Ahir vaig assistir a una xerrada organitzada per l’Associació d’Estudiants Progressistes, de la qual en sóc membre, sobre la xenofòbia i el cas de Plataforma per Catalunya a Vic. Un dels ponents era el Doctor Josep Mª Reniu: un viguetà militant, català d’interior i “evangelitzador” (entès en termes polítics, no religiosos) a terres metropolitanes.
No continuaré pas amb el típic relat descriptiu de diari adolescent del que vaig fer o deixar de fer en el dia d’ahir. Em centraré avui en un aspecte que em va semblar molt interessant de la xerrada i el lligaré amb una figura política encara incipient però que un futur serà de vital importància.
L’aspecte més interessant de l’explicació del Dr. Reniu, segons el meu parer, va ser l’anàlisi del perfil del votant d’aquest partit xenòfob. A priori pot semblar que els votants de PxC són skinheads, conservadors revolucionaris o d’alguna protoideologia estranya. Els resultats de les eleccions del 2007 ens mostren que el perfil és el d’un obrer progressista, just el perfil que abans votava al PSC o a ERC. La demostració és que la baixada en número de vots de PSC+ERC és igual a l’augment de PxC. Si col•loquéssim aquest fet en la línia del temps trobaríem que això s’ha anat accentuant a mesura que augmentava la immigració a Vic.
Aquests ciutadans no voten a PxC per ser xenòfobs o de dreta radical. El seu vot tampoc no respon a una voluntat controladora dels nivells de nouvinguts, tot plegat es tracta d’un vot instrumental. No s’utilitza per castigar el nul funcionament del PSC i ERC a Vic (que segurament també hi té a veure) sinó que el vot és un premi a la “eficàcia” política del líder xenòfob Josep Anglada. Aquest “polític” basa la seva tasca diària en fer d’associació de veïns ambulant i traslladar les queixes dels ciutadans directament a l’Alcalde. Aquest, per mantenir l’estabilitat i la pau institucional al consistori, satisfà les demandes i l’Anglada s’anota un gol al marcador. Demostra a la gent que ell, a la pràctica, dirigeix les polítiques bàsiques de l’Ajuntament de Vic. Això allà agrada, sobretot després de tenir uns governs municipals de caire immobilista durant tota la trajectòria democràtica posterior al Franquisme.
Aquestes pràctiques, com no, es completen amb la demagògia barata a la que ens té acostumats aquest populista.
El futur de PxC passa per les properes eleccions al Parlament de Catalunya. La supervivència a nivell nacional d’aquest partit passa obligatòriament per l’Àrea Metropolitana. Sobre el paper és un terreny fèrtil: molta població obrera progressista, alts índex d’immigració, zones proclius a ghettificar-se, desafecció política...
Nosaltres, pel simple fet de ser demòcrates i progressistes, som antifeixistes. Això implica incloure a la nova dreta radical en aquesta classificació a fi de combatre-la políticament.
El neopopulisme és un moviment que neix de la base, dels municipis. PxC és la prova actual d’aquest fet.
El PSC és l’únic partit amb una base municipal i unes agrupacions locals prou fortes com per frenar aquests feixismes metabolitzats. L’instrument a utilitzar és la proximitat dels representats i representants i la transmissió d’eficàcia política.
Just en aquest punt és on entren en escena els regidors i regidores de barri. Representen la figura politico-institucional més propera al teixit associatiu dels districtes així com el referent dels veïns a l’hora d’exposar els problemes.
Trobo de vital importància potenciar aquestes figures per augmentar l’eficàcia dels ajuntaments i millorar la percepció del ciutadà vers el funcionament de l’administració municipal.
Tot plegat, a més, tindrà l’efecte desitjat d’aturar qualsevol intent neopopulista d’arribar al poder sigui en el nivell que sigui.
Hem de mirar al futur i escollir: volem que dels barris neixin moviments extremistes a partir de partits com PxC? O volem que, dels barris, sorgeixi la regeneració democràtica a partir dels regidors de districte?
Manel Clavijo Losada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada