La compareixença del
Molt Honorable President de la Generalitat, Artur Mas, en relació a la
manifestació independentista d’ahir es resumeix perfectament en el títol d’aquest
article.
Semblava que les
paraules d’ahir de l’Oriol Pujol podien fer entreveure que, davant l’onada de
gent que va omplir els carrers de Barcelona, el Molt Honorable President anunciaria
una decisió en qualsevol sentit. Una vegada més, però el tacticisme, el càlcul
electoral i les estratègies en comunicació han pesat més que no pas la
necessitat de prendre decisions i governar en positiu.
Després de sentir
íntegrament la compareixença, un pot pensar que la manifestació d’ahir va ser
convocada per ell i que s’hi sentien càntics a favor del Pacte Fiscal. Una
altra conclusió a la que es pot arribar amb facilitat és que si vols sentir el
que realment pensa el President t’has d’esperar al torn de preguntes i no pas
quedar-te només amb el discurset inicial.
I és que tot plegat
és ben estrany. Ahir demanava en aquest mateix bloc que el PSC no reinterpretés
el sentit de la manifestació i resulta que qui ho fa és el propi President (amb
l’esperit al carrer però el cul al sofà de casa). Segons ell, el missatge és
inequívoc: Catalunya demana instruments d’estat. Què coi vol dir això? Vol dir
que la por a governar un país el consumeix per dins i vol anar pas a pas per
etzibar-li al següent el polvorí que s’està creant i que sigui aquest qui es
cremi. Ell no vol ser el President de la independència de Catalunya o, si més
no, de l’intent.
El Molt Honorable
President parla de la Transició Nacional constantment però només és un recurs
retòric per amagar la Transició Neoliberal. Està utilitzant i
instrumentalitzant a les entitats i persones que ahir van manifestar-se per tal
d’amagar la seva por a governar en positiu. Què farà quan tota aquesta gent li
demani legítimament que prengui una decisió i es deixi de marejar la perdiu?
Un títol alternatiu
per aquest article hagués estat: el pal i la pastanaga. Aquest és el joc al que
juga en Mas i companyia: d’una banda diu que comparteix demandes, anhels i
clams i, per l’altra, demana la hisenda pròpia per Catalunya (i ja si això
anirem pas a pas a partir d’aquí).
Amb tot plegat l’únic
que aconsegueix és endarrerir una presa de decisions que tard o d’hora algú
haurà d’afrontar amb valentia i saviesa. Esperem que l’acte final del teatre convergent sigui coherent amb els desitjos de la majoria dels ciutadans i
ciutadanes de Catalunya.
Manel Clavijo Losada
Francament, un article bastant fluix.
ResponEliminaPrenc nota per continuar millorant.
ResponEliminaSr. Anónimo,...Digo yo el vinagre es más fuerte.Legitimar es justificar: dar una explicación racional a una decisión o a una situación. La legitimación es cada vez más importante porque sirve para ganar personas a una causa incierta y para descalificar a las
ResponEliminacontrarias: en política, al menos, porque hay fenómenos sociales que no se pueden justi- ficar racionalmente, como el ser partidarios del Betis o del Sevilla o preferir el vino de Rioja al de Ribera del Duero.