Ara que ningú no en parla

 

Aprofito aquests dies de revetlla i festivitats lúdico-culturals, on sembla que els problemes minven i els temes habituals de conversa es desvien de l’actualitat, per parlar dels escratxes. 

Com? De l’escratx? Doncs si, ja sabeu, allò d’anar al pis, a la feina o al bar (sobretot al bar) d’un polític per recordar-li l'opinió dels qui es manifesten en favor d’una causa concreta. 

Ara que sembla que tothom parla de corrupció, atur, crisi, Copa Confederacions.. és el moment idoni per tractar aquest tema amb tranquil·litat i sense el sacseig social que va suposar l’entrada en escena d’aquest mètode de persuasió multitudinària. 

Al respecte només cal fer dues consideracions: una històrica i l’altre política. 

La consideració històrica és que qualsevol nova forma d’expressió col·lectiva d’una demanda social sempre ha estat molt mal vista i perseguida per determinades elits polítiques. Una cosa que sembla ara tan natural com és una manifestació (portem en dos anys i mig 15.000) van ser al principi molt reprimides. Sense anar més lluny, a Barcelona es va arribar a amenaçar als manifestants de la Rambla amb obrir foc contra ells des d’un vaixell de guerra situat al Port. Els arguments contra les manifestacions aleshores eren molt similars als utilitzats ara respecte fenòmens com l’escratx o els assetjaments al Parlament: no es poden controlar les minories violentes infiltrades, alteren greument l’ordre públic, forcen la legalitat portant-la al límit, és millor exigir mitjançant els procediments administratives i/o judicials... Sembla ser que, ja sigui al segle XIX o al XXI, encara hi ha qui no ha entès que les protestes han de cridar l’atenció, han de molestar, han de forçar la situació per aconseguir allò que es proposen. 

La consideració política és que l’escratx és un indicatiu molt evident de la necessitat d’aprofundir més en la democràcia. Davant la impotència de la PAH per convèncer al PP sobre la dació en pagament, es va optar per anar diputat per diputat a avergonyir-los. Calia fer-ho per treure a la llum la lamentable evasió de responsabilitats individuals d’aquests polítics, camuflats sempre en una interminable llista electoral, amagats rere un escó situat a la bancada del totpoderós partit x. Són individus amb certa sobirania i cal que no es conformin amb les consignes que els donen des de la direcció de les formacions polítiques, cal que intentin influir en els seus partits per canviar el món on viuen o, si més no, per fer arribar les demandes del carrer als despatxos dels dirigents més importants. 

Sembla ser, doncs, que la reforma del sistema democràtic ha d’anar més enllà dels canvis legals... 

Manel Clavijo Losada