Aquest bloc no tanca per vacances. Els temps que ens
han tocat viure són convulsos i reclamen d’un anàlisi continu i pràcticament
diari de la realitat que ens envolta.
Actualment, tota la política cal contextualitzar-la en
el marc de la greu crisi econòmica: des de les retallades suïcides dels governs
de la dreta, fins a la l’abolició o el minvament d’alguns drets civils (tot per
desviar l’atenció), passant per les tensions nacionals.
L’article d’avui tracta precisament d’aquesta última
vessant de la crisi: el Pacte Fiscal. Per alguns és l’última estació abans de
la independència, per uns altres és un augment d’ingressos per a eixugar el
deute o aturar les retallades. Ara bé, per a tots és una iniciativa que neix
morta. Tindrà com a efecte a mitjà termini més desencís vers la política i ens
confirmarà una vegada més que la classe política catalana no aprèn dels seus
errors.
La primera d’aquestes errades ha estat voler reformar
la constitució a partir de la reforma de lleis. No té cap sentit jurídic i és,
si més no, perillós pel precedent que pot establir. Un cop més es presenta un document amb trets
inconstitucionals difícilment salvables a Madrid. Ja va passar amb l’Estatut
(que no deixa de ser una llei orgànica) i el Poder Judicial (emanat directament
de la Constitució). Ara tornarà a passar amb el Pacte Fiscal i la participació
catalana en el Fons de Compensació Territorial. Deixant de banda l’errada
bàsica de no establir un calendari de reducció del percentatge aportat i el fet
de no establir un mecanisme de negociació bilateral per aquest cas concret, cal
fer esment que, tot i que no ens agradi, l’article 2 de la Constitució és tant
arcaic i vergonyós com vigent, i cal respectar-lo si volem que altres respectin
articles que si ens afavoreixen. No es
pot forçar el funcionament general de tot un Estat des d'una Comunitat
Autònoma. Això és quelcom que sembla que no s’ha après. Al menys el Partit dels
Socialistes de Catalunya si sembla haver pres nota de la lliçó de l’Estatut i
s’ha abstingut en allò clarament inconstitucional. No ha votat en contra
perquè, tot i que de manera barroera, el model de finançament presentat és assimilable a un model federal.
No ha votat a favor perquè el procediment de transformació del marc legal ja
està establert i convé respectar-lo. És a dir, abans de federalistes som
demòcrates.
El segon error ha estat la manca absoluta d’humilitat
per part de Convergència i Unió a l’hora de mostrar-se inflexible en la
negociació prèvia entre els partits catalans. Ha fet valer la majoria que
sumava amb una Esquerra Republicana de Catalunya, dretana a Catalunya i
esquerrana a Madrid, i amb Iniciativa per Catalunya, la part més enganyada i
utilitzada en tot el procés. La proposta de Pacte Fiscal ha nascut a Catalunya
fruit de la mateixa prepotència que la farà caure a Madrid. El Partit Popular
farà valer la seva majoria absoluta a les cambres. I és que no es pot anar per
la vida amb una proposta insolent de màxims quan a Madrid hi ha una majoria
hostil a les aspiracions fiscals de Catalunya. S’ha d’anar amb un pacte
ambiciós, si, però no esbojarrat.
(continuarà a la segona part)
