No és hora de lamentar-se

Avui em dirigeixo a tots els companys/es socialistes: votants, simpatitzants, militants o gent que es considera socialista però que no ens ha votat aquest cop.

Companyes i companys, tots sabem els resultats d’aquestes eleccions, ja sabem que han estat molt negatius per tota l’esquerra en general. Ens veiem immensos en una greu crisi econòmica i hem d’estar a l’alçada del que s’espera de nosaltres. No hem de perdre un segon en lamentacions. Ara ens cal una veritable autocrítica i mirar cap endavant.

L’autocrítica pels socialistes és la presentació d’una alternativa clara i contundent. Cal una alternativa a tot allò que ens ha portat fins aquest punt, cal també una alternativa a un govern que voldrà retallar drets socials allà on pugui.

Companys i companyes, viurem temps difícils i molt durs però ara és quan podem començar de nou i fer del nostre partit una formació de govern a Catalunya d’aquí a uns anys.

Ara cal treballar, sortir al carrer, incloure al màxim número de ciutadans al nostre projecte i tornar a redreçar la via des dels municipis.


Com diu Víctor Jara a Vientos del Pueblo: la estrella de la esperanza continuará siendo nuestra.


Salut, socialisme i república!

Manel Clavijo Losada

Legalitzant l'esclavitud...

Fa uns dies vaig escriure un article sobre les propostes del PSC per als joves i em vaig centrar en la més polèmica de totes. Una vegada aclarits els punts conflictius i vist que no ho són tant com ho pintaven alguns, veiem quines propostes tenen els de CiU (ja que eren els més espantats per l’ajuda a l’ocupació juvenil).

Alguns m’acusaran de fer campanya en negatiu però cal dir que només em limito a explicar el que hi ha. Si CiU no té propostes positives la descripció d’aquestes serà negativa, una llàstima...

Si la proposta conflictiva del PSC era la d’aconseguir recol•locar als joves en la formació i l’ocupació, la de CiU és la de fer treballar sense sou als joves.

Si, sembla més un acte de manipulació i demagògia per la meva part que no pas una proposta veritable de CiU.

Per això us poso textualment el que diu el punt 433 del programa electoral de Convergència i Unió.

" Proposarem la creació d’un contracte d’aprenentatge dels oficis, de caràcter no retribuït i sense cost per a l’empresa, per a la formació professional dels estudiants dins les empreses."

No cal dir res més, uns volem ajudar aquells que volen treballar i altres volen ajudar aquells empresaris que no volen pagar als seus treballadors.

El vot al PSC és més necessari que mai.

"Ni" laisser faire "ni" laisser passer

Feia dies que em rondava pel cap escriure un article sobre la proposta del PSC de fomentar el retorn a la formació i l’ocupació d’aquells joves que actualment no estudien ni treballen.

La proposta del programa electoral diu textualment: “Impulsarem l’ocupació dels joves per reduir les taxes d’atur juvenil. Promourem que tots els i les joves que no estudiïn ni treballin i siguin menors de 25 anys siguin atesos sota un programa específic del Servei d’Ocupació.
Incrementarem les accions específiques per a menors de 25 anys sense graduat en educació secundària, amb actuacions que combinin formació i treball, i que alhora garanteixin la seva inserció laboral i/o el seu retorn a l’entorn educatiu.”

Tot plegat es concreta en el préstec de 633€ durant uns mesos en els quals aquells que s’han acollit al programa en qüestió s’hauran de formar. Una vegada acabat el curs de formació seran contractats pel sector privat amb l’ajuda de la Generalitat de Catalunya. Un cop aquests tinguin un sou superior a 1000€ hauran d’anar retornant el préstec (sense interessos) i en uns terminis lògics i assequibles.

Per què es fa això? Per què hi ha prop de 60.000 joves a Catalunya que ho necessiten. No són els "ni-ni's" que surten a callejeros o als programes sensacionalistes, són joves que van deixar la feina moguts pels alts sous que es pagaven a la construcció.

La Generalitat i l’Estat van promoure aquest fet desincentivant els estudis de Formació Professional i donant via lliure a tots aquells que es volien incorporar al mercat laboral encara tenint un nivell d’estudis competitiu. És just i lògic que aquelles institucions (independentment dels partits que fossin al poder) que van avalar la fuga de joves de la formació sigui ara la que avali igualment el seu retorn a la formació per a un mercat laboral que ha canviat.

Alguns han titllat la mesura d’electoralista. Aquests potser s’obliden del fet que ja es va considerar al febrer d’aquest any (lluny de campanyes i precampanyes). Aquests també s’obliden el fet de que la major abstenció és la juvenil i que la participació no variarà en el col•lectiu afectat i molt menys amb proposta d’aquest tipus.

Una altra crítica ha sigut la d’al•ludir al fet que no hi ha propostes per ajudar als qui ja estudien. Ja que els diaris no ho fan, us recomano que les llegiu en aquest enllaç.

Manel Clavijo Losada

Aquests si que saben reutilitzar estratègies del passat…

I no, no vaig a parlar avui dels tics berlusconians que té el partit de Laporta amb les nostres particulars vellinas.

El meu interès politològic m’ha dut sempre a escoltar als adversaris polítics (al menys aquells que ho mereixen) en comptes d’estigmatitzar-los i qualificar-los com a enemics. M’empeny a fer això més la curiositat que no pas el fet de guardar les aparences.

Això m’ha dut a dedicar alguns posts a idees manifestament contràries a las que jo tinc, crec que això és enriquidor ja que pot estimular a algú a indagar una mica més sobre altres idees que no siguin les seves.

Aquest post li dedico a Solidaritat Catalana per la Independència, un partit on la única cara visible mínimament digne de ser analitzada és l’Alfons López Tena. Aquest individu és possiblement dels únics que són allà per convicció (i potser dels pocs que té algun tipus de convicció). Un partit que sembla encarat a evitar que en Laporta sigui investigat pels escàndols de presumpte corrupció que l’envolten per la seva gestió al capdavant del Barça.

Fa uns dies la meva inquietud política em va dur a assistir a un acte que van celebrar aquests a la meva facultat i on vam anar unes 30 persones. Passaré per alt les consideracions d’Uriel Bertran (un dels ponents) ja que no són políticament rellevants. El ponent de veritat era, com dic, en López Tena.

Aquest, en el seu discurs va deixar anar algunes idees que voldria exposar per tal de rebatre-les.

Idea 1: “la via federal està morta ja que xoca amb els impediments de l’aritmètica parlamentària de Madrid i amb un procés de reforma parlamentària que ho complica encara més.”

Tenint en compte que la seva estratègia és la majoria absoluta partint de zero... no tinc gaire clar qui ho té pitjor aritmèticament.

Idea 2: “la via del referèndum és inconstitucional i, per tant, no es pot realitzar.”

Idea 3: “el concert econòmic és inconstitucional ja que la Disposició Addicional Primera de la Constitució no ens afecta.”

He ajuntat aquestes dues ja que l’argumentació de fons és la mateixa: “com és inconstitucional no es pot fer.” (Deixaré de banda el fet que l’Alfons és un home que s’ha implicat activament durant aquest any en les consultes sobiranistes). Resulta molt curiós que un partit que vol assolir la independència a partir d’una declaració unilateral "legitimada" per una suposada majoria absoluta al Parlament català es preocupi per assumptes d’inconstitucionalitat. Fins el que jo sé, la Constitució no permet aquest tipus de declaracions unilaterals per part de cap Parlament autonòmic.

Crec que el fons de tot aquest discurs no es troba inspirat en Kósovo sinó en no acabar com el Quebec, fent referèndums per la independència que fracassen.


Manel Clavijo Losada

Jo no t'espero

La visita del Papa ha portat al capdavant el debat sobre la laïcitat de l’Estat. La despesa en protegir al Papa dels seus fidels, en retransmetre l'espectacle i en organitzar tot el teatre ha fet pensar a més d’un en la utilitat d’aquest viatge de cortesia. Això sumat en la interferència negativa en la vida diària dels habitants de Barcelona (ja que es talla tot el centre per fer la desfilada) ha provocat una concentració de rebuig a la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

L’Alcalde de Barcelona recordava fa uns dies que els beneficis serien de 30 milions d’euros. La pregunta que m’inspira l’afirmació anterior és: on van a parar aquests beneficis? I és que una cosa és ben certa, nosaltres li paguem l’estada turística al Papa però, qui rep el benefici de tota aquesta suposada inversió? No seria just que els mateixos que en paguem les conseqüències del viatget del Sant Pare siguem els mateixos que obtinguem els beneficis?

Deixant de banda el debat sobre el tema de moda, passem a un més interessant i molt relacionat amb l’anterior: la laïcitat. Hi ha qui a hores d’ara encara creu que aquest és un estat laic. El cert és que segons la Constitució Espanyola de l’any 1978 Espanya és un estat sense cap confessió religiosa. El Tribunal Constitucional va traduir això en l’expressió “laic positiu”. Per això alguns malintencionadament diuen que no cal engegar un procés de laicització de l’Estat.

Doncs bé, anem a explicar què vol dir “laic positiu” i així determinar si realment cal una reforma de l’Estat en aquest sentit.

Laic positiu vol dir que no hi ha una confessió oficial de l’Estat Espanyol però que amb l’Església Catòlica tindrà un tracte especial (ja que es troba citada a la Constitució Espanyola).

Laic positiu vol dir que existeix un tracte de favor amb l’Església Catòlica mitjançant un concordat amb aquesta (una espècie de tractat internacional amb el Vaticà, impropi d’un estat laic).

Laic positiu vol dir que poden existir centres d’estudis dirigits per l’Opus Dei, encarregats d’adoctrinar en l’homofòbia i la por a la modernitat a milers de nens i nenes innocents.

Laic positiu vol dir que organitzacions protofeixistes i ultracatòliques com els Legionarios de Cristo poden existir i realitzar activitats en el nostre país (com gestionar la universitat Francisco de Vitòria).

Laic positiu vol dir permetre obrir nous centres religiosos en terrenys públics. Hi ha més de 26.000 a tot l’Estat. En canvi, hi ha al voltant de 19.000 centres públics d’ensenyament. A Sant Boi o a Cornellà se n’obriran centres de culte mentre existeix encara un gran dèficit en escoles bressol. Analitzant per sobre la quantitat d’estudiants que encara tenen un barracó en comptes d’una escola espanta en comparació amb els quatre practicants que encara van a missa. Per què fer més edificis religiosos si la demanda és pràcticament nul•la?

Laic positiu vol dir que l’Estat Espanyol regala a l’Església Catòlica 6.000 milions d’euros a l’any. En canvi, el Ministeri d’Educació té un pressupost anual de 4.000 milions d’euros (amb la de deficiències que persisteixen en l’ensenyament d’aquest país).

Encara algú es creu que “aconfessionalitat” o “laic positiu” i tots aquests eufemismes més propis de l’Antic Règim són sinònims de laïcitat?


Manel Clavijo Losada