dimecres, 24 de setembre de 2014

15 errors que ens han conduït on estem

Fa una setmana, José Bono va escriure un article molt dur on culpava a Pasqual Maragall de la deriva sobiranista de la societat catalana. Tractar de jutjar d’aquesta manera tan arbitrària a un expresident que no es pot defensar és poc menys que de covards. No per estar acostumats als disbarats d’en Bono cal deixar de fer-hi esment.
Ni el problema és el sobiranisme en si mateix ni en Pasqual Maragall n’és l’únic causant. El problema que tenim al país és l’autèntic xoc de trens que s’apropa i l’enrocament institucional que patirà l’agitada societat catalana d’aquest 2014.
He cregut oportú enumerar 15 dels molts errors (i els executors d’aquests) que ens han portat a aquesta situació.
  1. El procés autonòmic, des de bon inici, no va representar la realitat nacional espanyola. Per desdibuixar la plurinacionalitat de l’Estat, es va regalar l’autonomia a tothom i després es va intentar desfer amb la LOAPA.
  2. Durant els 23 anys de govern d’en Jordi Pujol no es va anar actualitzant l’Estatut ni es va fer pressió en aquest sentit.
  3. Un cop es va obrir el meló de la reforma estatutària es va optar per fer un nou estatut en comptes d’esmenar l’anterior. Va poder més l’intent del Tripartit de fer una Catalunya nova que la realitat de la correlació de forces existent. No hi havia ni una demanda tan forta ni un consens institucional tan ampli.
  4. Prometre un estatut sense esperar a que es redacti només per electoralisme no va ser la millor idea d’en ZP. Prioritzar la propaganda a la política té aquestes coses, pots aconseguir més vots però després arriba l’hora de la veritat i els teus es “cepillan” la teva promesa.
  5. Expulsar al PP de la presa de decisions en la reforma de l’Estatut. Si bé és cert que no eren gens receptius a cap mena de reforma si era necessari tenir-los en compte per evitar el més que previsible recurs d’aquests al Tribunal Constitucional.
  6. Practicar l’anticatalanisme per guanyar vots i provocar la inestabilitat per boicotejar al govern el PSOE va ser l’estratègia del PP a l’oposició. No només no els va sortir bé sinó que, un cop arribats al govern, aquesta inestabilitat no s’ha aturat, més aviat s’ha incrementat.
  7. Presentar un estatut federalista en un estat autonomista. La trampeta de federar-se com qui no vol la cosa no va colar i menys amb el clima de crispació que es respirava als voltants del 2006. Era una jugada molt arriscada amb unes cartes poc favorables.
  8. Que el Tribunal Constitucional és un òrgan partidista no es cap secret des del primer cop que es varen escollir els seus membres. Que reben pressions de les altes esferes per actuar d’una o altra manera es sap des de l’expropiació de RUMASA. Ara bé, tenir la renovació dels càrrecs paralitzada durant anys i trigar 4 anys en pronunciar-se sobre l’Estatut va ser massa per la credibilitat d’aquesta institució.
  9. La resposta de CiU a una sentència de l’Estatut que obria la porta a una involució generalitzada de l’estat de les autonomies va ser demanar més diners. CiU va considerar que l’únic problema de tot plegat era un finançament que havia estat pactat prèviament entre l’Artur Mas i en José Luís Rodríguez Zapatero. Enlloc d’englobar la lluita per una fiscalitat més justa dins d’una gran lluita per l’autogovern es va conformar en reduir-ho tot en qüestions econòmiques.
  10. La resposta del PSC no va ser gaire millor. Tret de la indignació inicial no es va fer cap moviment per tractar de canviar l’estat de les autonomies. La resposta natural a un autonomisme esgotat era el federalisme. Si el Tribunal Constitucional tenia una visió restrictiva de la Constitució el que s’havia de proposar era canviar aquesta Constitució. Apostar ara per aquesta via sembla més una resposta al sobiranisme que no pas al centralisme.
  11. Un cop CiU va tornar al Govern de la Generalitat, va decidir que el projecte més ambiciós de la legislatura (el Pacte Fiscal) es podia pactar en uns mesos dins de CiU, enllestir-ho amb la resta de partits en uns dies i cremar-ho amb el PP en uns minuts.
  12. Avançar unes eleccions a mitja legislatura només ho pots fer si saps que ampliaràs la teva majoria o evitaràs un daltabaix. CiU ho pensava i el que va aconseguir va ser hipotecar la següent legislatura a la voluntat d’una ERC que només espera veure morir a CiU.
  13. Tant la inèrcia imparable d’Artur Mas com l’immobilisme exasperant d’en Rajoy estan provocant un xoc de trens institucional que acabarà derivant en un xoc social. El show de televisió dels dos governs és certament perillós i una errada monumental. La política és pacte i el pacte implica renúncies. Cap dels dos té la voluntat i la maduresa política i personal per assumir-les.
  14. Com ja es va fer amb el Pacte Fiscal, l’estratègia a Catalunya ha estat deixar al PSC fora. A CiU li convé ja que ha estat l’únic partit capaç de reunir una majoria per desallotjar-los del poder. A ICV i ERC també els convé ja que es disputen els vots que deixi el PSC. Si bé és cert que el PSC no ha tingut una opinió única durant tot aquest procés, si és veritat que han anat fent propostes i aportant altres visions per solucionar tot aquest conflicte. Un cop van anunciar que votarien a favor de la Resolució Rigol al Parlament, aquest va ser sospitosament retirat i substituït per una altra resolució inacceptable pels postulats del PSC. L’objectiu no era altre que forçar l’expulsió del PSC d’aquest procés. Sembla clar que unes de les conseqüències de tot aquest procés ha de ser la desaparició política del Partit dels Socialistes de Catalunya.
  15. Quan t’has d’independitzar, per força has de pactar. Això passa sempre. Marxes de casa dels teus pares? Acordes si t’emportes alguns mobles, què fer amb l’ordinador, els llibres, els quadres i altres coses que tinguis a l’habitació. També parles de si t’han de donar un cop de mà amb la mudança o necessites un ajut a nivell econòmic. Quan el que has de formar és un estat passa bàsicament el mateix: deute, fons de pensions, ambaixades, patrimoni, informació fiscal dels contribuents, traspàs de totes les competències i altres obligacions... Tot plegat s’ha de pactar amb o sense declaració unilateral d’independència. És l’única manera de no fer perillar les estructures del nou estat i no paralitzar-ho tot durant mesos. Per aconseguir-ho no ajuda gens posar data i pregunta sense pactar-ho prèviament. Això representa més un desafiament que una pressió al Govern Central. D’una banda, si no s’aconsegueix pactar és en part per tibar massa del fil, de l’altre, si s’aconsegueix pactar (cosa ben difícil) de ben segur que s’ha de canviar la data i la pregunta. 
Hi  han més errades però no més espai. Com bé podrà observar el lector, José Bono va optar per un anàlisi massa reduccionista a l’hora d’acusar a Pasqual Maragall del “perill secessionista”.


Manel Clavijo Losada

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada