A l’atenció dels companys:
- Pere Navarro i Morera
- Àngel Ros i Domingo
- Joan Ignasi Elena i Garcia
- Marina Geli i Fàbrega
- Núria Ventura i Brusca
En una
situació normal no us escriuria pas. De fet, no m’aproparia a vosaltres per
xerrar, ja que difícilment podríeu aportar-me gran cosa excepte dels eslògans i
els argumentaris superficials del Partit. No us ho prengueu això com una manca
de respecte personal vers a vosaltres, probablement és més fruit dels meus
prejudicis que no pas de la realitat. Ara bé, de moment cap polític m’ha
demostrat ser diferent quan he intentat parlar amb ell.
Avui faig
aquesta excepció i em dirigeixo a vosaltres directament per dos motius: el
primer és explicar-vos un parell d’històries ben avorrides i el segon és
fer-vos una petició seriosa.
La primera
d’aquestes històries és la del 14è Congrés del Partit Comunista Iugoslau. Si,
la primera impressió que us pot donar és que el que ve a continuació és un
rotllo de primera. I no us equivoqueu.
El 14è
Congrés va ser el darrer on aquesta formació política va estar unida. Es va
celebrar el 1990 i va ser un dels molts detonants de la posterior Guerra dels
Balcans. Per resumir-ho molt: els eslovens volien introduir un munt d’esmenes
referents a la transformació de Iugoslàvia i la majoria sèrbia, encapçalada per
Slobodan Milosevic, va passar el corró per impedir-ho. La delegació eslovena va
marxar del Congrés i va abandonar el Partit. Rere d’ells ho va fer la delegació
croata en protesta pel despotisme i el nul esforç pel consens que s’havia fet
per part de la majoria. Així és com es va trencar el PCI. Resulta molt
interessant veure les declaracions que els dirigents serbis van realitzar
després del congrés: “la minoria volia imposar la seva tesi”, “s’ha d’acatar
amb obediència allò que dicti la majoria”, “la votació al Congrés ha estat
lliure, ningú no controla pas als delegats”, “que marxin si volen”. Borisav
Jovic, Slobodan Milosevic, Dusan Mitevic i els altres dirigents de la majoria
no van entendre que la democràcia no és només el poder la majoria sinó també el
respecte a la minoria. Tampoc no van voler veure que el respecte no és només
deixar parlar, és també pactar, consensuar i treballar plegats amb els qui
pensen diferent. No van voler forjar la unitat, van voler forçar-la. De quina
altra manera podien actuar els dirigents no democràtics d’un partit no
democràtic d’un país no democràtic? D’ells es podia esperar aquesta manera
d’actuar. De qui no s’ha d’esperar quelcom així és de la direcció democràtica
d’un partit democràtic com el PSC, dins d’un país democràtic com Catalunya.
El segon
exemple és més conegut per tots: la desaparició del PSUC. És ben cert que
existeixen infinitat de versions, motius, raons i causes sobre aquest tema. Com
un partit amb tanta força i arrelament social va poder acabar d’aquesta manera?
Sota el meu
parer, un dels motius va ser la manca d’adaptació a la nova realitat que havien
de gestionar i el nou context on s’havien de moure. Fins a l’arribada de la
democràcia, havien estat una formació clandestina dedicada a la lluita contra
el franquisme i a practicar la política fora de les institucions. La seva raó
de ser era el carrer i l’emancipació de les classes treballadores. Un cop va
arribar el període democràtic, no va saber traslladar els anhels i demandes a
les institucions: la feina de despatx i la disputa partidista no eren els seus
ambients. D’això se’n van aprofitar els seus adversaris i la frustració va
donar pas a la desafecció i la divisió. Finalment van desaparèixer.
Al PSC li ha
passat just a l’inrevés. Ha estat un Partit configurat per governar i presentar
batalla als despatxos i a la lluita partidista. Un cop s’ha vist que la disputa
no es pot limitar només al partidisme sinó que cal presentar batalla vers
altres poders, s’ha comprovat que el PSC i el PSOE no eren els més adients i
han acabat sortint de la major part dels governs. El PSC no és ni el principal
partit de l’oposició, per tant ha perdut la seva raó de ser perquè ni és partit
de govern ni és alternativa a ser-ho. No ha sabut reconstruir-se, ja que ha
pensat que aglutinar esforços amb altres entitats de la societat civil era el
mateix que demanar adhesions. I no, no és el mateix. Aglutinar és anar amb la
humilitat que ha de caracteritzar als socialistes i cercar suports a un
projecte que hem de construir entre tots. La salvació del PSC es troba al
carrer però la classe dirigent fa temps que no s’enfanga. Ni s’enfangarà.
Anem ara a
la petició (si encara continueu llegint). És ben clara: deixeu-vos de disputes
i feu un pas enrere TOTS. Estic fart d’ultimàtums d’uns i altres, d’amenaces
d’expulsions i de despotisme. Voleu que siguem la quarta força del Parlament al
darrere del PP? Si tenim expulsions durant aquesta setmana, aquest serà el
menor dels nostres problemes. A les properes eleccions potser ni arribem a
presentar-nos. És que els vostres egos no us deixen veure la realitat?
Aquests dos
bàndols absurds que s’han format no són pas al voltant d’una o altra visió del
que ha de ser el catalanisme polític. Cap dels destinataris d’aquesta missiva
sou tan idealistes. El que s’està vivint actualment al PSC és una lluita pel
poder, ras i curt. Uns volen el poder que van tenir al passat, altres es pensen
que el poden exercir sense límits, altres es pensen que poden aconseguir-ho per
primera vegada. No sé als altres però a mi ja no m’enganyeu més. A vosaltres no
us preocupa Catalunya ni el seu poble, us preocupa el poder.
I no, no us
estic acusant pas de ser males persones o de ser dirigents polítics perversos. Sou
víctimes dels vicis de la classe política actual. Us heu infectat de tal manera
que sou cecs i no veieu el ridícul que feu. Sou sords i no escolteu allò que us
demana el poble: una nova economia que no ens empobreixi, un canvi en les
relacions entre Catalunya i Espanya que no ens ofegui i uns canvis en el
sistema democràtic que no ens deixin fora del control del poder. Heu perdut el
gust per la política en majúscules i l’olfacte per ensumar que se us han podrit
els principis. Heu perdut el tacte i ja no connecteu amb la societat ni amb la
base del partit.
No heu vist
com el PSC ha anat perdent pistonada. La vostra única reacció va ser formar una
junta d’alcaldes i alcaldables en comptes d’una Executiva NACIONAL. Tots
aquests alcaldes només es mostren preocupats pels seus respectius pobles, no
fos cas que la deriva del Partit els fes perdre la cadira als seus municipis.
És igual si el poble és Flix o és Santa Coloma de Gramenet. Com es pot assolir
així un projecte per tota Catalunya?
Tots
vosaltres, amb aquestes disputes pel poder, heu amagat el veritable conflicte
intern que tenim al PSC: la lluita entre el Bé i el Mal. Entre aquells que
uneixen l’ètica i la política i els que volen actuar separant aquestes
característiques. Entre aquells que consideren el Partit com una finalitat en
si mateix i no pas com un mitjà per canviar les coses. Entre els que es limiten
a gestionar pressupostos i els que volen gestionar els conflictes socials.
Entre aquells que volen presentar batalla en tots els àmbits socials i els que
es limiten a la lluita partidista.
En
definitiva, amagueu la lluita entre la vella
política i la nova política.
Vosaltres, tota la classe dirigent del PSC, representeu el primer dels grups. Sou
a temps de canviar, però no serà allà a dalt. Haurà de ser deixant tots els
vostres càrrecs i ajudant a donar pas als nous polítics del futur a què
esdevinguin present d’una vegada.
És per això
que us demano el vostres respectius passos enrere:
Pere, és el moment de fer un pas enrere. Has demostrat no saber gestionar
aquesta olla de grills que tu mateix has format. T’has deixat endur per
consells de gent dèspota i antidemocràtica. Jo vaig ser en el passat un gran
seguidor teu i et vaig votar i defensar davant d’aquells que t’acusaven de
manca de personalitat. Demostra’m que no em vaig equivocar del tot.
Àngel, és el moment de demostrar que ets responsable i
honorable. Fes tu també un pas enrere però del tot. Se’t veu més preocupat per
Lleida que per Catalunya i això és legítim en un alcalde però no en un dirigent
d’àmbit nacional.
Marina, fes un pas enrere. Se’t veu més amoïnada pel que et
diran a casa que no pas pel que et reclama el poble de Catalunya.
Nàtius, fes també un pas enrere, ja que has demostrat estar
més pel cas a l’hora de representar al teu grup que no pas de representar-nos a
tots.
Núria, és hora de fer un pas enrere, ja que tancar files al
voltant de l’Ebre és molt legítim però Catalunya també és el Llobregat, el Ter,
el Segre...
Resto a la
vostra disposició i espero una resposta. Ja sabeu quina.
Atentament,
Manel
Clavijo Losada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada