Afegir aigua al vi

La compareixença del Molt Honorable President de la Generalitat, Artur Mas, en relació a la manifestació independentista d’ahir es resumeix perfectament en el títol d’aquest article.

Semblava que les paraules d’ahir de l’Oriol Pujol podien fer entreveure que, davant l’onada de gent que va omplir els carrers de Barcelona, el Molt Honorable President anunciaria una decisió en qualsevol sentit. Una vegada més, però el tacticisme, el càlcul electoral i les estratègies en comunicació han pesat més que no pas la necessitat de prendre decisions i governar en positiu.

Després de sentir íntegrament la compareixença, un pot pensar que la manifestació d’ahir va ser convocada per ell i que s’hi sentien càntics a favor del Pacte Fiscal. Una altra conclusió a la que es pot arribar amb facilitat és que si vols sentir el que realment pensa el President t’has d’esperar al torn de preguntes i no pas quedar-te només amb el discurset inicial.

I és que tot plegat és ben estrany. Ahir demanava en aquest mateix bloc que el PSC no reinterpretés el sentit de la manifestació i resulta que qui ho fa és el propi President (amb l’esperit al carrer però el cul al sofà de casa). Segons ell, el missatge és inequívoc: Catalunya demana instruments d’estat. Què coi vol dir això? Vol dir que la por a governar un país el consumeix per dins i vol anar pas a pas per etzibar-li al següent el polvorí que s’està creant i que sigui aquest qui es cremi. Ell no vol ser el President de la independència de Catalunya o, si més no, de l’intent.

El Molt Honorable President parla de la Transició Nacional constantment però només és un recurs retòric per amagar la Transició Neoliberal. Està utilitzant i instrumentalitzant a les entitats i persones que ahir van manifestar-se per tal d’amagar la seva por a governar en positiu. Què farà quan tota aquesta gent li demani legítimament que prengui una decisió i es deixi de marejar la perdiu?

Un títol alternatiu per aquest article hagués estat: el pal i la pastanaga. Aquest és el joc al que juga en Mas i companyia: d’una banda diu que comparteix demandes, anhels i clams i, per l’altra, demana la hisenda pròpia per Catalunya (i ja si això anirem pas a pas a partir d’aquí).

Amb tot plegat l’únic que aconsegueix és endarrerir una presa de decisions que tard o d’hora algú haurà d’afrontar amb valentia i saviesa. Esperem que l’acte final del teatre convergent sigui coherent amb els desitjos de la majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Manel Clavijo Losada