dijous, 16 de gener de 2014

Les 10 claus del nostre ridícul

  1. La direcció del PSC no creu en el dret a l’autodeterminació. La calculada ambigüitat del terme “dret a decidir” ha permès que, partits amb opinions contradictòries sobre l’autodeterminació, incloguessin aquest dret al seu programa electoral. El nucli dur del PSC considera que el “dret a decidir” es pot exercir sense necessitat d’un referèndum al respecte. Així és com anem perdent credibilitat en tots els temes de caire nacional. Per més informació aquí teniu un article on ho explico amb detall.
  2. Els líders del PSC creuen que el moviment sobiranista està controlat pel Govern. Una cosa és que al Govern de CiU li vagi molt i molt bé que la mobilització social es centri en temes nacionals i no en temes socials. Com no ha de ser així si CiU és una formació nacionalista que vol amagar les seves criminals retallades? Ara bé, pensar que tot el moviment independentista és un titella és tenir molta imaginació. Només cal mirar el resultat de les darreres eleccions i l’anàlisi del votant de cada partit per veure que gairebé totes les formacions tenen independentistes com a votants. El problema de no entendre això és que es menysprea a centenars de milers de ciutadans que tenen anhels legítims i que no es consideren manipulats per ningú. Així és com anem perdent suport popular.
  3. Una part molt important del PSC no entén que la Catalunya d’avui no és la dels ’80. Els fills dels immigrants ja no tenim els problemes de desarrelament que tenien els nostres pares. Som i ens sentim catalans a més d’espanyols, europeus o ciutadans del món. Això comporta necessàriament que el problema nacional que patim no és de caire ètnic o cultural. És de caire econòmic i institucional. Econòmic perquè la crisi ens ha posat davant d’un mirall que ens mostra com estem realment: Catalunya té un problema de finançament molt greu. Primer perquè el frau fiscal ascendeix als 16.000 milions d’euros, segon perquè el dèficit fiscal ronda la mateixa xifra, tercer perquè l’Estat del Benestar ha d’incrementar el seu finançament per situar-se als nivells europeus. El problema nacional també és institucional perquè tenim una classe política a banda i banda de l’Ebre que s’ha limitat a gestionar pressupostos en comptes de solucionar els conflictes socials. Quan aquests conflictes es descontrolen no hi ha ningú que pugui evitar la fractura social. Llavors és quan apareixen les solucions miraculoses i és quan ja hem fet tard per la pedagogia. Com una part molt important del PSC no ha fet aquest anàlisi, tampoc pot fer les propostes adequades. I així anem perdent projecte.
  4. CiU està instrumentalitzant el procés a nivell parlamentari d’una manera partidista i despòtica. Una cosa és com s’està vivint el procés sobiranista als carrers i una altra molt diferent és com el Govern està concretant-ho tot al Parlament. El full de ruta de CiU d’abans de les darreres eleccions no tenia en compte la possibilitat de perdre un munt d’escons i haver de comptar amb ERC per assegurar la governabilitat. Això ha provocat que el rumb del Govern sigui erràtic i manifestament incoherent. Tenim uns quants exemples: es crea una Comissió pel Dret a Decidir al Parlament però aquesta no ha pres cap decisió sobre el procés: ni data, ni pregunta, ni procediments... res. Es crea el Consell Assessor per la a la Transició Nacional però tampoc escull ni la data, ni la pregunta ni cap procediment... res. Es demana a l’expresident del Parlament Joan Rigol que redacti un document inclusiu a favor del Dret a Decidir per ser votat al Parlament i que assoleixi un suport superior als 2/3. Quan s’aconsegueix que el PSC hi doni suport es canvia a última hora el document i es presenta un que no té gaire bé res a veure. El PSC queda fora de la redacció d’aquest document i, per tant, no vota a favor. Finalment, els líders dels partits que han votat aquest document es reuneixen en secret i concreten una data, una pregunta i deixen els procediments per un futur incert. Com podeu veure, a CiU no li importa gaire deixar tirats als diputats, als experts o a expresidents del Parlament. I així anem desgastant-nos al Parlament.
  5. El procés s’ha accelerat de tal manera que s’ha perdut tota noció del temps i de l’espai. La construcció de qualsevol Estat és sempre complexa, llarga i feixuga. Les presses d’una part del poble de Catalunya han estat animades per les formacions polítiques que voldrien capitalitzar el procés i treure’n rèdit electoral. És per això que un procés que hauria de durar anys i esperar conjuntures més favorables (dins i fora de Catalunya) es vol enllestir en només uns mesos. Qualsevol formació política que vol posar això en qüestió és titllat d’enemiga del procés. El PSC ha volgut fer-ho de manera improvisada i no se n’ha escapat de ser vistos com un impediment al procés. Així anem guanyant enemistats.
  6. El federalisme del PSC es basa en una oposició aferrissada a la independència en comptes de en una lluita contra el centralisme i els problemes inherents al sistema autonòmic actual. Vaig escriure aquest article al respecte que pot ser del vostre interès. Així anem perdent oportunitats per convèncer a la gent.
  7. La dualitat interna del PSC no és entre els catalanistes i els espanyolistes. És una lluita simple entre elits per cooptar el poder, ras i curt. Alguns enarboren la bandera de la minoria i els altres de la majoria, uns la senyera i els altres una no-bandera. Una prova clara la trobem a la famosa votació al Consell Nacional. Qualsevol que hagi llegit les dues resolucions que es presentaven trobarà que eren pràcticament idèntiques. L’única diferència era l’egòlatra que la presentava. Aquesta lluita interna el que fa és impedir que noves generacions d’activistes vagin substituint als antics càrrecs i renovant el partit. I així és com anem perdent militants.  
  8. No hem presentat cap mena d’alternativa al procés que es duia a terme al Parlament. S’ha imposat el “no” a la darrera votació sense intentar presentar una proposta alternativa. L’argument era purament tècnic però això no treu que s’hagués pogut arribar a un acord intern per presentar en el proper Ple una resolució consensuada (si, una altra que es sumaria a les 20.000 que s’han presentat). Si volíem votar diferent al PP i a C’s havíem de fer quelcom diferent: o bé votar una altra cosa o bé fer una proposta alternativa. El que no s’hi val és fer un discurs diferent. Així és com confirmem que no som alternativa.
  9. No s’ha pogut mantenir la coherència durant aquesta legislatura per les tenses negociacions amb el PSOE. Tenim molts exemples però el més clar és aquella advertència inicial del Pere Navarro quan va dir que el PSC s’abstindria en totes les votacions sobre el Dret a Decidir. És una postura que no ha pogut mantenir durant gaire temps perquè ha hagut de renunciar a la mateixa per aconseguir que el PSOE acceptés la tesi federalista. El PSOE és, ara per ara, un llast pel PSC. I no perquè estigui en hores baixes a nivell electoral, ho és pel lideratge pèssim que tenim aquí i allà. La prova? Al 1999 el PSC va treure el major número de vots de la seva història en unes Eleccions Autonòmiques. Al 2000 el PSOE es va desplomar a les generals atorgant al PP la seva primera majoria absoluta. Per tant, no sempre existeix una correlació de resultats. Depèn dels lideratges i les conjuntures. I així és com ens anem enfonsant.
  10. No hem fet cap mena d’esforç per unir forces amb ICV i altres entitats de la societat civil progressista de Catalunya. És veritat que ICV no ho posa fàcil però necessitem estar units si volem plantar cara a la dreta. És inútil pensar que uns captaran els vots dels altres perquè en el global la suma serà zero i això afectarà negativament els ciutadans. No ha ajudat gaire tampoc els constants atacs de Maurici Lucena al Grup Parlamentari d’Iniciativa (recíprocs). Tampoc hem fet bé de criticar als sindicats per donar suport al Dret a Decidir. El resultat de tot plegat és que el moviment contra les retallades ha mort. Culpa nostra? En part si ja que és culpa de tots. Així és com perdem el carrer. 

Entre todos la mataron y ella sola se murió.  

Manel Clavijo Losada

1 comentari:


  1. Els polítics del segle xxi han de passar pàgina i superar les estructures tradicionals per adaptar-se a l’entorn actual.
    Molts i ben importants són els canvis que la nostra societat està afrontant en un temps molt curt, potser massa curt. Moltes les variables que incideixen en la inestabilitat i la Formem part d’un món en què cal afrontar la desigualtat social entre països rics i pobres en benefici d’aquests últims, tot i els costos que això impliqui al món desenvolupat. A aquest correspondrà trobar noves fórmules que garanteixin la prosperitat i el progrés. Tenim un món on malauradament la situació de molts col·lectius específics continua estant encara molt lluny d’allà on estarien els mínims humanament
    acceptables. Totes aquestes qüestions semblen posar en perill el que les societats desenvolupades han aconseguit no sense esforços ni patiment.

    ResponElimina