Participació política

De tant en tant va bé escriure sobre temes abstractes fora de l’actualitat político-social que ens envolta. Això permet dues coses: la primera és reflexionar sobre aspectes de la vida de caire atemporal, la segona és recórrer a aquests escrits quan no hi ha res millor a penjar.

Avui voldria parlar, com bé diu el gens original títol de l’entrada, sobre participació política. Em referiré només al sector que conec: el polític, i a la franja que, de moment, ocupo: la juvenil.

No fa gaire vaig assistir a un acte sobre participació juvenil a Granollers. Ja vaig publicar a la web de l’Agrupació les meves reflexions al respecte. El que pretenc ara no es narrar de nou els esdeveniments sinó participar-hi amb la meva opinió.

Un dels aspectes que més preocupen als encarregats de fer funcionar una associació qualsevol és com fomentar la participació ciutadana en l’engranatge del sistema que representa una entitat. No voldria ser agosarat però crec que la clau de tot plegat és, senzillament, no negar la realitat que ens envolta. En un context liberal-individualista no podem seguir utilitzant els vells i transcendentals discursos del passat.

A l’actualitat, la gent, i sobretot els joves, són més pràctics que en el passat. Voler fomentar la participació fent referència a la terra, a la ideologia o a un paternalisme pedagògic (del tipus: Ego sum lux mundi, i tu estàs equivocat) ja no funciona. El concepte amb el que ara s’ha de treballar és “eficàcia individual”. S’ha de poder transmetre la possibilitat de que l’individu pot i ha de desenvolupar projectes individuals encarats al col•lectiu.

Evidentment hi ha associacions que permeten aquesta possibilitat més que altres. Escombrant una mica cap a casa diria que els partits polítics, en tant que possibles partits de govern, són els més eficaços. I, anant més enllà, les seves joventuts, en tant que associacions menys rígides són el lobby ideal per dur a terme aquesta eficàcia individual.

Si algú arriba fins aquest punt sense dormir-se potser es preguntarà: com es poden donar a conèixer les associacions i el nou paper de l’individu en elles? La resposta, una vegada més, és no negar la realitat que ens envolta. S’han d’utilitzar els nous mitjans de comunicació que ens ofereix internet. Això si, no cal caure en el ciberfanatisme ja que tan fàcil és obrir una finestra com tancar-la. El temps emprat en la visió d’una pàgina és molt reduït i s’ha d’entrar per la vista.

La presència virtual (més vistosa i assequible) ha de ser el complement de la presència al carrer. Cal guanyar-se el carrer de nou utilitzant la nova filosofia, no només s’ha de sortir per mostrar la nostra posició respecte els diversos temes que ens afecten, hem de sortir al carrer per escoltar a la gent, per adaptar-nos a ells, no a l’inrevés. Ens cal la humilitat del segle XXI i ens sobra el paternalisme del segle XX del qual encara se’n fa bandera.

Cal que tots ens autoanalitzem com a individus i com a integrants d’una entitat, si ho som, per veure si complim aquests nous reptes.

Manel Clavijo Losada