La gran enganyifa

Al 1977, el recent escollit democràticament President del Govern, Adolfo Suárez, i el President de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradelles, van iniciar negociacions sobre el que havia de ser Catalunya dins una Espanya democràtica. Les posicions de les parts implicades eren totalment antagòniques ja que el primer partia d’un estrat centralitzat i el segon d’un estat federal. El màxim en el que estava disposat a cedir Suárez era en una mancomunitat de diputacions i el requisit mínim de Tarradelles era la reinstauració de la Generalitat.

El moment era decisiu degut a una gravíssima crisi econòmica, una reforma democràtica del règim anterior que podia fracassar i uns radicalismes exacerbats en totes direccions que complicaven qualsevol presa de decisions.

L’hora, doncs, era greu i això ho van saber llegir prou bé ambdós presidents. L’inici de les negociacions, com era de preveure, va ser molt durs en tots els aspectes i semblava que podia no arribar-se a cap acord. Tot i així, en un gest que l’honora i que va fer història, el President Tarradelles va considerar que el més oportú era fer públic un optimisme que no era consegüent amb la situació real. Aquest gest va ser senyal necessari per l’arribada d’un acord i la reinstauració de la Generalitat.

Avui hem presenciat un moment històric equivalent, però no igual. En qualsevol cas l’hora és greu però els seus protagonistes no han estat a l’alçada. Mariano Rajoy ha estat inflexible i tancat en el seu búnker centralista i Artur mas ha fet tres quarts del mateix.

Tot plegat ha estat una gran enganyifa, avui no s’han trobat per negociar, avui s’han trobat per escenificar un teatre i prendre’ns el pèl als catalans i les catalanes. En una negociació s’estableixen màxims i mínims i, a partir d’aquí, s’estableix un calendari de negociacions per anar cedint en favor d’un acord efectiu. Cap dels dos presidents han estat a l’alçada i han escenificat un enroc de les seves posicions.

Recordo que en el debat al Parlament sobre el Pacte Fiscal es va retreure al PSC que no li donés suport al 100%. Es va argumentar que era un acord de màxims i que calia estirar molt la corda per poder cedir després a Madrid. Era tot mentida, l’objectiu no era cedir, era capgirar els màxims i negociar-los com a mínims per evitar haver d’entrar en el desgast propi d’una negociació democràtica. Han volgut evitar erosionar la imatge del Govern de cara a unes eventuals eleccions a la primavera.

El que passa quan hi ha un xoc teatral de trens entre dos nacionalismes és que els passatgers (els ciutadans) acaben patint les conseqüències.

Manel Clavijo Losada