El dol de la Catalunya dependent

Ens trobem immersos en un context social on hem posat tot allò existent en crisi. Ho fan els governs amb l’estat del benestar, ho fa el poble amb el sistema de partits i ho fa la societat amb el manteniment de determinats dogmes com la unitat d’Espanya.

En aquest últim cas la situació tendeix a un procés sense possibilitat de fer marxa enrere. Si culmina amb una Catalunya separada d’Espanya és evident que mai res tornarà a ser com era abans (per bé o per mal). Ara bé, si després de la creació d’entitats com l’ANC, l’organització de manifestacions, de marxes amb torxes, de cadenes humanes, de festes populars, de consultes simulades, d’unes eleccions anticipades, de la obligació dels partits i de la gent a posicionar-se al respecte... Si després d’anys de lluita i d’activisme no s’aconsegueix la independència i es torna a l’statu quo actual, algú pensa que tot continuarà com fins ara? Després de tantes il·lusions dipositades per una part de la societat, dels neguits d’una altra i de l’oportunisme dels de sempre, algú creu realment que la societat acceptarà amb calma una marxa enrere de tot plegat?

Res no tornarà a ser el que era abans passi el que passi. Ni la situació ni la societat tornarà a ser la mateixa És precisament d’això del que tracta l’article d’avui.

Que serà d’aquesta part de societat il·lusionada? Què ens passarà com a poble de Catalunya si el resultat de tot plegat és recular a última hora i tornar a la situació anterior al procés? Com es podrà assumir aquest statu quo?

Segons el meu parer, el que li passarà a la societat catalana -abans il·lusionada- serà que entrarà en un procés de dol. Els hi passarà exactament el mateix que li passa a qualsevol que perd a ésser estimat o al que se li diagnostica una malaltia terminal. I el que els hi passi als 2’5 milions d’activistes per la independència ens afectarà a tots.

A més, ja que la societat no és un individu, trobarem gent que es quedi estancada en cadascuna de les cinc etapes d’aquest dol.

1. Tindrem aquells que es negaran a acceptar la realitat. Després de tants anys de lluita i d’activisme, hi haurà qui es negui a conformar-se amb el resultat de tot plegat. S’encaparraran en continuar amb la lluita per l’estat propi malgrat la situació hagi canviat i els suports vagin minvant poc a poc. Continuaran amb les manifestacions, les cadenes, les marxes... L’activitat serà bàsicament la mateixa però el suport popular serà molt menor. Els grups esdevindran cada cop mes residuals i irreductibles i finalment quedaran tots els veritables creients en la independència.
2. Tindrem aquells que utilitzin la violència com a eina legítima. Analitzaran que el fracàs no és del procés en sí mateix, és del mètode emprat. Una vegada l’etapa pacífica ha passat, cal passar a l’acció directa. Es crearan grups armats i l’escalada de violència serà proporcional a la ràbia que s’hagi acumulat. Aquest sector, malgrat ser el més minoritari, serà el més perillós de tots. 
3. Tindrem els qui es mirin al mirall i comencin a acceptar la realitat. La nova situació els farà tornar a analitzar el seu entorn i comprovar que els grans canvis no es poden fer en tres anys. Seran els que pensin que la independència, si arriba, haurà de ser a partir d’un procés molt gradual. La necessitat d’un estat propi haurà d’esdevenir una situació estructural, no pas una situació conjuntural per una crisi. Veuran que els soufflés no són útils per executar els canvis, només per evidenciar la seva necessitat. Tendiran al pragmatisme polític i a velles estratègies però no abandonaran l’anàlisi en clau nacional.  
4. Tindrem aquells que directament entrin en un estat depressiu. Aquesta gent esdevindran uns autèntics cínics polítics: sabran identificar tots els conflictes socials però es sentiran totalment incapaços de fer-los front. L’apatia i la desafecció els farà deixar de pensar en política. Aquest sector de la població no participarà ni passivament en política.
5. I, finalment, tindrem als que ho acceptin com un resultat natural. Seran els que, després d’haver passat un temps, hauran vist que realment era tot més complicat del que semblava. Malgrat no agradar el que ha passat, és el que fredament era més normal tenint en compte les possibilitats i els suports exteriors amb les que es comptava. Aquest sector de la població podrà participar amb normalitat a la vida política del país i deixarà de pensar en clau nacional.

Per tal de minimitzar els efectes d’un procés fracassat, cal que les relacions entre Catalunya i Espanya canviïn. Si aquests dos milions i mig d’activistes per la independència han de passar per aquestes fases i quedar-se en alguna d’elles, tindrem un problema de fractura definitiva de la societat catalana.

El federalisme, doncs, no és pas una opció, és una necessitat per tal d’evitar tots els esdeveniments descrits anteriorment, ja sigui pels 2’5 activistes d’un costat o pels x activistes favorables de l’statu quo actual en cas d’independència.

Manel Clavijo Losada