Eleccions plebiscitàries

Ja fa uns mesos que es va introduint a l’actualitat catalana l’expressió: eleccions plebiscitàries. S’utilitza per fer referència a la possibilitat de celebrar unes eleccions (anticipades o no) on l’únic punt que els partits tractin sigui la independència de Catalunya.

Són moltes les opinions que han suscitat aquesta opció, sobretot d’ençà que el Molt Honorable President Mas fes seva aquesta alternativa en cas de no poder celebrar una consulta.

N’hi ha que argumenten a favor que aquesta és l’única i última via possible per a que el poble de Catalunya s’expressi lliurement sobre el conflicte nacional. Al·leguen, a més, que és una mesura ben democràtica, legal i amb precedents que la legitimen. Sembla ser, doncs, que el més important seria votar i no tant el procediment al respecte.

N’hi ha que, pel contrari, que es mostren contraris perquè consideren que unes eleccions plebiscitàries no són la millor manera de votar sobre la independència. Per què? Perquè reduir totes les propostes i mesures possibles a un sol punt és forçar massa la maquinària. Els problemes nacionals no són els únics que pateix la ciutadania de Catalunya, menys encara en un context de creu crisi econòmica i democràtica.

Com us podeu imaginar, jo sóc dels que s’oposen a la celebració d’unes eleccions plebiscitàries. Aquí teniu els meus tres motius.

El primer és que les eleccions esdevenen plebiscitàries pel reu resultat, no per la seva convocatòria. No es pot convocar al poble a votar per escollir als seus representants i demana’ls-hi que forcin la seva elecció segons la voluntat de qui governa. La gent vota en funció de variables de tot tipus: nacionals, socials, culturals, personals... Si el resultat deixa clar que el poble s’ha decantant descaradament per escollir opcions independentistes podria arribar a considerar-se  un plebiscit. Un exemple el tenim amb la proclamació de la II República. El govern monàrquic va convocar unes eleccions municipals amb tota la normalitat, en cap cas tenien caràcter plebiscitari. Eren, en tot cas, el primer pas per iniciar un procés de regeneració democràtica una mica limitada. El poble, allà on els resultats no es van poder manipular, va votar majoritàriament per aquells partits que eren republicans. Va ser el resultat el que va ser plebiscitari, no pas la convocatòria de les eleccions. Serà el poble de Catalunya qui decideixi el seu futur mitjançant una votació directa sobre aquest tema, no seran pas les elits qui ho manipulin tot.

El segon és que els representants escollits en les eleccions plebiscitàries hauran de gestionar tot tipus de conflictes socials: la crisi, la independència, el descrèdit de la ciutadania respecte a les institucions... Si no es fan propostes prèvies al respecte no sabre què coi faran a posteriori, una vegada escollits i al càrrec. Això no seria ni junt, ni ètic, ni molt menys democràtic.

El tercer motiu és que, si ens queixem de que Espanya actua com Sèrbia, nosaltres no podem actuar com Kósovo.  Independitzar-se és ja, per si mateix, un conflicte difícil de gestionar. Com no ha de ser-ho si, a més, es fa sense una consulta directa sobre el tema? Ja serà difícil que a nivell internacional ens prenguin seriosament, com serà si ens presentem a l’escena internacional amb una legitimitat limitada?

El poble de Catalunya ha de votar, però ha de votar en una consulta, no pas amb cap invent estrany.

Manel Clavijo Losada