dilluns, 22 de març del 2010

Reagrupament.fals


Fa dies vaig publicar un article sobre les noves formacions polítiques que es postulen per les properes eleccions. Alguns em van agrair l’entrada, ja que resultava prou interessant llegir un anàlisi planer sobre aquests partits. Altres, els que més, em van demanar que em mullés més al respecte.

Doncs bé, la veritat és que no pensava dedicar, de moment, cap post als nous grups polítics fins l’estiu. Finalment, els esdeveniments m’obliguen a desdir-me i a escriure sobre Reagrupament.

No m’agrada que uns simplistes i, fins a cert punt, demagogs dictin el ritme d’aquest espai web però l’actualitat és l’actualitat.

Un dels apunts que feia l’altre dia era la dificultat que representa fer un programa electoral amb tot el conglomerat de sectes protopolítiques que conforma Reagrupament. Aquestes complicacions han sorgit i els dirigents d’aquesta nova Església Independentista han optat per l’opció fàcil: dissenyar un programa de mínims on tots hi estan d’acord. Això, a banda de resultar poc precís i demostrar la immaduresa d’aquest partit, ens fa veure que la seva ideologia hi cap en un mocador. El nacionalisme mai no pot ser una ideologia per si sola ja que parteix d’una premissa equivocada: la terra val més que l’ésser humà.

La historia ens mostra com els nacionalismes, aplicats per si sols a la política, només porten desgràcies i representen la completa i absoluta anul•lació de l’home.

Tornem, però, al corral de Reagrupament. A l’Assemblea d’ahir van aprovar l’esmentat programa marc a partir del qual volen concretar un document per vendre’l a empreses privades i els electors que hi piquin. En definitiva: volen fer del seu mocador de tela un paquet de klineex, menys consistent però més higiènic ja que és d’un sol ús.

Concretem una mica allò que van aprovar en el dia d’ahir. En primer lloc volen configurar una espècie d’institucions per declarar la independència: un Exèrcit Català (format per ves a saber qui), una Guàrdia Nacional (mossos amb un altre nom), uns serveis d’intel•ligència (suposem que no conformats per dirigents de Reagrupament) i un cos de diplomàtics (per negociar la instal•lació de bases militars americanes, suposo).

Una vegada iniciada aquesta aventura volen començar amb el que més els hi agrada: la repressió interna. Cal recordar que dins de Reagrupament hi han partits d’extrema dreta i extrema esquerra. Aquesta repressió es concreta en la retirada de l’oficialitat del castellà al territori. A les escoles es situarà aquest a l’alçada d’una optativa exòtica pels qui es neguin a fer francès. Per suposat, als mitjans de comunicació ni una paraula en Castellà.

Si fins aquí el programa és similar al paper higiènic després d’ésser utilitzat encara resta el millor. Tot aquest conjunt de bajanades es complementen amb el fet de que no tenen una postura clara en matèria econòmica. Tot un programa per arribar al final i trobar que no hi ha solucions a la crisi econòmica.

Tot plegat sembla que conduirà a Reagrupament a ser un partit autoritari (totalitari no, ja que això demana un mínim de temps i d’ideologia) ple de líders mediàtics, que no resoldran els nostres problemes i només utilitzaran la paraula i no l'acció política. El Movimiento a la catalana.

Aquests utilitzen la raó amb la mateixa freqüència que han demostrat fins ara.


Manel Clavijo Losada

dijous, 18 de març del 2010

Qui necessita ajudes?


És lògic ajudar a aquells que més ho necessiten? A priori, la resposta (menys pels neoliberals) és clara: SI.

El que no resulta tan fàcil és classificar a la gent en necessitats i no necessitats o, en tot cas, tipificar una gradació en ajudes. Fins ara, a l’antic paradigma de país amb immigració interna, calia només mesurar el nivell de renda. Aquesta dada, tot i que simplista, era considerada prou reveladora. Això es devia al fet de que la resta de condicions socials, a grans trets, era bàsicament la mateixa.

Actualment, però, ja no és com s’ha esmentat abans. En el moment en el que el fenomen de la immigració exterior apareix, acaben les condicions socials similars en tota la societat.

Quins altres factors cal tenir en compte?

A part del nivell de renda, que no deixa de ser important, sembla clar que hi ha altres condicions en la vida del nouvingut que s’han de tenir en compte. En primer lloc, l’existència d’un nucli familiar proper: no és el mateix tenir el recolzament de la família que, si cal, pot donar un cop de mà que no tenir-la. Un altre aspecte important és aquell que fa referència al cercle d’amistats: un nouvingut no té la oportunitat que teníem nosaltres des de ben petits de créixer i conèixer a gent dins un mateix context geogràfic. Això provoca aïllament social. Hi ha altres aspectes importants, com el fet d’haver de mantenir una família fora del país o el temps que s’ha d’invertir en l’aprenentatge de l’idioma i l’adaptació al nou medi.

Per tant, si s’ha d’ajudar al més necessitat s’ha de comprendre què vol dir ser necessitat. No se’ls ha d’ajudar pel fet de ser immigrants, se’ls ha d’ajudar pel fet de tenir més handicaps i viure en una situació més precària que la mitjana d’autòctons. El fet de negar les ajudes pertinents fomenta la marginalitat en aquests col•lectius.

Als anys ’60 i ’70, la meva ciutat era la prova empírica d’allò que he explicat abans. Per sort, els immigrants d’aleshores van crear un teixit associatiu i una cohesió social que, de manera molt superficial, suplia allò més essencial.

De nega’ls-hi les ajudes, passaria quelcom semblant ara? Quins seria aquest teixit associatiu: mesquites, esglésies evangèliques? A la meva ciutat no hi va haver mai un rebuig al teixit associatiu dels immigrants, ara, els autòctons, si tenen reticències en la creació de xarxes d’aquests tipus.

En qualsevol cas, prefereixo que l’Administració s’encarregui de la gestió de la diversitat que no pas les institucions religioses.

Manel Clavijo

dilluns, 15 de març del 2010

Com gestionen la diversitat?


Els debats sobre aquest tema solen ser intensos i desafinats. D’una banda es troben aquells que, per prudents, no s’hi mullen; d’altra, podem trobar aquells que, aprofitant la preocupació de la gent, fan electoralisme xenòfob. En qualsevol dels dos casos la gestió de la multiculturalitat existent no es tracta pas.

Els debats, com sol passar sempre en aquest país, es redueixen en petits microtemes anecdòtics que, no només no obren cap debat sinó que, a més, encobreixen el veritable debat: com podem gestionar la diversitat?

El model utilitzat a França és l’assimilacionisme. L’objectiu principal és que els nouvinguts es comportin i s’adaptin als costums i a la cultura majoritària del país d’acollida. Les grans onades migratòries han sorgit dels països africans de parla francesa. A la pràctica s’ha pogut observar com, a la perifèria de les grans ciutats –sobretot París- han aparegut ghettos plens d’immigrants.

La política d’assimilació –que no integració- francesa té un gran defecte: no adapten a França a la nova situació. Els immigrants i la seva descendència es troben en un país ple de prejudicis que els hi nega el treball qualificat. Milers d’universitaris i llicenciats no troben feina per la seva aparença física. No se’ls contracta per ser negres. Els únics llocs on poden viure per raons econòmiques i socials són els suburbis abans esmentats.

Ens trobem, doncs, amb una primera generació que es va adaptar i va seguir el rol de l’assimilació i va intentar donar a la següent generació la possibilitat d’estudiar i entrar al mercat laboral en igualtat de condicions amb la resta de francesos. Es suposava que allò que feia relegar als immigrants a les feines menys remunerades era el seu baix nivell formatiu. La segona generació van gaudir dels estudis i una integració similar a la mitjana francesa però van haver d’ocupar les mateixes feines que els seus pares. Efectivament: ells eren francesos integrats però França no els veia així, era un assumpte ètnic i no formatiu. Arribats ja a la tercera generació ens trobem amb unes promocions d’estudiants enmig d’una desdita identitària entre el que són i els que els hi fan ser. Amb uns pares amb estudis universitaris que treballen de qualsevol cosa, uns avis immigrants frustrats amb la realitat, el present i futur no es gaire acollidor a la perifèria. L’assimilació, per tant, no funciona.

El signe contrari el trobem als EEUU. Allà els immigrants van explotar als nadius i no a l’inrevés. No existeix política d’integració més enllà de l’estètica típica nord-americana d’estimar els seus símbols nacionals (ells que en poden tenir, que els aprofitin). Allà el resultat ha sigut bàsicament el mateix que a França. Ens trobem amb barris sectoritzats per ètnies, ghettos en definitiva.

Els immigrants de primera són aquells d’origen europeu, els fan governadors ja que la càmera els estima. La resta depenen en la classificació del nivell de renda de la que disposin. No és el mateix un negre del Bronx que Oprah Winfrey.

El problema aquí és que no existeix una integració real dels nouvinguts als EEUU. El que realment hi ha és una integració dins de cada ghetto (els quals poden arribar a ocupar tot un estat i ser de qualsevol poder adquisitiu). Una vegada fora d’aquest medi continuen essent víctimes de la xenofòbia.

Quin model hem de seguir a Catalunya?

Manel Clavijo

dijous, 11 de març del 2010

Eleccions al Parlament de Catalunya (II)


La inesperada aparició, fa quatre anys, de Ciutadans ha obert la possibilitat - i els ànims- d’altres partits per presentar-se i tenir ressò mediàtic.

Reagrupament és un clar exemple, una fusió d’independentistes de tot l’espectre ideològic amb un únic objectiu: la independència. Els resultarà difícil assolir un petit objectiu anterior: mantenir la seva estructura. El primer problema és configurar les llistes electorals ja que hi ha massa quotes a omplir i pocs llocs amb possibilitats de veure la llum. Tot i ser assamblearis acabaran obeint a toc de xiulet les directrius del seu líder. La segona prova serà configurar un programa electoral amb un contingut una mica més extens del que hi cap en un mocador. Resultarà curiós veure compaginar als comunistes amb conservadors, socialdemòcrates i neoliberals. Tot plegat sembla una olla exprés que Carretero haurà de quadrar, una vegada més, a toc de xiulet. La tercera prova serà el futur de l’estructura un cop s’hagi sabut el resultat de les eleccions.

Un altre exemple és Laporta, només ell. Més o menys ha anunciat que es presentarà a les eleccions però no si ho farà en solitari amb un partit nou o si atrevirà a apostar per Reagrupament. Sembla estar esperant una trucada de CiU o ERC per decidir-se a donar el pas. Cap d’aquests no el trucarà així que el més probable és que sigui cap de llista de Barcelona per Reagrupament.

També Plataforma per Catalunya, de la que ja he parlat amb anterioritat, està aprofitant qualsevol declaració mínimament complaent sobre el seu líder Anglada per treure pit. A més, els últims fets a Salt no fan més que posar fertilitzants a les males herbes xenòfobes. És la seva prova de foc per encarar amb confiança el repte de les municipals, on aspira crear una base municipalista per estabilitzar les estructures internes del partit.

Montserrat Nebrera també sembla perfilar-se per entrar en competició electoral amb “Alternativa de Govern”. Tot i semblar una persona centrada, Nebrera s’ha reunit tant amb Reagrupament com amb PxC per temptejar el terreny. Independentistes i xenòfobs, un còctel massa dur per una dirigent que no va suportar el trist sabor de la sopa d’all del PPC.

Per si fossin pocs els participants, UPyD també s’hi vol sumar. Aspirarà a ocupar l’espai que deixi ciutadans i a assentar aquí una petita base mentre intenta guanyar vots a Madrid. De moment, Rosa Díez ha obtingut un bon resultat en les enquestes de valoració als polítics. És curiós ja que el seu mèrit no és altre que no fer res per evitar cridar massa l’atenció. Sembla ser que es valora més aquest fet que no pas el funcionament dictatorial que hi ha a l’interior del seu jeràrquic partit.

Es plantegen, doncs, molts interrogants pel futur: aconseguiran aquestes noves forces representació al Parlament? I si és així, podran treure vots a ERC, CiU, PP i Ciutadans o afectaran també a la resta dels partits?, com canviarà l’estratègia dels partits una vegada configurat el nou parlament? I, finalment, s’animaran més partits en les properes eleccions si aquests tenen èxit?


Manel Clavijo Losada

dilluns, 8 de març del 2010

Eleccions al Parlament de Catalunya (I)


Qualsevol aficionat a l’actualitat política, més enllà de les picabaralles corrents i formals entre partits, deu estar ja parant certa atenció als esdeveniments que es van succeint i que, sens dubte, continuaran fins ben entrada la tardor d’aquest any. Parlo de la precampanya i l’engegada de motors cap a les eleccions d’aquest octubre-novembre.

Aquest cop, les votacions es duran a terme sota un context que també és interessant pels amants de la política en majúscules, per aquells que senten interès per la teoria política i per aquells que, degut a la seva –nostra- joventut, encara no han vist amb els seus propis ulls una situació com aquesta.

Es plantegen incògnites en cada variable de la equació electoral. Encara ningú no s’atreveix a fer pronòstics sobre els resultats de les properes eleccions.


D’una banda tenim al PSC que, malgrat la bona obra del Govern, s’ha vist lligat per una oposició que vol frenar els acords i una crisi econòmica de la que està costant massa sortir-ne. Sembla més fàcil quedar-se en les anècdotes pròpies del Polònia que recordar els avenços que s’han fet en matèria educativa i sanitària.

Per l’altra banda estan els seus socis de govern, ERC i ICV. El primer està basant la seva precampanya en les consultes populars, és a dir, la posada en pràctica del seu eix més sobiranista. És un intent desesperat d’evitar la més que possible davallada. El segon intenta torejar el temporal utilitzant una tàctica contraria a la d’ERC: amagar-se. Ambdós partits han sigut uns socis raonablement bons però ara s’estan desmarcant de cara a la tardor.

A la oposició trobem a CiU, porta dos legislatures sense governar i, després de superar el tràngol, necessita, a diferència d’altres, accedir sigui com sigui al poder. Aquest partit no aguantarà pas una tercera legislatura fora del Palau de la Generalitat.

El PP es troba en un creixement a l’Estat molt més moderat del que esperava, en part, gràcies a la inoperància de la cúpula directiva a Catalunya i a les “espantades” d’alguns dirigents de primera línia.

Ciutadans és un partit virtualment mort i que haurà de decantar-se per les coalicions, les fusions o l’escissió en favor d’altres partits que li ocupin el seu espai electoral. De moment sembla tenir un votant fidel però s’haurà d’analitzar l’entrada en joc del vot útil o dels nous partits.

A partir d’aquí es sumen noves incògnites al panorama polític que envoltarà el final d’aquesta legislatura.


Manel Clavijo Losada.

dijous, 4 de març del 2010

Consultes populars


Després del trasbals que suposa deixar-se la ràdio encesa a la nit i despertar-se incrèdul davant la mesura anticrisis i esclavista de la patronal; les típiques matisacions en declaracions posteriors i, com no podia ser altra manera, les repicades de cul dels joves sindicalistes (que expressen simbòlicament molt millor del que jo podria amb paraules); he decidit dedicar aquesta entrada a un altre tema d’actualitat.

Des del setembre hi han hagut tres onades de consultes populars arreu de Catalunya. Primer a Arenys de Munt, després una tongada de ciutats de caire nacionalista i, diumenge passat, va arribar el torn d’un seguit de ciutats més heterogenies.

La participació ha baixat del 27% a la primera ronda fins al 21% de l’altre dia. Tot i així s’esperen pel 25 d’abril i pel 20 de juny noves consultes sobiranistes arreu de Catalunya. La del juny inclourà, si tot surt com volen els organitzadors, a Cornellà en el seu catàleg de ciutats.

S’ha creat per aquest motiu l’entitat “Cornellà Decideix”, malauradament en la mateixa linia que a la resta de municipis. L’adverbi “malauradament” no és un terme afegit gratuitament, ni molt menys, és fruit de la composició i finalitat de l’esmentada entitat.

En primer lloc, aquest grup es composa d’elements sobiranistes d’ERC i CiU que canalitzen electoralment el moviment independentista amb una plataforma fora d’aquests partits però amb cares prou familiars com per relacionar-los indirectament amb aquests.

En segon lloc, la finalitat oficial d’aquests ciutadans sembla ser “fomentar la participació ciutadana” i la “democratització del sistema”. No entraré en l’eterna discussió entre la legitimitat dels representants del poble i la legitimitat de l’expressió directa d’aquest. Tampoc no utilitzaré el recurs fàcil de relacionar els referèndums amb les dictadures. Només voldria esmentar tres idees que em venen al cap:

1. Resulta curiós el fet de que, en un procés tan formalment democràtic i obert, l’entitat “Cornellà Decideix” no discuteixi en el seu sí la pregunta a formular a la consulta del 20 de juny. Fins i tot abans de presentar-se oficialment ja tenien el material informatiu editat amb la pregunta impresa!!! No volien que fos participatiu? Qui ha pogut escollir l’objecte i la pregunta de la consulta? La resposta és clara: els elements sobiranistes d’ERC i CiU.

2. És significatiu, també, que, havent-hi en tràmit parlamentari una Llei de Consultes Populars, no s’hagi fet mai cap esment a aquesta. Si tanta participació volen, per què no aprofiten la mediatització d’aquestes consultes per dir la seva al respecte? La resposta és clara: no creuen en la Llei de Consultes populars, creuen en LA SEVA CONSULTA.

3. És molt trist que aquestes entitats locals es desinflin i desapareguin una vegada efectuada la primera (i última) consulta municipal organitzada per ells. És una llàstima ja que podrien aprofitar l’entrada en vigor de l’esmentada llei per fomentar consultes d’INTERÈS MUNICIPAL ara que tenen muntada l’estructura. Quelcom semblant vaig suggerir al Tresorer de “Cornellà Decideix” a Ràdio Cornellà i vaig ser contestat amb una rialla.

Per tot plegat crec, i espero equivocar-me, que aquestes entitats tenen la única i exclusiva finalitat de realitzar les consultes sobiranistes i, després, desaparéixer. Tenen el dret a fer les coses així però estàn enganyant a la gent amb arguments de “lego”. Dibuixen els seus objectius de tal manera que pot semblar que volen fomentar la participació de les persones en política quan, en realitat, el que volen és assolir el seu objectiu abstracte: la independència.

dilluns, 1 de març del 2010

Participació política


De tant en tant va bé escriure sobre temes abstractes fora de l’actualitat político-social que ens envolta. Això permet dues coses: la primera és reflexionar sobre aspectes de la vida de caire atemporal, la segona és recórrer a aquests escrits quan no hi ha res millor a penjar.

Avui voldria parlar, com bé diu el gens original títol de l’entrada, sobre participació política. Em referiré només al sector que conec: el polític, i a la franja que, de moment, ocupo: la juvenil.

No fa gaire vaig assistir a un acte sobre participació juvenil a Granollers. Ja vaig publicar a la web de l’Agrupació les meves reflexions al respecte. El que pretenc ara no es narrar de nou els esdeveniments sinó participar-hi amb la meva opinió.

Un dels aspectes que més preocupen als encarregats de fer funcionar una associació qualsevol és com fomentar la participació ciutadana en l’engranatge del sistema que representa una entitat. No voldria ser agosarat però crec que la clau de tot plegat és, senzillament, no negar la realitat que ens envolta. En un context liberal-individualista no podem seguir utilitzant els vells i transcendentals discursos del passat.

A l’actualitat, la gent, i sobretot els joves, són més pràctics que en el passat. Voler fomentar la participació fent referència a la terra, a la ideologia o a un paternalisme pedagògic (del tipus: Ego sum lux mundi, i tu estàs equivocat) ja no funciona. El concepte amb el que ara s’ha de treballar és “eficàcia individual”. S’ha de poder transmetre la possibilitat de que l’individu pot i ha de desenvolupar projectes individuals encarats al col•lectiu.

Evidentment hi ha associacions que permeten aquesta possibilitat més que altres. Escombrant una mica cap a casa diria que els partits polítics, en tant que possibles partits de govern, són els més eficaços. I, anant més enllà, les seves joventuts, en tant que associacions menys rígides són el lobby ideal per dur a terme aquesta eficàcia individual.

Si algú arriba fins aquest punt sense dormir-se potser es preguntarà: com es poden donar a conèixer les associacions i el nou paper de l’individu en elles? La resposta, una vegada més, és no negar la realitat que ens envolta. S’han d’utilitzar els nous mitjans de comunicació que ens ofereix internet. Això si, no cal caure en el ciberfanatisme ja que tan fàcil és obrir una finestra com tancar-la. El temps emprat en la visió d’una pàgina és molt reduït i s’ha d’entrar per la vista.

La presència virtual (més vistosa i assequible) ha de ser el complement de la presència al carrer. Cal guanyar-se el carrer de nou utilitzant la nova filosofia, no només s’ha de sortir per mostrar la nostra posició respecte els diversos temes que ens afecten, hem de sortir al carrer per escoltar a la gent, per adaptar-nos a ells, no a l’inrevés. Ens cal la humilitat del segle XXI i ens sobra el paternalisme del segle XX del qual encara se’n fa bandera.

Cal que tots ens autoanalitzem com a individus i com a integrants d’una entitat, si ho som, per veure si complim aquests nous reptes.

Manel Clavijo Losada