La crisi econòmica que estem patint ens ha posat
davant el mirall. No som un país a la champions
league de l’economia, no es pot mantenir un creixement sostenible sense un
teixit industrial en condicions, la construcció no és el sector que ha de fer
de tractor econòmic de l’economia espanyola...
Malauradament hi ha qui ens vol fer entrar en la
típica atracció de fira plena de miralls i distorsions. L’exemple més evident
és tota la teoria que hi ha al darrere de les retallades que estem patint. Ens
diuen que hem viscut per sobre de les nostres possibilitat, que Espanya gasta
massa, que el problema del país és que gasta més del que ingressa i hem de
retallar despesa. I ens ho hem cregut.
Que no es poden pujar més els impostos? A les classes
treballadores de ben segur que no, ja prou escanyades es troben ja. Però tenim
altres vies que ja han estat explorades en les dues parts anteriors d’aquest article.
Avui aquesta entrada al bloc no tracta dels impostos
que hauríem de tenir, tracta dels impostos que tenim actualment i no es paguen.
Avui vull parlar del frau fiscal.
A Espanya es calcula que hi ha un 23% d’economia
submergida (frau fiscal, frau laboral..), gairebé el doble que la mitjana
europea. Només en frau fiscal es calcula que hi ha entre 70.000 i 243.000
milions d’euros que s’haurien de recaptar però no es troben en mans de l’Estat.
La xifra que més consensos aplega és 88.000 milions d’euros. Cal recordar que
el rescat de la banca que va fer Zapatero va ser d’uns 90.000 milions d’euros i
que la línia de crèdit europeu per tornar a rescatar a la banca era d’entre
60.000 i 100.000 milions d’euros. Algú encara pensa que el problema és de
despesa en l’estat del benestar? Algú encara pensa que Espanya no té un
problema d’ingressos, més que no pas de despesa estructural?
A Catalunya es calcula que el frau fiscal és d’uns
16.000 milions d’euros (com el dèficit fiscal!). El rescat d’Espanya a la
tresoreria de la Generalitat va ser d’uns 5.000 milions d’euros. I les
retallades de CiU hem de suposar que són de l’entorn dels 3.000 milions (ja
veurem la xifra real...) . Al final, entre unes coses i altres, a Catalunya se’ns
escapen 32.000 milions d’euros cada any. Quins cracks!
L’origen d’aquest frau es troba majoritàriament en la
gran banca (si, la que hem hagut de rescatar), les grans empreses (que s’ha de
dir...) i les grans fortunes (si, les que ja tenen infinites possibilitats per
evitar pagar impostos). Entre aquests tres grups tenim el 74% del frau fiscal a
Espanya. Els particulars i les Pimes, sempre al punt de mira de les
administracions, apleguen el 18%. El 8% restant pertany als autònoms. Fins i
tot a l’hora de defraudar existeixen les classes socials.
Aquesta correlació de xifres no us sona de res? No us
sona a allò del deute? Mireu, el 60% del deute que hi ha a Espanya pertany
precisament a la gran banca, les grans empreses i les grans fortunes. Si
ajuntem el deute de les Pimes, els autònoms i els particulars, trobem que no
arriba al 20%. Per tant, aquells que més s’han endeutat són els que més
impostos defrauden cada any. És o no és un autèntic espoli de classe?
I què es podria fer per reduir aquestes xifres? En
primer lloc, s’hauria d’efectuar un estudi oficial i exhaustiu sobre l’economia
submergida a Espanya. Una vegada això s’hagués fet, caldria dotar al Ministeri
d’Hisenda dels mitjans necessaris per combatre aquesta xacra. Això vol dir
formar un gran esquadró d’Inspectors d’Hisenda que perseguissin als
defraudadors, hauríem de quadruplicar el número d’aquests per situar-nos al
nivell de França o Alemanya. En paral·lel a tot això, caldria ser els
capdavanters de la regulació europea contra els paradisos fiscals i cercar
complicitats amb els nostres veïns per col·laborar estretament al respecte.
Sortim de l’atracció dels miralls deformats i mirem-nos
seriosament a la cara. Tenim o no tenim alternatives a la política d’austericidi
actual?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada