Els debats sobre aquest tema solen ser intensos i desafinats. D’una banda es troben aquells que, per prudents, no s’hi mullen; d’altra, podem trobar aquells que, aprofitant la preocupació de la gent, fan electoralisme xenòfob. En qualsevol dels dos casos la gestió de la multiculturalitat existent no es tracta pas.
Els debats, com sol passar sempre en aquest país, es redueixen en petits microtemes anecdòtics que, no només no obren cap debat sinó que, a més, encobreixen el veritable debat: com podem gestionar la diversitat?
El model utilitzat a França és l’assimilacionisme. L’objectiu principal és que els nouvinguts es comportin i s’adaptin als costums i a la cultura majoritària del país d’acollida. Les grans onades migratòries han sorgit dels països africans de parla francesa. A la pràctica s’ha pogut observar com, a la perifèria de les grans ciutats –sobretot París- han aparegut ghettos plens d’immigrants.
La política d’assimilació –que no integració- francesa té un gran defecte: no adapten a França a la nova situació. Els immigrants i la seva descendència es troben en un país ple de prejudicis que els hi nega el treball qualificat. Milers d’universitaris i llicenciats no troben feina per la seva aparença física. No se’ls contracta per ser negres. Els únics llocs on poden viure per raons econòmiques i socials són els suburbis abans esmentats.
Ens trobem, doncs, amb una primera generació que es va adaptar i va seguir el rol de l’assimilació i va intentar donar a la següent generació la possibilitat d’estudiar i entrar al mercat laboral en igualtat de condicions amb la resta de francesos. Es suposava que allò que feia relegar als immigrants a les feines menys remunerades era el seu baix nivell formatiu. La segona generació van gaudir dels estudis i una integració similar a la mitjana francesa però van haver d’ocupar les mateixes feines que els seus pares. Efectivament: ells eren francesos integrats però França no els veia així, era un assumpte ètnic i no formatiu. Arribats ja a la tercera generació ens trobem amb unes promocions d’estudiants enmig d’una desdita identitària entre el que són i els que els hi fan ser. Amb uns pares amb estudis universitaris que treballen de qualsevol cosa, uns avis immigrants frustrats amb la realitat, el present i futur no es gaire acollidor a la perifèria. L’assimilació, per tant, no funciona.
El signe contrari el trobem als EEUU. Allà els immigrants van explotar als nadius i no a l’inrevés. No existeix política d’integració més enllà de l’estètica típica nord-americana d’estimar els seus símbols nacionals (ells que en poden tenir, que els aprofitin). Allà el resultat ha sigut bàsicament el mateix que a França. Ens trobem amb barris sectoritzats per ètnies, ghettos en definitiva.
Els immigrants de primera són aquells d’origen europeu, els fan governadors ja que la càmera els estima. La resta depenen en la classificació del nivell de renda de la que disposin. No és el mateix un negre del Bronx que Oprah Winfrey.
El problema aquí és que no existeix una integració real dels nouvinguts als EEUU. El que realment hi ha és una integració dins de cada ghetto (els quals poden arribar a ocupar tot un estat i ser de qualsevol poder adquisitiu). Una vegada fora d’aquest medi continuen essent víctimes de la xenofòbia.
Quin model hem de seguir a Catalunya?
Manel Clavijo
Doncs o tots dos models són molt dolents (que no ho crec) o està clar que, sense una davallada de la xenofobia...no podem esperar-ne uns bons resultats a la pràctica.
ResponEliminaNo és just per als immigrants obligar-los a una assimilació que els dugui a esborrar bona part dels seus trets ètnics "per que si" i, d'altra banda, no donar-lis cap oportunitat per a una vertadera integració en el país que els acull.
Discrepo enormemente con la opinion de Aida. Ambos modelos para mi son negativos. El primero por demasiado restrictivo y el otro por no crear una integracion real. Ahora bien, si tuviera que elegir uno, eligiria el primero. Soy de los que creen, que a los recien llegados, hay que respetarles sus creencias, idiomas, cultura, tradiciones, etc... siempre y cuando no atenten contra los derechos fundamentales recogidos en nuestra Constitución. Ahora bien, ellos tambien deben adaptarse al pais que los acoge, y la adaptacion ha de ser politica, cultural y social. Es decir, conocimiento y respeto por las institucioens y los valores del pais, y aprendizaje del idioma o idiomas, dependiendo del territorio. Es decir, conservar sus caracteristicas singulares pero aceptando y haciendose participes de los rasgos de nuestra cultura (la española en general, incluyo las diversas nacionales y regionales). Esta integracion o adaptacion ha de conllevar a que sean vistos socialmente y institucionalmente a nivel de oportunidades, etc.. como nacionales creando generaciones de nuevos ciudadanos, en pleno derecho de sus facultades.
ResponEliminaMario
exactamente como dice mario, se tiene que respetar las diferentes culturas, costumbres etc de los emigrantes siempre y cuando no violen los derechos humanos ni la constitución del país receptor, en el caso de españa estamos hablando de un pais que históricamente siempre ha recibido oleadas de emigración o ocupación, por lo que considero a este estado uno de los multiculturales del mundo.
ResponEliminapero una cosa, hablamos de emigración, pero ademas de los que saben hablar catalán, alguien más podrá dar su punto de vista si no entiende el articulo principal.