte per derrocar al govern i convocar noves eleccions? Els textos constitucionals (aprovats o no) semblen poc adequats? Si els nostres analistes de capçalera ja es desesperaven amb la situació anterior, aquests nous esdeveniments els han trastocat totalment. La seva condescendència, la seva visió del món que parteix de la superioritat europea... Tot els porta a pensar, malgrat la majoria no ho digui, que aquests països no es troben preparats per la democràcia. 

Com que aquests líders d’opinió han jutjat, és l’hora de jutjar-los també a ells. Però no ho faré a nivell personal (això seria massa fàcil), ho faré a partir de la història  dels seus propis països democràtics, pacífics i perfectes. 

S’equivoquen tots aquests todòlegs a l’hora de centrar el seu anàlisi en els successos. Tot el que està passant ja ha ocorregut abans d’una manera o altra. Quan? Sempre que un país ha volgut passar de la dictadura a la democràcia. Hem de centrar, doncs, l’anàlisi en la democràcia en si mateixa i en el cost d’assolir-la o, si més no, d’intentar-ho. Trobarem que el camí cap aquest sistema polític sempre ha estat cruel, violent i terrible. Hi ha un règim que no acaba de morir i un altre que no acaba de néixer; entremig trobem una escletxa que només s’omplirà amb més i més cadàvers i patiment social. 

Els exemples els tenim per tot arreu. França no té cinc repúbliques per casualitat. Durant la Tercera República es va assassinar al socialista Jean Jaurès al 1914. Aquest règim va acabar amb la invasió nazi al 1940. La Cinquena República va ser fruit d’un frau de llei perpetrat per de Gaulle al 1958 sota el temor d’un cop d’estat i una guerra a les colònies. A Alemanya, el govern de transició va ordenar l’eliminació de tota la Lliga Espartaquista i va autoritzar l’ús de forces paramilitars per aturar una revolta durant el 1919. Tot això ho va fer mentre redactava la primera constitució democràtica de la història d’Alemanya, en vigor fins el 1933. A Espanya no cal explicar què va passar durant tota la II República: intents de cop d’estat, assassinat de polítics de renom, violència als carrers, intents de reforma i de contrareforma, presos polítics i, finalment, una guerra civil... Durant la Transició, després de la mort de Franco, tampoc hi va haver un camí fàcil cap a la democràcia: ETA, FRAP, GRAPO, grups d’extrema-dreta, la repressió policial i militar, intents de cop d’estat... Portugal i Itàlia van tenir uns començaments democràtics molt semblants en tant que van sorgir durant la segona dècada de 1900 i van acabar a la dècada següent amb cops d’estat de l’extrema dreta. A Rússia va passar el mateix durant la primera part de la Revolució. Posteriorment, la fi de la URSS va originar un gran daltabaix amb centenars de morts en gairebé tots els països (Estònia va ser una excepció) que van iniciar la seva independència alhora que començaven el camí cap els seus processos democràtics. Fins i tot als EEUU van haver de patir els seus morts durant el segle XIX i una guerra civil per poder estendre el seu model democràtic a la totalitat del territori.

Amb tot aquest grapat d’exemples queda clara una idea: no és una qüestió de geografia o sociologia, és una qüestió de procés històric cap a la democràcia. La inestabilitat i els desastres són aspectes cruels i terribles però esdevenen naturals en qualsevol transició cap a la democràcia (independentment del seu assoliment final). No jutgem a les societats que estan patint aquests successos horribles ni els tractem com a menors d’edat. Totes les societats democràtiques a nivell històric han passat pel mateix. 

El temps no és excusa i el valor per la vida humana no ha augmentat gaire en els darrers cent anys. O és que no aconseguim sopar tranquil·lament mentre ens ensenyen dia rere dia noves imatges de la guerra a Síria? Potser l’únic que ha augmentat durant tots aquests anys és la hipocresia. 

Per què et fixes en la brossa que hi ha a l’ull del teu germà i no te n’adones de la biga que portes al teu” (Sant) Mateu.

Manel Clavijo Losada

dilluns, 26 d’agost del 2013

No jutgeu i no sereu jutjats (1)



No jutgeu i no sereu jutjats, perquè amb el judici amb què judiqueu sereu judicats, i amb la mesura amb què mesureu haureu de ser mesurats.

Per què un anticlerical com jo comença un article amb un extracte de l’evangeli segons (Sant) Mateu? Per la senzilla raó que sovint trobem bons consells fins i tot on menys te’ls esperes. I més d’un hauria de fer l’esforç d’estudiar allò al que s’enfronta i/o reflexiona en mitjans de comunicació, col·loquis o debats. 

Però aquests article no tracta dels anticlericals de pega, més aviat tracta indirectament dels todòlegs de guàrdia de les tertúlies de torn. Però realment aquest article tracta directament de les revolucions al món àrab. 

Si, reconec que la introducció ha estat com una mena de carretera de circumval·lació literària difícil d’entendre. Malgrat aquests impediments aparents, tot acabarà tenint sentit al final de les dues parts d’aquest article.  

Com bé sabeu, el que s’ha anomenat Primavera Àrab, va començar a Tunísia. La immolació d’en Mohamed Bouazizi va intensificar la onada de protestes que ja existia al país pel despotisme i la corrupció de Ben Alí. Les filtracions de Wikileaks, que deixaven clar que les sospites del poble eren certes respecte l’honestedat del règim van acabar amb tot el crèdit internacional que havia tingut l’autòcrata al govern. 

Aquest moviment antiautoritari es va anar estenent com la típica taca d’oli que vols treure d’immediat i només aconsegueixes fer-la més i més gran. Tot el Magreb i altres zones d’influència àrab van començar revoltes semblants: oposició a un govern despòtic, ús de xarxes socials, cap líder visible i vells problemes amagats que tornaven a sorgir. 

És interessant, i terrible alhora, observar com la derrota dels dictadors ha estat cada vegada més difícil a mesura que avançaven els mesos. Es pot, fins i tot, establir un eix cronològic en les revoltes per veure com la situació es tornava cada cop més i més greu a mesura que les protestes passaven d’un país a un altre. A Tunísia, des de l’inici dels aldarulls fins la derrocament de Ben Alí, va passar menys d’un mes i fins les primeres eleccions constituents més de deu mesos, malgrat tot, el procés va ser relativament tranquil. A Egipte, per aconseguir el mateix objectiu, es va necessitar el mateix període per acabar amb el govern de Hosni Mubarak i una intervenció militar per convocar eleccions constituents que es van celebrar en només cinc mesos. A Iemen la transició pacífica no va arribar als tres mesos i va començar una escalada en la violència que es va estendre durant gairebé set mesos. A Líbia la situació va donar un pas més cap a la tragèdia en tant que la intervenció militar i l’escalada en la violència va provocar una guerra fratricida que va durar vuit mesos i que va requerir suport internacional per esser finalitzada. Si semblava que la situació no podia ser encara pitjor, Síria ha demostrat que l’ésser humà pot ser encara més terrible. La seva guerra civil dura ja prop de mil dies i ha costat fins ara més de cent mil morts i més d’un milió i mig de refugiats. 

Cal valorar també aquelles revoltes que no han tingut èxit i han estat sufocades: al Sàhara Occidental, al Marroc, a Argèlia o Aràbia Saudita. 

(La segona part es publicarà el proper dijous)

dimarts, 20 d’agost del 2013

Resposta a Vincent Partal



Benvolgut Vicent Partal,
he llegit la primera part del seu editorial al Vilaweb i m'he vist impulsat a escriure aquest e-mail obert. Desconec si li arribarà, si el llegirà, si em contestarà i si rectificarà després de la meva argumentació. En qualsevol cas entenc que, entre demòcrates, ens podrem entendre.
El seu escrit m'ha indignat des de tres vessants diferents: com a politòleg de formació, com a antifeixista declarat i com a socialista convençut i militant del PSC.
Anem a pas a pas.
Com a politòleg de formació, m'ha semblat un insult a la intel·ligència catalogar de "feixista" la deriva actual del PSC. En primer lloc, el PSC si ha derivat cap algun lloc és cap el liberalisme tant econòmic com social. El fet d'acceptar el rol del mercat en certes funcions públiques, el fet de profunditzar en drets civils i el fet d'apostar cada cop més per sumar als drets social un component de llibertat individual van just en contra de la idea de "comunitat" que volia impulsar el feixisme. La idea de "comunitat" del feixisme partia d'un estat fort i repressiu, un corporativisme que eliminés la lluita de classes mitjançant institucions que apleguessin la patronal, els sindicats i el Govern (o el Partit), el racisme com a principi cabdal en la relació entre essers humans i l'elitisme com a manera d'entendre les desigualtats socials. Els feixistes són antiliberals, antisocialistes, anticonservadors i antiparlamentaris ja que tots aquests van en contra dels seus principis: jerarquia, elit, cabdillatge, disciplina acrítica, unitarisme, contrarevolució... L'objectiu del feixisme és acabar amb les fractures socials tot eliminant físicament els elements que la provoquen.
El feixisme creu que té la funció social de regenerar la societat, de crear un nou tipus ideal d'home-soldat (no ciutadà) i de generar un nou tipus d'estat totalitari que intervingui absolutament en la vida de tots els habitants de l'estat. Pels feixistes la vida privada no existeix, tot és públic, tot es polític, tot és susceptible de ser “gestionat”. Per aconseguir-ho fusiona les estructures del partit i la milícia privada amb les estructures de l'estat que controla. És per això que necessita un lideratge ferm i indiscutible que acabi essent un mite, un déu, un esser extraordinari que mai no es pot criticar. Aquest líder encarna la sobirania nacional, encarna la voluntat de la societat, de la nació... és per això que és infal·lible. A més de fer tot això s'inventa un nou relat del passat, el present i el futur de l'estat, la societat, l’esser humà, etc. per adaptar-ho a les seves intencions. Els nazis alemanys al·ludien als mites pagans germànics i els feixistes a l'Imperi Romà.
Cap de les característiques anteriors li sembla remotament semblant a l'estratègia o principis del PSC?
Com a antifeixista declarat m'ha semblat senzillament una falta de respecte a totes les víctimes del feixisme real. El fet de tractar de simplificar el mot "feixista" i utilitzar-lo per categoritzar a tots aquells que no pensen com un mateix demostra una manca de maduresa que no sembla pròpia del director d'un diari que vol ser seriós. Però el problema no és la seva manca de maduresa, el problema és que vostè, de manera involuntària, col·labora colze a colze amb tots aquells als qui ja els interessa que això passi: els feixistes de veritat. Aquests ja volen que el terme es normalitzi, d'aquesta manera quan ells tornin a aparèixer i se'ls titlli de "nazis" o "feixistes" el terme estarà tan normalitzat que semblarà el més natural del món. Llavors ells podran tornar a prendre el poder.
Per últim, com a socialista i militant del PSC ja es pot haver imaginat com m'ha semblat el seu article. El meu partit pot tenir molts defectes i, de fet, comparteixo alguna de les idees de l'article. Pot tenir un lideratge poc adequat, pot haver-se vist superat per les circumstàncies, pot estar a la deriva, pot mancar-li un objectiu final, un model de sortida de la crisi, un relat que encoratgi a la gent, un model de país... Però el meu partit no és feixista ni ho serà mai. No és feixista perquè és socialista i demòcrata però sobretot perquè es composa de milers de militants i simpatitzants que són antifeixistes.
No tot s'hi val per aconseguir els seus objectius. Agraeixo que dediqui temps a analitzar la realitat del meu partit en tant que ho trobo de rellevància però li demano que retiri les consideracions relatives a la presumpta "deriva feixista" de la formació política on jo milito. Li demano, no només per la ofensa que això suposa, sinó pel bé del periodisme i pel manteniment del rigor de diaris independents i en català com el seu (que falta ens fa que existeixin).
Gràcies pel seu temps. Resto a la seva disposició i espero rectificació.
Manel Clavijo Losada

dilluns, 19 d’agost del 2013

I si només em sento català però no vull la independència?



Sovint, uns i altres apel·len als sentiments i a casos personals molt concrets per justificar les seves posicions. Això, a nivell propagandístic i per animar manifestacions i arrencar algun aplaudiment està bé, però a l’hora prendre decisions és totalment insuficient. 

Des del punt de vista del nacionalisme mal anomenat espanyol (en realitat es castellà), s’argumenta la seva oposició a la independència fent referència a la separació física de famílies que viuen dins i fora de Catalunya i que deixaran de conviure en el mateix país. També afegeixen que molts patiran un greu trasbals al sentir-se espanyols però no poder viure a Espanya. 

A l’altre bàndol trobem al nacionalisme català, aquest calca pràcticament els mateixos arguments en quant als sentiments. Raonen que existeix un trasbals entre aquells que no es senten espanyols però es veuen obligats a viure a Espanya. 

Malgrat tot, uns i altres s’equivoquen al intentar reduir-ho tot als sentiments. La gent no pot esser classificada de manera absoluta i perfecte. No existeixen els sentiments purs en el món real. 

I just aquí és on rau el sentit del títol d’aquest article. Què hem de fer aquells que només ens sentim catalans però no som independentistes? Desconec si som molts, pocs o és una categoria on només m’hi trobo jo. En qualsevol cas, sent majoria, minoria o només un individu, som (o sóc) també Catalunya. I no ens (o no em) valen els arguments sentimentals en tant que no ens han (o no m’han) fet el pes fins ara. 

Val a dir que els independentistes si estan fent un esforç notable (però insuficient) a l’hora d’intentar raonar les seves posicions favorables a la creació d’un nou estat. És el que té contraposar un canvi als qui només volen mantenir una situació de facto i de iure, els primers s’esforcen més que els segons en tant que aquests darrers només han d’intentar torpedinar el procés per imposar les seves tesis. 

Sigui com sigui, a més, acabem (o acabo) perdent. Si seguim a Espanya, tal com estem ara, ens toca patir el mal finançament, el maltractament a la nostra llengua i els prejudicis dels intolerants. Si marxem haurem de patir els defectes i afectacions derivats de la creació d’un nou estat en un món en crisi i globalitzat i amb una societat polaritzada i gens acostumada a gestionar bé la discrepància. 

És per això que demano, en nom d’aquest col·lectiu del que desconec, no només la seva magnitud sinó també la seva existència, que el debat respecte la independència deixi de banda els sentiments. Passem d’una vegada als raonaments, a les dades empíriques, als projectes i models de país i als arguments tangibles. Només així podrem (o podré) prendre una decisió coherent a l’hora de votar a la consulta. 

Manel Clavijo