O més o res? I si negociem?

Aquesta setmana hem pogut veure a Cornellà una sèrie de mobilitzacions organitzades per l’Assemblea de Joves de Cornellà (AJK). En aquestes es demanen més aules d’estudi, que aquestes estiguin més hores obertes, que s’habilitin més aules per treballs en grup i que tot plegat disposi d’un servei de fotocòpies barat, programari lliure i connexió a internet sense fils i oberta. 

Vagi per davant que considero positiu l’existència de col·lectius que mobilitzin als ciutadans més joves per aconseguir millorar la vida de la ciutadania. En un context de greus agressions contra la nostra generació i de certa violència estructural contra el més dèbil, és més necessari que mai organitzar-se i plantar cara.

També considero necessari que el sistema educatiu sigui una política estable i transversal on hi intervinguin totes les administracions i entitats de la societat civil que es troben implicades. Estable a partir d’un gran Pacte d’Estat per l’Educació que asseguri una Llei d’Educació que duri més d’una legislatura. Transversal perquè no s’ha de considerar l’educació com una competència o una política estanca. Han d’intervenir totes les administracions i entitats de la societat civil per assegurar un consens social i l’impuls d’unes polítiques coordinades que evitin desigualtats.

Per què? Per evitar just el que ens està passant ara. El Pla Bolonya obliga a realitzar un tipus d’avaluació continua on el que prima és l’assistència i el treball continuat.

Per manca d’estabilitat hem vist com el Sistema Educatiu ha patit un subfinançament endèmic que també ha patit la Universitat. No s’ha pogut aplicar el Pla Bolonya amb les garanties necessàries ja que ni tenim una política de beques adequada (que asseguri que l’estudiant pot dedicar temps a l’estudi i no l’ha de compaginar per necessitat amb una feina) ni s’ha ampliat el número de professors i d’aules a les universitats (per assegurar una atenció més individualitzada i menys càrrega de treball pels responsables de l’ensenyament).

Per manca de transversalitat s’ha considerat l’Educació Superior com un compartiment estanc que res té a veure amb l’Ensenyament Secundari. Això ha provocat que alguns universitaris no hagin assolit, un cop acabat el Batxillerat, les competències bàsiques mínimes per cursar estudis superiors.   

Per manca de coparticipació de la resta d’administracions i d’entitats de la societat civil ens trobem amb un escàs finançament de l’educació, un estat de crispació constant de la comunitat educativa i una situació de desigualtat entre els estudiants. No pot ser que el Govern Espanyol (del partit que sigui) obligui a aplicar el Pla Bolonya però no s’otorgui el finançament per emprendre les reformes adequades ni obligui a la resta d’administracions a adaptar-se. Ningú no ha obligat als ens locals (diputacions i municipis) a complir unes ràtios de biblioteques i aules d’estudi adequades al Pla Bolonya. És per això que trobem a molts joves de ciutats del voltant de Cornellà que han de fer ús de les biblioteques del nostre municipi.

A vosaltres no us ha passat que heu hagut d’indicar a algun company de classe de fora de Cornellà com anar a una de les nostres biblioteques?

El cas de Cornellà

La nostra ciutat disposa de tres biblioteques: la Central a Gavarra, la Marta Mata al Centre i la que es va inaugurar fa ben poc a Sant Ildefons. Aquestes permeten estudiar durant tot el curs ja que es troben obertes tot l’any. Les biblioteques també ens permeten fer treballs en grup si demanem els aularis amb antelació. A banda de la Xarxa Municipal de Biblioteques, l'Ajuntament posa a disposició dels joves el servei d'Aules d'Estudi que ofereix als estudiants espais idonis i en horaris encertats per tal de preparar les seves proves durant els tres períodes d'exàmens. En l'actualitat n'hi ha tres: al Citilab, al centre cívic García Nieto i a la nova biblioteca de Sant Ildefons. Aquesta darrera s'ha posat en funcionament al mes de gener. La voluntat és seguir ampliant aquest servei en altres indrets que ho permetin.

A més, algunes Associacions de Veïns com la d’Almeda, posen a disposició dels joves les seves instal·lacions per utilitzar-les com a aules d’estudi.

L’AJK té tot el dret de demanar millores en l’oferta d’instal·lacions que ofereix l’Ajuntament als estudiants. Ara bé, caldria ser una mica rigorosos i mantenir el seny.

El títol de la campanya en qüestió és: “Volem espais on poder estudiar!”. Si un amic meu d’un altre municipi passés per Cornellà i veiés aquest lema segurament em trucaria i em diria: “on collons estàs que no et trobes ara mateix demanant una biblioteca i/o una aula d’estudi?” L’equívoc seria perfectament comprensible per algú que no sigui de Cornellà. Ara bé, la intencionalitat d’aquest lema és prou evident: enganyar al personal. Cornellà, com bé he dit abans, ja té tres biblioteques i tres aules d’estudi (més les d’algunes entitats). Per una ciutat de 6’9 km2 on es triga mitja hora en creuar-la de punta a punta és un número prou important. Ara bé, tenim gairebé 90.000 habitants així que els potencials usuaris són també molts.

L’AJK va mantenir una reunió amb responsables de l’Ajuntament per fer arribar les seves demandes. Lluny de voler pactar o cercar un compromís amb l’Administració Local van transformar les seves legítimes demandes en posicions immobilistes i maximalistes. Si no s’acceptaven totes les  propostes continuarien amb les mobilitzacions. Ni van voler establir un calendari de negociacions ni van voler arribar a cap mena d’acord. És a dir, es van negar a gestionar i a ser els interlocutors vàlids sobre un tema que ells consideren un conflicte social. En altres paraules: no van voler fer política.

La postura de l’AJK és legítima però no puc dir que sigui ni meditada ni raonada. Sembla que tinguin com a objectiu les mobilitzacions i la crispació en comptes de la millora dels serveis als estudiants de la ciutat. La prova és que, després del desallotjament de la biblioteca que havien ocupat, el seu tema central ha passat a ser “la repressió de l’Ajuntament”. Això era el que volien provocar? Ja ha començat la campanya electoral?

Manel Clavijo Losada

Carta oberta d’un militant decebut

A l’atenció dels companys:

•          Pere Navarro i Morera
•          Àngel Ros i Domingo
•          Joan Ignasi Elena i Garcia
•          Marina Geli i Fàbrega
•          Núria Ventura i Brusca

En una situació normal no us escriuria pas. De fet, no m’aproparia a vosaltres per xerrar, ja que difícilment podríeu aportar-me gran cosa excepte dels eslògans i els argumentaris superficials del Partit. No us ho prengueu això com una manca de respecte personal vers a vosaltres, probablement és més fruit dels meus prejudicis que no pas de la realitat. Ara bé, de moment cap polític m’ha demostrat ser diferent quan he intentat parlar amb ell.

Avui faig aquesta excepció i em dirigeixo a vosaltres directament per dos motius: el primer és explicar-vos un parell d’històries ben avorrides i el segon és fer-vos una petició seriosa.

La primera d’aquestes històries és la del 14è Congrés del Partit Comunista Iugoslau. Si, la primera impressió que us pot donar és que el que ve a continuació és un rotllo de primera. I no us equivoqueu.

El 14è Congrés va ser el darrer on aquesta formació política va estar unida. Es va celebrar el 1990 i va ser un dels molts detonants de la posterior Guerra dels Balcans. Per resumir-ho molt: els eslovens volien introduir un munt d’esmenes referents a la transformació de Iugoslàvia i la majoria sèrbia, encapçalada per Slobodan Milosevic, va passar el corró per impedir-ho. La delegació eslovena va marxar del Congrés i va abandonar el Partit. Rere d’ells ho va fer la delegació croata en protesta pel despotisme i el nul esforç pel consens que s’havia fet per part de la majoria. Així és com es va trencar el PCI. Resulta molt interessant veure les declaracions que els dirigents serbis van realitzar després del congrés: “la minoria volia imposar la seva tesi”, “s’ha d’acatar amb obediència allò que dicti la majoria”, “la votació al Congrés ha estat lliure, ningú no controla pas als delegats”, “que marxin si volen”. Borisav Jovic, Slobodan Milosevic, Dusan Mitevic i els altres dirigents de la majoria no van entendre que la democràcia no és només el poder la majoria sinó també el respecte a la minoria. Tampoc no van voler veure que el respecte no és només deixar parlar, és també pactar, consensuar i treballar plegats amb els qui pensen diferent. No van voler forjar la unitat, van voler forçar-la. De quina altra manera podien actuar els dirigents no democràtics d’un partit no democràtic d’un país no democràtic? D’ells es podia esperar aquesta manera d’actuar. De qui no s’ha d’esperar quelcom així és de la direcció democràtica d’un partit democràtic com el PSC, dins d’un país democràtic com Catalunya.

El segon exemple és més conegut per tots: la desaparició del PSUC. És ben cert que existeixen infinitat de versions, motius, raons i causes sobre aquest tema. Com un partit amb tanta força i arrelament social va poder acabar d’aquesta manera?

Sota el meu parer, un dels motius va ser la manca d’adaptació a la nova realitat que havien de gestionar i el nou context on s’havien de moure. Fins a l’arribada de la democràcia, havien estat una formació clandestina dedicada a la lluita contra el franquisme i a practicar la política fora de les institucions. La seva raó de ser era el carrer i l’emancipació de les classes treballadores. Un cop va arribar el període democràtic, no va saber traslladar els anhels i demandes a les institucions: la feina de despatx i la disputa partidista no eren els seus ambients. D’això se’n van aprofitar els seus adversaris i la frustració va donar pas a la desafecció i la divisió. Finalment van desaparèixer.

Al PSC li ha passat just a l’inrevés. Ha estat un Partit configurat per governar i presentar batalla als despatxos i a la lluita partidista. Un cop s’ha vist que la disputa no es pot limitar només al partidisme sinó que cal presentar batalla vers altres poders, s’ha comprovat que el PSC i el PSOE no eren els més adients i han acabat sortint de la major part dels governs. El PSC no és ni el principal partit de l’oposició, per tant ha perdut la seva raó de ser perquè ni és partit de govern ni és alternativa a ser-ho. No ha sabut reconstruir-se, ja que ha pensat que aglutinar esforços amb altres entitats de la societat civil era el mateix que demanar adhesions. I no, no és el mateix. Aglutinar és anar amb la humilitat que ha de caracteritzar als socialistes i cercar suports a un projecte que hem de construir entre tots. La salvació del PSC es troba al carrer però la classe dirigent fa temps que no s’enfanga. Ni s’enfangarà.

Anem ara a la petició (si encara continueu llegint). És ben clara: deixeu-vos de disputes i feu un pas enrere TOTS. Estic fart d’ultimàtums d’uns i altres, d’amenaces d’expulsions i de despotisme. Voleu que siguem la quarta força del Parlament al darrere del PP? Si tenim expulsions durant aquesta setmana, aquest serà el menor dels nostres problemes. A les properes eleccions potser ni arribem a presentar-nos. És que els vostres egos no us deixen veure la realitat?

Aquests dos bàndols absurds que s’han format no són pas al voltant d’una o altra visió del que ha de ser el catalanisme polític. Cap dels destinataris d’aquesta missiva sou tan idealistes. El que s’està vivint actualment al PSC és una lluita pel poder, ras i curt. Uns volen el poder que van tenir al passat, altres es pensen que el poden exercir sense límits, altres es pensen que poden aconseguir-ho per primera vegada. No sé als altres però a mi ja no m’enganyeu més. A vosaltres no us preocupa Catalunya ni el seu poble, us preocupa el poder.

I no, no us estic acusant pas de ser males persones o de ser dirigents polítics perversos. Sou víctimes dels vicis de la classe política actual. Us heu infectat de tal manera que sou cecs i no veieu el ridícul que feu. Sou sords i no escolteu allò que us demana el poble: una nova economia que no ens empobreixi, un canvi en les relacions entre Catalunya i Espanya que no ens ofegui i uns canvis en el sistema democràtic que no ens deixin fora del control del poder. Heu perdut el gust per la política en majúscules i l’olfacte per ensumar que se us han podrit els principis. Heu perdut el tacte i ja no connecteu amb la societat ni amb la base del partit.

No heu vist com el PSC ha anat perdent pistonada. La vostra única reacció va ser formar una junta d’alcaldes i alcaldables en comptes d’una Executiva NACIONAL. Tots aquests alcaldes només es mostren preocupats pels seus respectius pobles, no fos cas que la deriva del Partit els fes perdre la cadira als seus municipis. És igual si el poble és Flix o és Santa Coloma de Gramenet. Com es pot assolir així un projecte per tota Catalunya?

Tots vosaltres, amb aquestes disputes pel poder, heu amagat el veritable conflicte intern que tenim al PSC: la lluita entre el Bé i el Mal. Entre aquells que uneixen l’ètica i la política i els que volen actuar separant aquestes característiques. Entre aquells que consideren el Partit com una finalitat en si mateix i no pas com un mitjà per canviar les coses. Entre els que es limiten a gestionar pressupostos i els que volen gestionar els conflictes socials. Entre aquells que volen presentar batalla en tots els àmbits socials i els que es limiten a la lluita partidista.

En definitiva, amagueu la lluita entre la vella política i la nova política. Vosaltres, tota la classe dirigent del PSC, representeu el primer dels grups. Sou a temps de canviar, però no serà allà a dalt. Haurà de ser deixant tots els vostres càrrecs i ajudant a donar pas als nous polítics del futur a què esdevinguin present d’una vegada.

És per això que us demano el vostres respectius passos enrere:

Pere, és el moment de fer un pas enrere. Has demostrat no saber gestionar aquesta olla de grills que tu mateix has format. T’has deixat endur per consells de gent dèspota i antidemocràtica. Jo vaig ser en el passat un gran seguidor teu i et vaig votar i defensar davant d’aquells que t’acusaven de manca de personalitat. Demostra’m que no em vaig equivocar del tot.

Àngel, és el moment de demostrar que ets responsable i honorable. Fes tu també un pas enrere però del tot. Se’t veu més preocupat per Lleida que per Catalunya i això és legítim en un alcalde però no en un dirigent d’àmbit nacional.

Marina, fes un pas enrere. Se’t veu més amoïnada pel que et diran a casa que no pas pel que et reclama el poble de Catalunya.

Nàtius, fes també un pas enrere, ja que has demostrat estar més pel cas a l’hora de representar al teu grup que no pas de representar-nos a tots.

Núria, és hora de fer un pas enrere, ja que tancar files al voltant de l’Ebre és molt legítim però Catalunya també és el Llobregat, el Ter, el Segre...

Resto a la vostra disposició i espero una resposta. Ja sabeu quina.

Atentament,

Manel Clavijo Losada

Les 10 claus del nostre ridícul

1. La direcció del PSC no creu en el dret a l’autodeterminació. La calculada ambigüitat del terme “dret a decidir” ha permès que, partits amb opinions contradictòries sobre l’autodeterminació, incloguessin aquest dret al seu programa electoral. El nucli dur del PSC considera que el “dret a decidir” es pot exercir sense necessitat d’un referèndum al respecte. Així és com anem perdent credibilitat en tots els temes de caire nacional. Per més informació aquí teniu un article on ho explico amb detall.
2. Els líders del PSC creuen que el moviment sobiranista està controlat pel Govern. Una cosa és que al Govern de CiU li vagi molt i molt bé que la mobilització social es centri en temes nacionals i no en temes socials. Com no ha de ser així si CiU és una formació nacionalista que vol amagar les seves criminals retallades? Ara bé, pensar que tot el moviment independentista és un titella és tenir molta imaginació. Només cal mirar el resultat de les darreres eleccions i l’anàlisi del votant de cada partit per veure que gairebé totes les formacions tenen independentistes com a votants. El problema de no entendre això és que es menysprea a centenars de milers de ciutadans que tenen anhels legítims i que no es consideren manipulats per ningú. Així és com anem perdent suport popular.
3. Una part molt important del PSC no entén que la Catalunya d’avui no és la dels ’80. Els fills dels immigrants ja no tenim els problemes de desarrelament que tenien els nostres pares. Som i ens sentim catalans a més d’espanyols, europeus o ciutadans del món. Això comporta necessàriament que el problema nacional que patim no és de caire ètnic o cultural. És de caire econòmic i institucional. Econòmic perquè la crisi ens ha posat davant d’un mirall que ens mostra com estem realment: Catalunya té un problema de finançament molt greu. Primer perquè el frau fiscal ascendeix als 16.000 milions d’euros, segon perquè el dèficit fiscal ronda la mateixa xifra, tercer perquè l’Estat del Benestar ha d’incrementar el seu finançament per situar-se als nivells europeus. El problema nacional també és institucional perquè tenim una classe política a banda i banda de l’Ebre que s’ha limitat a gestionar pressupostos en comptes de solucionar els conflictes socials. Quan aquests conflictes es descontrolen no hi ha ningú que pugui evitar la fractura social. Llavors és quan apareixen les solucions miraculoses i és quan ja hem fet tard per la pedagogia. Com una part molt important del PSC no ha fet aquest anàlisi, tampoc pot fer les propostes adequades. I així anem perdent projecte.
4. CiU està instrumentalitzant el procés a nivell parlamentari d’una manera partidista i despòtica. Una cosa és com s’està vivint el procés sobiranista als carrers i una altra molt diferent és com el Govern està concretant-ho tot al Parlament. El full de ruta de CiU d’abans de les darreres eleccions no tenia en compte la possibilitat de perdre un munt d’escons i haver de comptar amb ERC per assegurar la governabilitat. Això ha provocat que el rumb del Govern sigui erràtic i manifestament incoherent. Tenim uns quants exemples: es crea una Comissió pel Dret a Decidir al Parlament però aquesta no ha pres cap decisió sobre el procés: ni data, ni pregunta, ni procediments... res. Es crea el Consell Assessor per la a la Transició Nacional però tampoc escull ni la data, ni la pregunta ni cap procediment... res. Es demana a l’expresident del Parlament Joan Rigol que redacti un document inclusiu a favor del Dret a Decidir per ser votat al Parlament i que assoleixi un suport superior als 2/3. Quan s’aconsegueix que el PSC hi doni suport es canvia a última hora el document i es presenta un que no té gaire bé res a veure. El PSC queda fora de la redacció d’aquest document i, per tant, no vota a favor. Finalment, els líders dels partits que han votat aquest document es reuneixen en secret i concreten una data, una pregunta i deixen els procediments per un futur incert. Com podeu veure, a CiU no li importa gaire deixar tirats als diputats, als experts o a expresidents del Parlament. I així anem desgastant-nos al Parlament.
5. El procés s’ha accelerat de tal manera que s’ha perdut tota noció del temps i de l’espai. La construcció de qualsevol Estat és sempre complexa, llarga i feixuga. Les presses d’una part del poble de Catalunya han estat animades per les formacions polítiques que voldrien capitalitzar el procés i treure’n rèdit electoral. És per això que un procés que hauria de durar anys i esperar conjuntures més favorables (dins i fora de Catalunya) es vol enllestir en només uns mesos. Qualsevol formació política que vol posar això en qüestió és titllat d’enemiga del procés. El PSC ha volgut fer-ho de manera improvisada i no se n’ha escapat de ser vistos com un impediment al procés. Així anem guanyant enemistats.
6. El federalisme del PSC es basa en una oposició aferrissada a la independència en comptes de en una lluita contra el centralisme i els problemes inherents al sistema autonòmic actual. Vaig escriure aquest article al respecte que pot ser del vostre interès. Així anem perdent oportunitats per convèncer a la gent.
7. La dualitat interna del PSC no és entre els catalanistes i els espanyolistes. És una lluita simple entre elits per cooptar el poder, ras i curt. Alguns enarboren la bandera de la minoria i els altres de la majoria, uns la senyera i els altres una no-bandera. Una prova clara la trobem a la famosa votació al Consell Nacional. Qualsevol que hagi llegit les dues resolucions que es presentaven trobarà que eren pràcticament idèntiques. L’única diferència era l’egòlatra que la presentava. Aquesta lluita interna el que fa és impedir que noves generacions d’activistes vagin substituint als antics càrrecs i renovant el partit. I així és com anem perdent militants.  
8. No hem presentat cap mena d’alternativa al procés que es duia a terme al Parlament. S’ha imposat el “no” a la darrera votació sense intentar presentar una proposta alternativa. L’argument era purament tècnic però això no treu que s’hagués pogut arribar a un acord intern per presentar en el proper Ple una resolució consensuada (si, una altra que es sumaria a les 20.000 que s’han presentat). Si volíem votar diferent al PP i a C’s havíem de fer quelcom diferent: o bé votar una altra cosa o bé fer una proposta alternativa. El que no s’hi val és fer un discurs diferent. Així és com confirmem que no som alternativa.
9. No s’ha pogut mantenir la coherència durant aquesta legislatura per les tenses negociacions amb el PSOE. Tenim molts exemples però el més clar és aquella advertència inicial del Pere Navarro quan va dir que el PSC s’abstindria en totes les votacions sobre el Dret a Decidir. És una postura que no ha pogut mantenir durant gaire temps perquè ha hagut de renunciar a la mateixa per aconseguir que el PSOE acceptés la tesi federalista. El PSOE és, ara per ara, un llast pel PSC. I no perquè estigui en hores baixes a nivell electoral, ho és pel lideratge pèssim que tenim aquí i allà. La prova? Al 1999 el PSC va treure el major número de vots de la seva història en unes Eleccions Autonòmiques. Al 2000 el PSOE es va desplomar a les generals atorgant al PP la seva primera majoria absoluta. Per tant, no sempre existeix una correlació de resultats. Depèn dels lideratges i les conjuntures. I així és com ens anem enfonsant.
10. No hem fet cap mena d’esforç per unir forces amb ICV i altres entitats de la societat civil progressista de Catalunya. És veritat que ICV no ho posa fàcil però necessitem estar units si volem plantar cara a la dreta. És inútil pensar que uns captaran els vots dels altres perquè en el global la suma serà zero i això afectarà negativament els ciutadans. No ha ajudat gaire tampoc els constants atacs de Maurici Lucena al Grup Parlamentari d’Iniciativa (recíprocs). Tampoc hem fet bé de criticar als sindicats per donar suport al Dret a Decidir. El resultat de tot plegat és que el moviment contra les retallades ha mort. Culpa nostra? En part si ja que és culpa de tots. Així és com perdem el carrer. 

Entre todos la mataron y ella sola se murió.  

Manel Clavijo Losada

La consulta vista per un federalista

Havent analitzat els problemes tècnics de la consulta, ara toca parlar com a militant federalista que sóc.

És diu que el motiu d’haver dissenyat una pregunta d’aquesta complexitat és incloure als federalistes. Agraeixo el detall però ni calia ni ens ho mereixíem.

Els partidaris de la independència han fet molts esforços per aglutinar a una bona part del poble, mobilitzar-lo i organitzar grans esdeveniments populars. Aquests si mereixen aparèixer a la consulta amb una opció clara dedicada a ells: SI.

Els partidaris de mantenir l’ statu quo han començat molt tard a mobilitzar-se ja que es pensaven que el procés nacional no tindria tant de suport. Malgrat tot, comencen a aglutinar a una part de la societat catalana, han creat les seves estructures organitzatives i han aconseguit veu als mitjans i poder muntar alguna concentració amb un èxit relatiu. Aquests també es mereixen tenir una opció clara que els representi: NO.

Però què hem fet els federalistes? Res de res. Ni aglutinem a ningú, ni mobilitzem a cap massa, ni organitzem actes populars per la previsible manca de quòrum. No mereixem cap espai a la consulta popular per la senzilla raó que no ens ho hem guanyat.

Participaríem igualment a la consulta i, al menys jo, no em deixaria de sentir pas representat per la dicotomia del “si” o “no”. Podria votar afirmativament per forçar una negociació amb l’Estat Central que acabés amb una federalització. Podria votar negativament per la senzilla raó que no sóc independentista.

Si volem saber la veritable raó per la qual no hem tingut la pregunta dicotòmica, hem de buscar la resposta en la clau interna de les formacions polítiques que han intervingut en la confecció de la pregunta. No ho busqueu, doncs, en la voluntat del poble.

Aquest embolic de pregunta s’ha dissenyat per evitar una trencadissa interna a la coalició de CiU i a la d’ICV-EUiA. Res més.

La raó per la qual han col·locat la data pel 9 de novembre ha estat per guanyar onze valuosos mesos de marge per veure com basculen les preferències del poble català.

CiU vol intentar remuntar a les enquestes arrossegant en la seva caiguda a ERC tot fent-la entrar al govern. De ben és sabut que el soci minoritari en una coalició de govern és l’ase de tots els cops i més si s’aconsegueix situar-la a conselleries dures (Interior? Empresa i Ocupació? Serien bones opcions ja que les porten homes de partit que poden ser substituïts sense cabrejar a cap sector policial o econòmic).   

ERC vol demostrar que lidera el procés a l’ombra i que poden esdevenir un partit responsable de govern. De passada, vol veure si durant aquests onze mesos CiU s’acaba de desplomar del tot.

ICV-EUiA té com a objectiu donar el sorpasso al PSC i superar el seu tradicional sostre electoral tot compensant la fuga de vots a les CUP.  Això ho podrà fer si el PSC no participa en la consulta i queda fora de la primera plana dels mitjans durant els propers mesos.

Les CUP s’han vist immersos en aquest món polític més interessat pel benefici propi que pels anhels del poble. Només els hi queda veure-les venir.

Càlcul polític és el que tenim al davant. Tot s’ha calculat pensant només en una cosa: la consulta no es farà i tindrem eleccions anticipades.

Manel Clavijo Losada

La consulta vista per un politòleg

Dijous passat es va celebrar una cimera secreta per acabar de decidir quina serà la pregunta i la data de la consulta per decidir el futur de Catalunya.

Com tots sabeu, la pregunta serà doble i amb una relació en cadena: vol que Catalunya sigui un Estat? En cas afirmatiu, vol que sigui un Estat independent? Com dic, també s’ha fixat la data: el 9 de novembre de 2014.

Davant d’això, considero que cal fer un parell de reflexions separades en dos articles: la visió d’un politòleg i la visió d’un federalista. Aquest és el primer d’aquests escrits.

Comencem!

La formulació d’aquesta pregunta que ens han presentat és totalment errònia. Consultar al poble no és pas un recurs propagandístic de cara a la galeria; és un acte democràtic de responsabilitat cívica. Com a tal, ha de ser fruit d’un gran esforç d’elaboració per tal de que la pregunta sigui: curta, simple, entenedora i dicotòmica.

Curta pels evidents motius d’espai físic que existeixen. Simple ja que ha de reduir al màxim un debat polític ben complex en el que el poble ha de prendre una decisió. Entenedora per evitar equívocs, falses interpretacions i manca de motivació a l’hora de participar a la votació. Dicotòmica per enfrontar dues possibles decisions contraposades, és la única manera d’assegurar-se que una d’aquestes dues guanyi clarament i la decisió popular sigui legitimada. Tot plegat és complex? Benvinguts a la política! O és que algú es pensava que consultar al poble era fàcil?

L’enunciat proposat, doncs, és de tot menys curt, simple, entenedor i dicotòmic. No s’ha fet un esforç al respecte, tot plegat sembla més l’ocurrència d’última hora d’un polític tip de reunions sobre un mateix tema.

I és que el poble català no està acostumat a la democràcia participativa. Està acostumat a que els polítics el representin i prenguin les decisions que siguin. Cada quatre anys es jutja què han fet a l’hora que s'elegeix de nou als representants. I ara de cop ens demanen que siguem participatius i que escollim el futur de la nació. Em sembla molt bé però, ja que s’han oblidat des del 1978 de la participació ciutadana, no crec que sigui demanar massa una pregunta clara amb dues opcions entenedores.

La gent dedica pocs minuts al dia a pensar en política i sol plantejar aquests temes en clau “salsa rosa”. La gent té altres problemes, per tant no pensa en les idees o propostes, pensa en el benefici propi i en el safareig polític que ens donen els mitjans de comunicació. I no creieu que pensen amb gaire intensitat al respecte.

Arribarem al dia 9 i, malgrat la gent tingui clar què vol per Catalunya, molts no sabran contestar a les embolicades preguntes que tindran al davant. I el pitjor no és això, algú s’ha aturat a pensar en aquells que hauran d’efectuar el recompte? El farà gent escollida a l’atzar i ben mosquejada per haver perdut un dia de la seva vida dins un col·legi electoral. Algú ha pensat en la complexitat d’un recompte d’aquest tipus? Creieu-me, fins i tot als processos electorals més simples acaben succeint conflictes i problemes. Ho he patit com a vocal i també com interventor.

Però clar, aquests polítics de saló què han de saber? Seuen els seus culs a la cadira i es pensen que tot gira al seu voltant. No són grans estadistes, són propagandistes. I la prova és la manca absoluta d’empatia que han demostrat amb una qüestió tant important com és el futur del nostre poble.

Manel Clavijo Losada

Mango os considera inferiores

Esta semana nuestra inteligencia ha sido agredida brutalmente por una campaña de publicidad de Mango que promociona una nueva línea de moda para tallas grandes. Bueno, “grandes” es un decir ya que las tallas van de la 40 a la 52.

Esta campaña ha formado un gran y justificado revuelo en las redes sociales entre los que tienen dos dedos de frente y se indignan ante esta imposición de patrón de delgadez y de “homologación” de la belleza.

Ahora bien, no he podido dejar de observar como esta oleada de indignación carece de la profundidad necesaria en un tema tan serio como el que tenemos entre manos. El “yo tengo más de una 40 y no me considero gorda” o el “estáis acomplejando a la gente con vuestra campaña” olvidan que esta campaña no es una cuestión personal de cada uno, es un síntoma de que esta sociedad está enferma.

Y es que el problema de Mango no es sólo su concepción de la belleza, es su concepción del trabajador en general y de la mujer en particular. Y esta visión está compartida por la mayoría de grandes empresas del mundo: las mujeres sois inferiores. Sois inferiores a unos hombres que ya de por sí son inferiores a otros hombres de clase social superior.

¿Estoy exagerando? Veamos…

Ya que os preocupa tanto Mango vamos a utilizar su ejemplo. Su modelo de empresa se basa en el bajo coste y la rapidez de su producción y la flexibilidad que tiene a la hora de adaptarse a las demandas del mercado. ¿Y esto cómo lo hace? Subcontratando mano de obra semiesclava en países en vías de desarrollo. ¿Os acordáis de aquel taller en Bangladesh que se derrumbó con sus trabajadores dentro? ¡Bingo! Es de uno de los proveedores de Mango.

Lo sorprendente de todo esto es que no tengáis las manos en la cabeza los 365 días del año y sólo os las echéis cuando un día descubrís que Mango os considera gordas a partir de la talla 40. Pero vamos a ver: si su manera de producir lo que venden es inmoral, ¡cómo no lo van a ser sus campañas de publicidad!

¡Éste es el gran problema de esta sociedad! No habéis descubierto que Mango es inmoral hasta que no os han llamado gordas por toda la cara. Hasta que no os ha afectado a vosotras directamente no os habéis dado ni cuenta de lo que pasaba. Y esto nos pasa por ser unos posmodernos carentes de valores. El “yo” “mi” “me” “conmigo” nos atrapa siempre en la inmediatez y nos impide ver el trasfondo que hay detrás de la mayor parte de cosas que nos rodean. Nos conformamos con reaccionar ante una campaña de publicidad insultante y nos contentamos con su retirada cuando el problema es mucho peor: el sistema os considera inferiores.

¿Inferiores? ¡Si tenemos los mismos derechos!

Sí, pero no… El sistema capitalista considera que las personas debemos ser equiparables a las máquinas. Somos un factor más en la producción. Máquinas y hombres servimos para producir y enriquecer a los propietarios. El problema es que la mujer hace cosas que la máquina no hace: ser madre (con todas sus consecuencias). Esto convierte a la mujer en inferior a ojos del sistema ya que considera que su recorrido vital es inestable. Por eso el mercado de trabajo os discrimina y sufrís más el paro y cobráis de media un 16% menos que los hombres.

Pero ojo, que esto no acaba aquí. El capitalismo siempre intenta sacar el máximo rédito de cada factor de producción. Por eso tiene preparado un papel añadido a la mujer para compensar su supuesta ineficiencia: os convierten en un objeto de deseo y os pone a la venta. Y claro, como la belleza es subjetiva y sería difícil vender miles de unidades diferentes de productos diferentes trata de simplificar la belleza al máximo y crear estereotipos. Estos estereotipos parten de estándares totalmente arbitrarios pero que se amoldan a las necesidades de los productores.

Por todo esto Mango os ha llamado gordas.

Manel Clavijo Losada 

Consum i valors

Fa unes setmanes, en el marc d'un projecte de l'Ajuntament de Cornellà sobre civilme, vaig tenir l'oportunitat d’assistir a una conferència del professor Francesc Torralba. Val a dir que va ser una trobada interessant i necessària pels temps que corren: responsabilitat, civisme, exemplaritat... valors que han de guiar la nostra ciutat i als nostres representants polítics.

Com indica el títol d’aquesta entrada, avui vull parlar de consum i valors. Per què? Perquè va ser un dels temes que es van tractar i on hi va haver cert debat al respecte entre “el que hauria de ser” i “el que és”.

El professor Torralba defensa la idea d’una tendència entre els ciutadans a ser consumidors amb més principis i ètica. És a dir, que s’està estenent l’hàbit d’anar amb més mirament a l’hora de consumir certs productes. Anem cap a un comerç més just gràcies a una ciutadania més responsable amb el seu paper dins el sistema i que no es desentén de l’explotació infantil, el medi ambient... Però això és el que passa realment o és el que hauria de passar en un món on els consumidors tenen tanta informació com ara?

A l’altra banda hi havia qui defensava just el contrari. Que entre els ciutadans no s’ha estès cap d’aquests principis, ans el contrari. La crisi econòmica ha fet prioritzar el preu més ajustat i no pas el comerç just. I no, qui defensava això no era pas un altre filòsof ni un sociòleg. Era una noia adolescent entre el públic que, micròfon en mà, ens va retornar a la dura realitat: “si necessito una bossa i veig que hi ha una barata no miraré pas on està feta ni com”.

Qui té raó?

Segons els estudis que s’han anat publicant recentment sobre hàbits de consum trobem que la pauta d’aquests és més propera a la visió de la noia que no pas a la de l’intel·lectual. Els consumidors s’han anat desplaçant cap a dos tipus de preferències: millor qualitat/preu i productes exclusius. Els consumidors empobrits per la crisi volen comprar més barat però no volen renunciar a productes 100% naturals o amb certs components"de moda" (soja, aloe vera...). Els consumidors enriquits per la crisi volen exclusivitat, ja sigui pel lloc on es consumeixen o pel mateix producte (volen gaudir d’una experiència en el consum a la que no pugui arribar la massa). I és que les desigualtats s’estan accentuant i això es nota també en el consum dual de la població.

Mercadona, Lidl o Dia ofereixen productes a baix preu amb una qualitat raonable. Nespresso ha optat per fer-te creure que ets George Clooney cada cop que vas a la seva botiga a adquirir algunes càpsules per al café. Danone ha preferit augmentar la seva quota de mercat amb establiments de venda i consum dels seus productes on, a més de prendre un iogurt o altres productes exclusius de la casa, també pots passar una estona allà consumint-los com si d'un restaurant es tractés. 

Amb total independència de l’origen del producte o de l’ètica del fabricant, la gent consumeix. Es dóna més importància a l’etiquetatge que no pas a la situació dels treballadors que han produït allò que ara es té al carro. Millor que sigui 100% natural que 100% lliure d’explotació laboral. I com podem culpar d’això al consumidor?

Què vull dir amb tot plegat? Que el mercat no ens farà ètics si no el regulem. El mercat satisfà algunes necessitats dels pobres, aprofundeix en els gustos de la classe mitjana i enriqueix als qui ja són rics. A més, genera necessitats absurdes a totes les classes socials. On és l’ètica? Només la trobem si existeix una regulació que obligui als productors a respectar els drets laborals i socials i al medi ambient.

Ja que no podem controlar les preferències ni l’ètica dels milions de consumidors que tenim al país, haurem de regular a uns pocs milers de productors. Per on comencem?

Manel Clavijo Losada