La resposta és ben senzilla: l’estat
del benestar i l’economia submergida. És així de cru i així de feble.
De quina altra manera es podria
explicar que, malgrat patir un 27% d’atur total, gairebé un 60% d’atur
juvenil, una precarització progressiva del mercat de treball i uns impostos
elevats en quant a les rendes del treball es refereix, no estigui cremant mig país?
Qualsevol persona amb un mínim de
sentit comú o empatia social pot caure de seguida en quatre fets
incontestables:
- Els drets fonamentals com la salut o l’educació són pilars fonamentals per la cohesió social de qualsevol estat.
- Allà on les prestacions de l’estat no arriben, arriba la família per donar un cop de mà.
- Allà on tampoc no arriba la família, arriben els treballets en negre.
- Allà on no hi arriba cap dels tres anteriors, arriba la misèria i amb aquesta la possibilitat d’esclat social.
Què és, doncs, el que cap governant
amb un mínim de sentit comú o empatia social mai no farà?
- Deixar fora de l’aplicació dels drets fonamentals a col·lectius sencers: estudiants que no poden pagar els seus estudis postobligatoris, immigrants i joves sense dret a la salut, dependents sense les ajudes que necessiten...
- Retallar les prestacions d’atur, congelar el sou mínim interprofessional, fer perillar l’estabilitat de les pensions, apujar impostos de manera lineal, precaritzar les condicions laborals dels funcionaris, no gestionar el drama dels desnonaments...
- Perseguir l’economia submergida d’estar per casa quan només representa un 30% del total i no perseguir el 70% restant, en mans de grans empreses, grans fortunes i grans bancs.
- Reprimir preventivament els possibles focus d’esclat social i demonitar els col·lectius organitzats.
Doncs si, algunes d’aquestes mesures
ja s’han pres, d’altres s’estan començant a aplicar en aquests moments i alguna
d’aquestes es podria arribar a concretar d’aquí uns mesos. En qualsevol cas una
cosa és clara: qui sembra la misèria recull la ràbia.
Manel Clavijo Losada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada