Un seguit d’obvietats

Sovint ens perdem en eslògans, consignes, aforismes o frases fetes ben punyents que simplifiquen allò que volem expressar. En la major part dels casos no anem més enllà de la gramàtica i assumim com certes aquestes afirmacions sense donar-hi més voltes. Tenim tendència als actes de fe i això, quan parlem de política, pot provocar cert buidatge ideològic i la sensació que tot plegat són com els míssils de la URSS: cartró pedra. 

Un dels casos en els que no hi pensem gaire és aquest: l’austeritat agreuja la recessió econòmica. És una afirmació demostrable empíricament, de fet ho estem patint tots en aquests moments. Malgrat tot, hi ha qui diu que aquesta situació és una conseqüència directa del dèficit excessiu. 

Cal anar, doncs, més enllà d’explicar la teoria de Musgrave i la necessitat de practicar polítiques anticícliques (això es troba explicat en aquest article). Crec que és necessari exemplificar i humanitzar d’una manera més concreta i microeconòmica què impliquen les retallades i l’incompliment dels compromisos de la Generalitat.

Exemple 1: la Generalitat concedeix però no abona les beques menjador dels infants. Això provoca, en el millor dels casos, que els ens locals hagin de destinar recursos al respecte; tot retallant o deixant a deure capital d’una altra partida o com a despesa imprevista. En el pitjor dels casos, si l’Ajuntament o el Consell Comarcal no pot assumir el cost, l’empresa de càtering o bé es veu obligada a fer ajustaments de plantilla o bé ha de tancar. Cal tenir en compte que al Baix Llobregat només s’han becat aproximadament 800 alumnes de les gairebé 7.000 sol·licituds que hi solen haver, per tant no s’està parlant d’una quantitat adequada a les necessitats. Tot i així el pagament no arriba mai a temps. 

Exemple 2: la Generalitat deixa a deure els medicaments amb recepta que hauria de pagar a las farmàcies. Això provoca un minvament dels ingressos que obliga, o bé acomiadar o bé a tancar. En qualsevol cas això implica que treballadors/es especialitzats en el sector perdin la seva feina. Els farmacèutics, si no és en aquest sector en crisi per les retallades i els incompliments, on trobaran feina? I la resta de treballadors del sector, malgrat no estar tan especialitzats, què faran?

Exemple 3: la Generalitat acomiada professionals de l’educació i no en contracta de nous. Aquest cas és semblant a l’anterior: una persona que ha dedicat entre 4 i 7 anys a formar-se com a mestre o professor, quina altra opció li queda al món laboral si el despatxen? Pitjor ho tenen els professionals encarregats de l’educació infantil i primària ja que la seva formació és més especialitzada que no pas els de secundària... On poden treballar si no és en aquest sector en crisi per les retallades?

Exemple 4: la Generalitat tanca quiròfans i plantes senceres d’hospitals de titularitat pública. A més, prescindeix de tots aquells professionals que no ha pogut/volgut recol·locar. Infermers/es, metges/esses, celadors/res, personal auxiliar especialitzat... tots al carrer! D’aquests els dos primers grups són els més afectats degut a la seva alta qualificació i especialització. On poden treballar si no és en aquest sector en crisi per les retallades?

Exemple 5: la Generalitat amb les seves retallades empeny a una part dels usuaris dels serveis públics de salut i educació a recórrer al sector privat. Aquests usuaris formen part de la classe mitjana-alta. Aquests, al final, han de destinar recursos familiars en una despesa extra que no s’invertirà en el consum ordinari i repercutirà negativament en molts sectors productius. A més, massificaran la sanitat privada fent augmentar les seves llistes d’espera (l’única avantatge que disposa la sanitat privada respecte la pública) i amb una qualitat en el servei molt millorable. Respecte l’educació privada passarà tres quarts del mateix només que aquí s’inclouran restriccions d’origen, gènere i classe social per evitar l’entrada massiva i diversa d’alumnes. 

Tots aquests professionals a l’atur i tota aquesta gent amb despeses extra (per serveis pitjors que els públics) es veuen obligats a fer minvar el seu consum degut a la baixada dels seus ingressos (o el seu estalvi). Ara bé, la major part de les despeses corrents continuen intactes: hipoteca/lloguer, altres préstecs feréstecs, assegurances amb clàusules abusives, tributs, entre d’altres... Tot el que queda (si és que en queda res) és la misèria que utilitzaran per menjar. Això fa baixar la demanda (ja que el teixit productiu d’un país va més enllà del sector financer, d’assegurances o d’alimentació) i la oferta s’ha de reconfigurar tot despatxant a milers de treballadors. I el cercle viciós continua fins que es toca terra perquè no es poden acomiadar més persones. És llavors quan el govern diu que les seves retallades han tingut l’efecte favorable que esperaven. 

Si, tot plegat són obvietats (o no?). Cal, però, tenir-les ben presents si volem no perdre el nord ni deixar-nos enganyar pels neoliberals de guàrdia.

Manel Clavijo Losada