Consum i valors

Fa unes setmanes, en el marc d'un projecte de l'Ajuntament de Cornellà sobre civilme, vaig tenir l'oportunitat d’assistir a una conferència del professor Francesc Torralba. Val a dir que va ser una trobada interessant i necessària pels temps que corren: responsabilitat, civisme, exemplaritat... valors que han de guiar la nostra ciutat i als nostres representants polítics.

Com indica el títol d’aquesta entrada, avui vull parlar de consum i valors. Per què? Perquè va ser un dels temes que es van tractar i on hi va haver cert debat al respecte entre “el que hauria de ser” i “el que és”.

El professor Torralba defensa la idea d’una tendència entre els ciutadans a ser consumidors amb més principis i ètica. És a dir, que s’està estenent l’hàbit d’anar amb més mirament a l’hora de consumir certs productes. Anem cap a un comerç més just gràcies a una ciutadania més responsable amb el seu paper dins el sistema i que no es desentén de l’explotació infantil, el medi ambient... Però això és el que passa realment o és el que hauria de passar en un món on els consumidors tenen tanta informació com ara?

A l’altra banda hi havia qui defensava just el contrari. Que entre els ciutadans no s’ha estès cap d’aquests principis, ans el contrari. La crisi econòmica ha fet prioritzar el preu més ajustat i no pas el comerç just. I no, qui defensava això no era pas un altre filòsof ni un sociòleg. Era una noia adolescent entre el públic que, micròfon en mà, ens va retornar a la dura realitat: “si necessito una bossa i veig que hi ha una barata no miraré pas on està feta ni com”.

Qui té raó?

Segons els estudis que s’han anat publicant recentment sobre hàbits de consum trobem que la pauta d’aquests és més propera a la visió de la noia que no pas a la de l’intel·lectual. Els consumidors s’han anat desplaçant cap a dos tipus de preferències: millor qualitat/preu i productes exclusius. Els consumidors empobrits per la crisi volen comprar més barat però no volen renunciar a productes 100% naturals o amb certs components"de moda" (soja, aloe vera...). Els consumidors enriquits per la crisi volen exclusivitat, ja sigui pel lloc on es consumeixen o pel mateix producte (volen gaudir d’una experiència en el consum a la que no pugui arribar la massa). I és que les desigualtats s’estan accentuant i això es nota també en el consum dual de la població.

Mercadona, Lidl o Dia ofereixen productes a baix preu amb una qualitat raonable. Nespresso ha optat per fer-te creure que ets George Clooney cada cop que vas a la seva botiga a adquirir algunes càpsules per al café. Danone ha preferit augmentar la seva quota de mercat amb establiments de venda i consum dels seus productes on, a més de prendre un iogurt o altres productes exclusius de la casa, també pots passar una estona allà consumint-los com si d'un restaurant es tractés. 

Amb total independència de l’origen del producte o de l’ètica del fabricant, la gent consumeix. Es dóna més importància a l’etiquetatge que no pas a la situació dels treballadors que han produït allò que ara es té al carro. Millor que sigui 100% natural que 100% lliure d’explotació laboral. I com podem culpar d’això al consumidor?

Què vull dir amb tot plegat? Que el mercat no ens farà ètics si no el regulem. El mercat satisfà algunes necessitats dels pobres, aprofundeix en els gustos de la classe mitjana i enriqueix als qui ja són rics. A més, genera necessitats absurdes a totes les classes socials. On és l’ètica? Només la trobem si existeix una regulació que obligui als productors a respectar els drets laborals i socials i al medi ambient.

Ja que no podem controlar les preferències ni l’ètica dels milions de consumidors que tenim al país, haurem de regular a uns pocs milers de productors. Per on comencem?

Manel Clavijo Losada