dilluns, 1 de març del 2010

Participació política


De tant en tant va bé escriure sobre temes abstractes fora de l’actualitat político-social que ens envolta. Això permet dues coses: la primera és reflexionar sobre aspectes de la vida de caire atemporal, la segona és recórrer a aquests escrits quan no hi ha res millor a penjar.

Avui voldria parlar, com bé diu el gens original títol de l’entrada, sobre participació política. Em referiré només al sector que conec: el polític, i a la franja que, de moment, ocupo: la juvenil.

No fa gaire vaig assistir a un acte sobre participació juvenil a Granollers. Ja vaig publicar a la web de l’Agrupació les meves reflexions al respecte. El que pretenc ara no es narrar de nou els esdeveniments sinó participar-hi amb la meva opinió.

Un dels aspectes que més preocupen als encarregats de fer funcionar una associació qualsevol és com fomentar la participació ciutadana en l’engranatge del sistema que representa una entitat. No voldria ser agosarat però crec que la clau de tot plegat és, senzillament, no negar la realitat que ens envolta. En un context liberal-individualista no podem seguir utilitzant els vells i transcendentals discursos del passat.

A l’actualitat, la gent, i sobretot els joves, són més pràctics que en el passat. Voler fomentar la participació fent referència a la terra, a la ideologia o a un paternalisme pedagògic (del tipus: Ego sum lux mundi, i tu estàs equivocat) ja no funciona. El concepte amb el que ara s’ha de treballar és “eficàcia individual”. S’ha de poder transmetre la possibilitat de que l’individu pot i ha de desenvolupar projectes individuals encarats al col•lectiu.

Evidentment hi ha associacions que permeten aquesta possibilitat més que altres. Escombrant una mica cap a casa diria que els partits polítics, en tant que possibles partits de govern, són els més eficaços. I, anant més enllà, les seves joventuts, en tant que associacions menys rígides són el lobby ideal per dur a terme aquesta eficàcia individual.

Si algú arriba fins aquest punt sense dormir-se potser es preguntarà: com es poden donar a conèixer les associacions i el nou paper de l’individu en elles? La resposta, una vegada més, és no negar la realitat que ens envolta. S’han d’utilitzar els nous mitjans de comunicació que ens ofereix internet. Això si, no cal caure en el ciberfanatisme ja que tan fàcil és obrir una finestra com tancar-la. El temps emprat en la visió d’una pàgina és molt reduït i s’ha d’entrar per la vista.

La presència virtual (més vistosa i assequible) ha de ser el complement de la presència al carrer. Cal guanyar-se el carrer de nou utilitzant la nova filosofia, no només s’ha de sortir per mostrar la nostra posició respecte els diversos temes que ens afecten, hem de sortir al carrer per escoltar a la gent, per adaptar-nos a ells, no a l’inrevés. Ens cal la humilitat del segle XXI i ens sobra el paternalisme del segle XX del qual encara se’n fa bandera.

Cal que tots ens autoanalitzem com a individus i com a integrants d’una entitat, si ho som, per veure si complim aquests nous reptes.

Manel Clavijo Losada

6 comentaris:

  1. Benvolgut Manel!

    Estem davant el leitmotiv de la politòloga actual: la participació política. Es curiós que en una societat on l'assoliment de la democràcia va ser un calvari, la participació política, a excepció de en fites assenyalades sigui tan baixa. I on pitjors números dona es a nivell juvenil. La joventut, o be per desinterès, o be per que no creu que la política sigui el vehicle o al instrument adequat per a resoldre els seus problemes, no nomes no s'afilia, s'associa o organitza plataformes politiques o socials, sinó que ni tan sols fa l'esforç de perdre 30 minuts un diumenge a l'any per anar a votar. El problema al meu parer radica en l'anquilosament dels partits actuals i en la desafecció política. L'anquilosament comporta que el partit prefereixi sortir a la tela o als diaris que tenir una militància jove i instruida. La desafecció política causada per l’escàs valor de servir a la ciutadania dels nostres politics i per els constants cassos de corrupció i enriquiment dels càrrecs publics. Ambdós factors comporten que la joventut s'allunyi de fer política, d’afiliar-se, de votar o fins i tot d'opinar sobre aquest tema. Bon text Manel. Fins ara el secretari de les JSC de Cornellà no m'ha defraudat.

    Mario Rios

    ResponElimina
  2. Manel, m'ha sorprès la teva forma d'escriure... en català!
    Bé, deixant els elogis de banda, hi ha quelcom a destacar. Quan dius, "cal la humilitat del segle XXI"... creus realment que el present segle és el de la humilitat? (m'encantaria). De moment portem una desena part del segle, i la cosa va direccionada cap el sentit contrari. Quan sapiguem trobar la direcció del camí, llavors pujarà això que tant preocupa als politòlges, la desafecció política. Si, aquest segle és un temps de desafecció accelerada, però no només política, sinó també social. Estem en un temps d'individualisme deshumanitzat general de "campi qui pugui sigui com sigui" (si, on en Maquiavel hi gaudiria molt), en el qual ens movem pels nostres interessos, vivint el present però pensant en el futur, només el nostre. Això és viure? Si ni tan sols li trobem un sentit a la vida... per a què molestar-nos per anar a votar?
    [i a partir d'aquí, tot allò que ha dit en Mario :)]


    L.S.R.

    ResponElimina
  3. Crec que el sentit de la vida ha de ser poder participar-hi d'aquesta de manera activa. És a dir, no té sentit continuar com fins ara com a éssers humans passius a allò que decideixen altres i que ens afecta a nosaltres. El s. XXI serà el que nosaltres vulguem que sigui: podrà ser un nou segle de les llums o podrà ser un segle com el que just acabem de passar...

    ResponElimina
  4. sin comentarios, soy joven y no em gusta participar,menos en un blog

    ResponElimina
  5. Apreciat Manel,
    Jo crec que ha Espanya des de fa ja temps ens ha faltat molta humilitat,-i dic en conjunt, com a país- ens hem comportat, talment, com a “nuevo ricos”,. Que si havíem superat en renta per càpita a Itàlia i que si dintre de poc superaríem a França, que si estàvem a la Champions de l’economia mundial.Tot tenint una imatge de nosaltres superior al que realment érem, crec que ja va sent hora de que ens veiem a on realment estem: més aprop de Grècia i Portugal- tot i les distàncies- que de França, Alemanya, Suècia o Finlàndia

    I l’individualisme a tingut tant d’èxit, entre d’altres, perquè al mercat el què realment l’interessa i li va bé és aquesta visió individualista, que tan ve ha representat el neoliberalisme i el fundamentalisme de mercat, i en segon lloc, que les persones tant tenim a dintre nostre d’individualisme –amb tot el què representa- com de fratarnitat, ara bé, aquesta última sempre requereix més esforç, més sacrifici, menys orgull, més humilitat ,... mentre que el primer sempre és una via més fàcil, més ràpida. Un dia llegia una contra a La Vanguardia que deia: ens han ensenyat a odiar però no a estimar, i es que tothom sap odiar, però no tothom sap estimar. I d’una vegada per totes hem d’abandonar el neolebiralisme/neoconservadorisme a Milton Fridman, que ni amb la crisi ho hem aconseguit, per recuperar a Keynes i al (Neo)keynesianismo, però pel que sembla... i tal com va dir aquell, (kenyes) no està ni se l’espera.

    Cordialment,
    BR1 Balanzó i Valls

    ResponElimina
  6. perdoneu per les faltorres ca se man ascapat XD ;)

    ResponElimina