Carta a Ernest Lluch

Estimat Ernest,

Avui fa onze anys que et van assassinar, avui fa onze anys que vam plorar plegats a casa. Avui fa onze anys que vaig sortir al pati de l’escola amb els meus companys i professors a cridar en silenci. Avui fa onze anys que vam morir, una vegada més, per defensar els nostres ideals. Avui fa onze anys que una part de tots nosaltres se’n va anar en aquell garatge per no tornar mai més. Avui fa onze anys que un home va deixar de ser un ésser humà per passar a ser un assassí. Avui fa onze anys que vas deixar de dialogar, de parlar, de tractar de transformar un país insegur en una democràcia sense por.

Avui, 21 de novembre de 2011, tots els articles aniran dedicats a valorar els resultats de les eleccions d’ahir. El meu no pot ser així, aquest cop no. Crec que queda clar que no ha passat el que volíem esperar, de moment no cal dir res més.

Aquestes han sigut les primeres eleccions al País Basc on s’ha votat sense por. Ha sigut gràcies a tu, Ernest. Vas mostrar el camí del diàleg a molts demòcrates, vas marcar els límits del que es podia tolerar i vas fer perdre la por a molts joves dirigents que ara hauran de prendre decisions per assolir la pau.

Se’t troba a faltar a la Universitat, se’t troba a faltar al Partit, se’t troba a faltar a Catalunya i a Euskadi. Esperem que els teus valors no els haguem de trobar a faltar en un futur...

No sóc gens creient però sé que ens protegeixes ni que sigui des de la nostra memòria, és per això que he volgut escriure’t en un dia com avui.


Afectuosament,


Manel Clavijo Losada.

Cronòmetre a 0

Ara començarà el diàleg. Les negociacions amb ETA hauran de ser exclusivament sobre el conflicte armat. S’ha de separar clarament les reivindicacions polítiques de la dissolució d’ETA. En cas contrari s’haurà legitimat la violència terrorista i s’haurà demostrat que és una manera efectiva d’assolir objectius polítics. La Declaració d’Aiete, així com la declaració dels terroristes volien vincular-ho. Això no és possible ni desitjable.

Conflicte armat

L’Estat i ETA, primerament, hauran de cedir en alguns punts. El punt principal, segons el meu parer, que haurà de cedir el primer és precisament en el fet d’establir contacte i negociacions amb una banda terrorista. El segon haurà de cedir en un primer moment en desfer-se de totes les armes de les que disposa. Les negociacions no poden continuar si una de les parts disposa d’un arsenal potencialment utilitzable per seguir actuant com fins ara. La confiança és essencial per assolir un acord i la possessió il•legal d’armes no ajuda en absolut a la consecució d’aquesta.

Una vegada recorregut aquest primer pas cal parlar de la dissolució. L’Estat haurà d’apropar presos (que no amnistiar-los) i de renunciar a perseguir als integrants d’ETA que no hagin comès delictes de sang. La banda terrorista haurà de cedir en la seva pròpia dissolució. Això serà dolorós, sagnant i molt dur per moltes víctimes del terrorisme que veuran com molts integrants d’ETA que es dedicaven a recollir dades sobre possibles objectius quedaran lliures de la persecució de la justícia. El paper d’aquests individus dins la organització terrorista ha estat indispensable per poder dur a terme els actes més horrorosos de violència. És precisament per això que es tracta d’una cessió costosa a nivell polític. L’apropament de presos també serà molt debatuda però cal cedir-hi també degut a que la por d’una reorganització de la banda ja no serà possible quan s’hagin desfet de les armes i s’hagin dissolt. A més, amb la tecnologia actual es podrien haver coordinat tot i estar a molta distància els uns dels altres.

Tot fa pensar que serà en el segon pas de les negociacions quan el procés de pau passarà pels moments més complexos i dolorosos. L’Associació de Víctimes del Terrorisme, així com d’altres del mateix tipus, faran molt de soroll (amb tot el dret del món) per tractar d’evitar aquest tipus de cessions.

Conflicte polític

Una vegada ETA ja no existeixi caldrà començar a tractar el conflicte polític. Cal dir, però, que la banda terrorista tenia com a objectiu principal mantenir-se a si mateixa. ETA, en els seus últims moments, era la fi, no el mitjà. La retòrica que empraven era, això si, d’independentisme, de socialisme, etc. Aquesta, però, era la cobertura que utilitzaven per amagar a uns dirigents poc ideologitzats i una lluita armada que cada cop perdia més sentit. El món havia canviat, ells no.

A l’article de l’altre dia deia que hagués sigut un error terrible il•legalitzar Bildu. La Llei de Partits ha sigut un dels principals impediments per fer que l’esquerra abertzale democràtica s’institucionalitzés i esdevingués més important que no pas l’entorn violent d’ETA. Ha impedit que les institucions domaren a l’esquerra abertzale i la situés en un paper democràtic i amb responsabilitats que desbanqués i monopolitzés l’independentisme, fora de retòriques i actes violents.

La consulta a la ciutadania del poble basc sobre el seu futur, així com altres aspectes polítics d’àmbit nacional i social hauran de ser conseqüència dels processos electorals i de la consecució de majories. És per això que cal separar-ho del conflicte armat ja que no hi té res a veure.

Tot aquest procés ha d’arribar necessàriament a la següent conclusió: ETA ha sigut el principal impediment del poble basc per poder decidir sobre el seu futur. Els terroristes han monopolitzat un moviment que només podia tenir èxit amb mitjans democràtics i amb una majoria social sense por i sense vinculacions amb grups violents.

Manel Clavijo Losada

L’inici de la Pau

Dilluns passat, la Conferència Internacional es va reunir al Palau d’Aiete per elaborar una declaració demanant el cessament definitiu de l’activitat armada d’ETA. L’acte va ser organitzat per l’entorn de Bildu (en concret per la Plataforma Lokarri). En aquesta conferència van participar molts partits polítics, patronals basques, sindicats i personalitats internacionals. No es va convidar ni al Govern Basc ni al Govern de l’Estat. Això va provocar algunes crítiques però el cert és que l’objectiu de la conferència requeria d’actors que no tinguessin les mans lligades i els governs, per definició, les tenen.

El resultat va ser una declaració amb una exposició de motius que es basava en una petició a tota la societat civil i a la comunitat internacional per a que es sumés al procés de pau. Les personalitats internacionals que van dirigir la Conferència van voler aportar-hi un anàlisi fred i distant basat en la seva pròpia experiència. Això cal posar-ho en valor ja que a molts de nosaltres se’ns omple la boca de sang cada cop que parlem d’ETA, opinem sempre amb els morts a la ment. Això dificulta molt qualsevol procés de pau. Aquestes personalitats, a més, demanaven que les parts cedissin (una idea fonamental en qualsevol negociació). Aconsellen que per acabar amb el conflicte s’han d’utilitzar mesures democràtiques i no violentes. La Declaració, a més, disposava de cinc punts que s’havien de complir, segons el seu parer, per tal de garantir un clima propici a la negociació. Reclamen un cessament definitiu de l’activitat armada, l’inici de converses per tractar només les conseqüències del conflicte, compensació i assistència de totes les víctimes, tractar amb els actors no violents qüestions polítiques (aquí implícitament es parla d’un possible referèndum per la independència), oferiment d’aquestes personalitats per formar un comitè de seguiment dels quatre punts anteriors.

Ahir, dijous 20 d’Octubre de 2011, la banda terrorista ETA va exposar en la seva declaració la conformitat amb la Declaració de San Sebastià i va anunciar el cessament definitiu de la seva activitat armada (no va anunciar una treva, un alto al foc, etc.). Segons els terroristes, les raons d’aquesta decisió deriven dels nous temps polítics que propicien una resolució del conflicte polític. A més, equiparen la violència repressora de la que han fet gala en els últims 50 anys amb la pressió policial que els ha anat reduint fins a la mínima expressió.

No cal dir que aquesta declaració és insuficient. No parla de les víctimes del terrorisme i si de les seves pròpies víctimes (causades per la negligència a l’hora de manipular explosius). Continua anomenant conflicte polític al que realment és un problema de seguretat nacional. A més, no anuncia la seva dissolució ni l’entrega d’armes. Ara bé, les limitacions d’aquesta declaració no han de ser un impediment per iniciar el diàleg amb els terroristes. Aquests van renunciar a l’ús de la raó i als mitjans democràtics fa molt de temps i la declaració s’ha de llegit partint d’aquesta realitat.

Exposat això, que ningú no s’enganyi, la Declaració del Palau d’Aiete no és la causa principal de l’anunci d’ETA. Aquesta Conferència va escenificar la realitat actual: ETA ja no té base social. L’esquerra abertzale institucionalitzada, a més, ja no recolza els mitjans violents ni la lluita terrorista per assolir objectius polítics.

Les raons que han portat a ETA fins a aquest punt són, d’una banda la persecució implacable de l’estat de dret i, de l’altra, la inclusió de Bildu a les institucions democràtiques. Molts pensàvem que la única manera d’acabar amb el terrorisme era la primera estratègia, ens vam equivocar. Només quan l’esquerra abertzale ha estat prou forta com per esdevenir el germà gran, ha pogut pressionar a ETA per arribar al cessament de les seves activitats. Si Bildu s’hagués il•legalitzat mai no hauríem arribat fins a aquest punt.

Hem de celebrar l’inici del fi de la repressió terrorista a Euskadi i a la resta d’Espanya. La societat civil basca ha donat el primer pas al deixar als terroristes sense poble a qui defensar, sense legitimitat, sense justificació. Ara cal que la maquinària institucional estigui a l’alçada de les circumstàncies i estableixi un diàleg que tingui com a objectius la pau i la llibertat.

En el proper article exposaré el meu parer sobre com han d’anar les negociacions.


Manel Clavijo Losada

Si es toca es vota

Aproximadament viuen al nostre país uns 30 milions de ciutadans que no van votar la constitució a l’any 1978. La raó no és pas política, es biològica. O bé no eren majors d’edat o bé ni havien nascut. A finals del segle XVIII, Thomas Jefferson va preveure que aquest fet representaria un problema de legitimitat i va proposar les ratificacions periòdiques de les constitucions. Aquesta idea mai no es va dur a terme.

La Constitució basa la seva legitimitat superior en la sobirania popular, en el poder constituent. Però, què queda d’aquest poder constituent? Ara per ara només queden menys de 15 milions de ciutadans que van poder votar la Constitució. La resta no hem pogut decidir, ni ho podrem fer a curt termini. A la pràctica, doncs, es tracta d’una legitimitat més tradicional (pel pas del temps i la configuració del sistema polític en torn de la Carta Magna) que no pas democràtica. Això ha fet que la Llei de lleis sigui intocable i sagrada (per raons més polítiques que jurídiques).

Vista la lògica emprada fins ara no ens pot estranyar que la reforma de l’art. 135 per establir un sostre de deute no vulgui ser ratificada per mitjà d’un referèndum popular. L’argument no és gaire sorprenent tampoc, si l’article 135 no es troba en la part de la Constitució que exigeix una reforma amb ratificació de la ciutadania no cal fer-la. El raonament, de nou, és tradicional i no democràtic. Rere de tot plegat es troba la por a convocar un referèndum i perdre’l davant una ciutadania que s’ha anat emancipant de les opinions partidistes amb una gran celeritat a partir del 15-M.

La Carta Magna és la Llei de lleis, és la font i el cim de tot l’ordenament jurídic de l’Estat. Algú pot arribar a pensar que no és un document prou rellevant i vinculant com per ser ratificat qualsevol modificació del mateix? Si la Constitució es toca, s’ha de votar.

És per això que s’ha de demanar al conjunt de la ciutadania que es mobilitzi, que contra els arguments tradicionalistes amagats sota raons jurídiques confrontin l’esperit democràtic i participatiu. Els joves formem part d’una generació que haurà de pagar la factura dels politicastres actuals si no fa res per impedir-ho.

La democràcia no és una carta blanca dels governs per utilitzar la seva majoria com vulgui durant 4 anys. Ha d’haver una rendició de comptes i aquí és on ha d’entrar tota la indignació acumulada des dels inicis de la Transició. En un sistema que funciona a partir de majories no té cap sentit que els canvis constitucionals (que exigeixen grans consensos) siguin pactats i ratificats per dos dirigents polítics sense informar ni als seus partits ni a la ciutadania.

¿Por qué no hubo debate del Estado de la Nación?

Retomo este abandonado blog después de una intensa precampaña y campaña electoral para las municipales. Lo bueno de no tener prácticamente lectores es que éstos no te reclaman entradas nuevas ni opiniones para temas diversos y, en muchos casos, desconocidos para alguien como yo.

Afortunadamente, el hecho de no escribir aquí no implica que no haya literatura de mi puño y letra pululando por ahí. Ha sido justo lo contrario, he tenido la suerte de poder contribuir a la redacción de dos programas electorales: uno para la Federación del Baix Llobregat y otro para mi Agrupación de la Joventut Socialista de Catalunya. Como único apunte al respecto (y para que no parezca que me doy autobombo) sólo decir que ambos programas siguieron la tónica general y fueron superiores en propuestas a los del partido. Esto es un hecho que suele pasar en todas las formaciones políticas, somos los jóvenes los que tenemos ideas frescas para aportar y manos libres para plasmarlas.

Después de esta obligada (que no relevante) introducción entro al trapo con el tema principal de hoy: el debate sobre el estado de la nación (entendiendo nación como una licencia literaria comúnmente aceptada para evitar la redundancia de la expresión que sería más adecuada “debate sobre el estado del estado”).

No quiero aburrir vertiendo opiniones a granel como sería típico y como hemos ido viendo y oyendo en estos últimos dos días. Mi opinión sobre el debate es que no existió. En estos dos últimos días no ha habido debate, tan sólo una concatenación de mítines electorales donde no ha habido análisis de la situación ni diferentes propuestas de salida a la crisis (como sería de esperar).

La pregunta clave, a mi modo de ver las cosas, es: ¿por qué no hubo debate?

La respuesta, como no, debe buscarse en los clásicos (por relevancia más que por antigüedad) y deben adaptarlo a cada situación los tipos con tiempo libre para hacerlo.

En este caso, el autor clásico es Habermas y el tipo con tiempo libre soy yo, como no podría ser de otra manera.

Según este autor existen varios requisitos para que pueda existir el diálogo en política. Sin éstos, hay una quiebra (más moral que material) en un sistema como el democrático que, en teoría, se basa precisamente en aquello que no hemos visto en los últimos dos días en el Congreso.

El primer requisito para el diálogo es la llamada totalidad. Ésta se basa en tratar como iguales a todos aquellos que tengan algo que decir, alguna idea que aportar. En el Congreso no se produce este hecho puesto que directamente no hay ideas a debatir. ¿Cuántas veces se han visto respuestas preparadas y escritas a ordenador cuando aún no se habían formulado las argumentaciones a las que se pretendía rebatir? En nuestro Congreso no se trata por igual a los que tienen ideas puesto que nuestro poder legislativo tiene tanta actividad ideológica como el mostrador de la oficina de Correos. De hecho, tiene una actividad muy parecida, certificar, acreditar y hacer llegar aquellas decisiones que se han tomado desde muy lejos del hemiciclo. Lo que podemos ver por la televisión es un diálogo de besugos entre gallinas sordas que cacarean sin saber que el resto no las escuchan. Cabe decir también al respecto que cada gallina, además, tiene un tiempo tasado en función de los huevos que fue capaz de incubar en las últimas elecciones.

El segundo requisito es la autonomía. Al oponente hay que dejar que se exprese sin censura. Si no hay censura debe haber respeto y tolerancia, que a su vez llevan al silencio para escuchar lo que el asesor de turno le ha puesto por escrito al orador X. Pedir silencio en un gallinero es de locos y sólo se le puede ocurrir al Presidente del Congreso (cuyas funciones son algo más complejas que las de mantener el orden en la Cámara Baja).

El tercer requisito es la empatía. ¡Ay¡ La empatía… Es lo que faltó el primer día de debate a todo aquél que abandonó el hemiciclo para no volver jamás justo cuando empezó a hacer uso de su turno el diputado Duran i Lleida. Es comprensible que un diputado tenga necesidades profesionales y biológicas pero éstas deberían ser puntuales y mejor organizadas. La imagen que dan es de una prepotencia bipartidista que recuerda a la época de la Restauración.

El cuarto requisito es la neutralización del poder. No se puede hacer política con quienes imponen por la fuerza sus planteamientos. La mayor parte de las reformas que está llevando a cabo el Gobierno de José Luís Rodríguez Zapatero están impuestas a la fuerza y bajo coacción de organismos internacionales. Éstos están más interesados en mantener el tinglado que les legitima en su puesto que en valorar lo más conveniente para cada caso concreto. A todo esto la oposición mira el desgaste del Gobierno como mira una gallina a otra herida justo antes de empezar a picarle la hemorragia hasta acabar con su vida.

El quinto y último requisito es la transparencia. Los partidos políticos no deben esconder sus verdaderas intenciones. Lo hizo el PSOE al ocultar y negar la crisis, lo hizo CiU al congelar el anuncio de recortes hasta pasadas las elecciones municipales y lo está haciendo el PP al ocultar sus planes neoliberales. No es que no se quieran tomar medidas impopulares, es que no se quieren anunciar. Esto es fruto de la falta de alternativas propia de unos partidos que no dialogan, no debaten, tan sólo son una factoría de huevos legislativos que se combinan en nuestros menús domésticos sin una alternativa aparente.

En España falta diálogo porque faltan verdaderos demócratas. Y sí, por si alguien lo dudaba: yo también soy un indignado.


Manel Clavijo Losada