Avui no pensava escriure al blog, volia esperar a dilluns
per publicar algun dels articles que tinc a mig escriure o a mig pensar.
Normalment no publico en divendres ja que tinc demostrat que és un dia
complicat per llegir blogs o dedicar temps a quelcom que no sigui gaudir de
cert esbarjo personal. Finalment, però, m’he decidit a escriure impulsat per la
indignació i la impotència. Sincerament, m’importa ben poc si avui em llegeix
molta o poca gent.
Aquesta setmana han mort dos joves militants de les
esquerres dels seus respectius països. El primer va morir a Turquia a mans de
les forces repressores de l’Estat Turc mentre defensava una obertura
democràtica del règim i un ús menys absolutista de la majoria del Govern d’Erdogan.
No és pas el mateix que demanem a
Espanya? El segon ha mort a mans del terrorisme feixista present als
carrers de totes les capitals europees. Cada vegada semblen més atrevits, més
perillosos i més impunes... El jove antifeixista va morir per enfrontar-se a
peu de carrer contra el feixisme, tot compensant la nul·la lluita antifeixista a
les institucions per part dels governants francesos. El no combatre el Front
Nacional allà on toca ha provocat la mort d’un noi que no arribava als vint
anys.
França no és l’únic país europeu amb aquests problemes:
Àustria, Hongria, Holanda, Itàlia, Grècia... tots són bons exemples del que
passa quan deixes entrar el feixisme del segle XXI a les institucions. I és que
la democràcia serà militant tot il·legalitzant i perseguint aquests partits o
no serà.
A Espanya encara no tenim un partit feixista de caire
estatal amb prou força com per representar una amenaça però això no durarà
gaire. La caiguda del bipartidisme pot provocar una divisió de les forces
polítiques que obligui o bé a un gran govern de coalició que abandoni els
principis i es situï en la centralitat (tot creant el context ideal pels
extremistes) o bé la ingovernabilitat més absoluta (terreny ideal pels
extremistes).
Per què sóc pessimista? És ben senzill. La ineptitud
de tot el conjunt de partits actuals sumat al procés de normalització del
feixisme a la vida mediàtica i a la retòrica populista ha de donar per força
aquest resultat.
La ineptitud no cal explicar-la però si cal que ens
detinguem en l’altre component d’aquest cocktail explosiu. Amb la normalització
del feixisme em vull referir a que, en el moment que el terme “nazi” o “feixista”
pot servir per qualificar a un oponent qualsevol en comptes de definir una
ideologia concreta, és que hem perdut el nord.
Un govern no pot titllar de “nazi” als qui lluiten
contra els desnonaments i també als qui lluiten pel dret a decidir per la
senzilla raó que objectivament no tenen aquesta ideologia. Erdogan, arrel de la
repressió de les manifestacions al seu país, ha demostrat estar molt més a prop
del terme “nazi” que els membres de la
PAH o de l’ANC. Tot i així mai veurem a cap membre del PP titllant de “feixista”
al Govern Turc. Els que si podem afirmar sense embuts que són “filo-nazis” són
els integrants del club de fans de la “División Azul” a la que es va entregar
un diploma a Sant Andreu de la Barca el mes passat.
El problema d’anomenar a tot “nazi” o “feixista” és
que s’acaba buidant de contingut aquest terme i s’acaba per trivialitzar el seu
ús. Dit d’una altra manera: allò que fa tan perillós titllar de “nazi” a tot aquell que no pensa
com tu és que a la llarga et fa incapaç d’identificar al veritable “nazi” quan
el tens al davant. És llavors quan poden tornar a guanyar.
Menys frivolitat i més memòria.
Manel Clavijo Losada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada