Qui necessita ajudes?

És lògic ajudar a aquells que més ho necessiten? A priori, la resposta (menys pels neoliberals) és clara: SI.

El que no resulta tan fàcil és classificar a la gent en necessitats i no necessitats o, en tot cas, tipificar una gradació en ajudes. Fins ara, a l’antic paradigma de país amb immigració interna, calia només mesurar el nivell de renda. Aquesta dada, tot i que simplista, era considerada prou reveladora. Això es devia al fet de que la resta de condicions socials, a grans trets, era bàsicament la mateixa.

Actualment, però, ja no és com s’ha esmentat abans. En el moment en el que el fenomen de la immigració exterior apareix, acaben les condicions socials similars en tota la societat.

Quins altres factors cal tenir en compte?

A part del nivell de renda, que no deixa de ser important, sembla clar que hi ha altres condicions en la vida del nouvingut que s’han de tenir en compte. En primer lloc, l’existència d’un nucli familiar proper: no és el mateix tenir el recolzament de la família que, si cal, pot donar un cop de mà que no tenir-la. Un altre aspecte important és aquell que fa referència al cercle d’amistats: un nouvingut no té la oportunitat que teníem nosaltres des de ben petits de créixer i conèixer a gent dins un mateix context geogràfic. Això provoca aïllament social. Hi ha altres aspectes importants, com el fet d’haver de mantenir una família fora del país o el temps que s’ha d’invertir en l’aprenentatge de l’idioma i l’adaptació al nou medi.

Per tant, si s’ha d’ajudar al més necessitat s’ha de comprendre què vol dir ser necessitat. No se’ls ha d’ajudar pel fet de ser immigrants, se’ls ha d’ajudar pel fet de tenir més handicaps i viure en una situació més precària que la mitjana d’autòctons. El fet de negar les ajudes pertinents fomenta la marginalitat en aquests col•lectius.

Als anys ’60 i ’70, la meva ciutat era la prova empírica d’allò que he explicat abans. Per sort, els immigrants d’aleshores van crear un teixit associatiu i una cohesió social que, de manera molt superficial, suplia allò més essencial.

De nega’ls-hi les ajudes, passaria quelcom semblant ara? Quins seria aquest teixit associatiu: mesquites, esglésies evangèliques? A la meva ciutat no hi va haver mai un rebuig al teixit associatiu dels immigrants, ara, els autòctons, si tenen reticències en la creació de xarxes d’aquests tipus.

En qualsevol cas, prefereixo que l’Administració s’encarregui de la gestió de la diversitat que no pas les institucions religioses.

Manel Clavijo