La cruïlla del PSC

No cal ser militant actiu del PSC per veure el greu problema en el que es troba immers. Els vells paradigmes en els que fonamentàvem les accions en política s’han vist superades per una realitat adversa. Quan encara no teníem, ni de bon tros, totes les respostes ens van canviar totes les preguntes. El Partit no ha sabut interpretar el passat, no s’està adaptant al present i de ben segur que tindrà molt complicat el seu futur. 

Un partit polític ha de fer política i aquesta no és més que la gestió dels conflictes socials. Però què podem fer quan nosaltres som part dels problemes de la societat? Què fer quan allò que s’ha defensat durant tant de temps és el causant de bona part del patiment de la gent en l’actualitat? I el més important de tot, què fer quan les respostes als reptes existents són del tot alienes a l’esperit de la nostra formació política?

Sembla que totes aquestes qüestions porten a una mateixa cruïlla, tot just on es troba en aquests moments el PSC. I sembla que tot porta a una mateixa resposta.

Abans, però, cal descriure millor la cruïlla en qüestió.

La dramàtica situació del PSC es basa en el fet que els dos paquets de conflictes socials que ha de gestionar (socioeconòmics i nacionals) tenen ja unes vies de resolució plantejades i mediatitzades i cap es troba a l’ADN del Partit.

D’una banda tenim els problemes socioeconòmics on les opcions són trencar amb la Troika (tot negant-se a pagar el deute il·legítim i no complir amb el sostre de dèficit) o seguir al peu de la lletra els desitjos dels poders econòmics. Ni el rupturisme amb el sistema ni el seguidisme neoliberal són propis del PSC però la societat demana respostes i són aquestes les que es troben damunt la taula.

D’altra banda tenim els problemes nacionals on les opcions són la independència o l’statu quo. Una o altra es troben lluny dels principis, els valors i els objectius del PSC però una o altra són les demandes de la societat i una o altra és el que ofereixen la resta dels partits.

És per això que el PSC es troba en una situació límit. No pot intentar donar prioritat a un dels paquets ja que això implicaria desatendre l’altre i s'arriscaria a rebre un càstig electoral que significaria la seva desaparició per no estar a l’alçada del que vol una ciutadania desencantada i sense paciència. Ha d’enfrontar-se, doncs, als dos alhora. Tot plegat vol dir que ha de decidir per les opcions que existeixen i és aquí on rau tot el problema: sigui quina sigui la combinació que esculli es veurà abocat a la seva desaparició. Per força cadascuna de les opcions implica deixar fora l’altra i, amb aquesta, a una part de l’electorat i del suport social. A més, optar per una vol dir copiar a una formació que prèviament ja havia pres aquesta decisió i és ben clar que la gent prefereix l’original a la còpia. Ja sigui per la gent amb por de sortir de la UE o decebuda amb qui havia de defensar els seus drets socials; ja sigui per la gent amb por a separar-se d’Espanya o a mantenir aquests lligams, el PSC està perdut. Perdre qualsevol d’aquests grups implica necessàriament la desaparició física del Partit.

I això no és tot, ja està arribant l’hora d’escollir un camí. L’immobilisme actual és també perjudicial pel PSC ja que el deixa en evidència i demostra que no pot complir allò que li dona sentit a un partit en la oposició: ser l’alternativa.

És aquí on arriben les respostes –o la resposta- a totes aquestes qüestions. Si tot el que hem fet fins ara, si tot el que estem fent ara, si tot el que podem fer a partir d’ara implica un mal irreparable... ens cal fer foc nou.

Siguem nosaltres mateixos qui fem un nou camí diferent al que ens ofereixen. No vull equidistància, no demano falses dreceres, no reclamo ambigüitat. Tot just exigeixo córrer el risc de crear, d’inventar i de ser genuïns, només incito a no trair-nos.

És hora de caminar.

Manel Clavijo Losada