dijous, 28 d’octubre del 2010

Una de reformes...


La setmana passada vaig parlar de la vaga, ara toca parlar de les reformes. Tot plegat són temes que afecten profundament als treballadors i a l’Estat de Benestar. És per aquest motiu que cal parlar-ne de manera clara i amb un debat sostingut en el temps.

Al menys jo, la claredat la guanyo amb el pas del temps i a base de discussions amb la gent (i amb mi mateix). Això va molt bé per mantenir la crítica en el temps i no caure en els paranys del marketing i les modes que indueixen sempre a la combustió espontània d’idees, amb l’inevitable oblit posterior.

Per evitar aquests efectes de la falsa política, cal anar parlant de les reformes i anar seguint la seva deriva pràctica.

Fa unes setmanes, a Ràdio Cornellà, vaig sentir a una companya de l’Agrupació parlant al programa “Les Veus de la Ciutat: Edició Joves” sobre la reforma de les pensions i la reforma laboral.

Les seves declaracions eren fruit de la claredat i del debat sostingut que reclamo. Allò que va dir ho recolzo al 100% ja que considero que és el sentiment de tota una generació de joves, en la qual m’hi trobo.

Les idees bàsiques les poso aquí per escrit.

La primera idea és que, si s’han de fer reformes, aquestes han de començar pels ciments i no per la teulada. El que ha fracassat és el model productiu del totxo i el turisme, no pas el sistema de pensions o la flexibilitat laboral anterior a la reforma.

Amb un model productiu viable i a ple rendiment no calen més reformes. Quan tot anava suposadament bé vam assolir uns índex d’atur molt baixos, cosa que demostra que les relacions treballador-empresa funcionaven tal i com estaven.

La segona idea és que si s’amplia l’edat de jubilació fins als 67 anys, els joves trobarem més temps en entrar al mercat laboral ja que no podrem accedir a la vacant d’aquells que es jubilen. Aquesta reforma, cal insistir-hi, no caldria amb un model productiu que assegurés un alt índex d’ocupació.

Si a més se’ns vol exigir cotitzar 20, 25 o 30 anys, no té cap sentit abaratir l’acomiadament ja que per cada any que passi ens podrem haver passat uns mesos a l’atur, allargant amb això l’assoliment d’aquests anys.

Com no tot han de ser crítiques, també s’han de fer propostes. En quant al model productiu, el que s’hauria de fer és encarar-lo cap a les energies renovables, indústria en la que som un referent mundial. En quant a les pensions, enlloc d’obligar, s’hauria de bonificar bastant el fet de que algú vulgui treballar 2 anys o més a partir dels 65. També s’haurien de rebaixar els supòsits que permeten la jubilació anticipada.

A diferència dels altres, nosaltres critiquem i proposem. Alguns haurien de prendre nota ja que se’ls paga massa bé per la feina que fan, i per les idees que aporten – o no- per sortir de la crisi.


Manel Clavijo Losada

divendres, 22 d’octubre del 2010

Ara que ningú no en parla...


La foto també va ser d'un 29 de setembre, però de 1909.

Pràcticament ha passat un mes de la vaga general que va trasbalsar alguns generadors de males opinions intereconomitzats i telemartiritzats. A les televisions es van veure les més anecdòtiques que representatives escenes de limitats cerebrals aprofitant la confusió per robar uns Levis.

També vam observar com els cadells pagats indirectament per la Patronal baixaven de la zona alta de Barcelona. Aquests van anar a rebentar la vaga fent veure que eren uns anti-tot... De ben segur que els seus papis es varen alegrar en veure els seus estimats fillets deslegitimant una protesta ja de per si molt discutida.

Deixant de banda la lluita de xifres, que aporta més tinta i paper que interès, cal analitzar-ho tot des d’una vessant més política que no pas matemàtica.

Els sindicats tenien motius per organitzar una vaga general, això sembla indiscutible. La Patronal té les seves estratègies i subterfugis per coaccionar al Govern. Els sindicats, com és lògic, també tenen maneres de tractar d’influir en la presa de decisions. El seu modus operandi, és més públic ja que té sindicalistes en comptes de bitllets.

S’ha discutit molt de la utilitat estratègica de les vagues en l’actualitat i molts les han titllat d’anacròniques. El que realment és anacrònic és fer anàlisis d’aquest tipus sense tenir en compte que actualment a França s’estan fent tantes vagues en un any com les que portem nosaltres en 30 anys. El problema és que les crítiques ja no venen sols de la dreta, si no també d’algun tipus d’esquerra que creu que les vagues només són lícites si es fan contra un sistema autoritari o un govern de dretes.

Quan el diàleg social es trenca, el Govern fa decrets, la Patronal amenaça i els sindicats fan vaga. Així és com funciona tot plegat. Si no es volen decrets s’ha d’arribar al pacte, si no es volen amenaces s’ha de ser ferms i si no es volen vagues s’ha de ser flexible.

Ara bé, i tot s’ha de dir, què és això de fer una vaga passat l’estiu i una vegada s’ha aprovat la reforma laboral? Si la vaga general volia influir en la presa de decisions s’hauria d’haver fet al juny, com la última, i no pas quan el Govern no pot fer marxa enrere. El fet de no haver actuat d’aquesta manera fa pensar que potser l’objectiu era tenir la vaga de rigor, acontentar a la base i, de passada, justificar les subvencions anuals.


Manel Clavijo Losada