La consulta vista per un federalista

Havent analitzat els problemes tècnics de la consulta, ara toca parlar com a militant federalista que sóc.

És diu que el motiu d’haver dissenyat una pregunta d’aquesta complexitat és incloure als federalistes. Agraeixo el detall però ni calia ni ens ho mereixíem.

Els partidaris de la independència han fet molts esforços per aglutinar a una bona part del poble, mobilitzar-lo i organitzar grans esdeveniments populars. Aquests si mereixen aparèixer a la consulta amb una opció clara dedicada a ells: SI.

Els partidaris de mantenir l’ statu quo han començat molt tard a mobilitzar-se ja que es pensaven que el procés nacional no tindria tant de suport. Malgrat tot, comencen a aglutinar a una part de la societat catalana, han creat les seves estructures organitzatives i han aconseguit veu als mitjans i poder muntar alguna concentració amb un èxit relatiu. Aquests també es mereixen tenir una opció clara que els representi: NO.

Però què hem fet els federalistes? Res de res. Ni aglutinem a ningú, ni mobilitzem a cap massa, ni organitzem actes populars per la previsible manca de quòrum. No mereixem cap espai a la consulta popular per la senzilla raó que no ens ho hem guanyat.

Participaríem igualment a la consulta i, al menys jo, no em deixaria de sentir pas representat per la dicotomia del “si” o “no”. Podria votar afirmativament per forçar una negociació amb l’Estat Central que acabés amb una federalització. Podria votar negativament per la senzilla raó que no sóc independentista.

Si volem saber la veritable raó per la qual no hem tingut la pregunta dicotòmica, hem de buscar la resposta en la clau interna de les formacions polítiques que han intervingut en la confecció de la pregunta. No ho busqueu, doncs, en la voluntat del poble.

Aquest embolic de pregunta s’ha dissenyat per evitar una trencadissa interna a la coalició de CiU i a la d’ICV-EUiA. Res més.

La raó per la qual han col·locat la data pel 9 de novembre ha estat per guanyar onze valuosos mesos de marge per veure com basculen les preferències del poble català.

CiU vol intentar remuntar a les enquestes arrossegant en la seva caiguda a ERC tot fent-la entrar al govern. De ben és sabut que el soci minoritari en una coalició de govern és l’ase de tots els cops i més si s’aconsegueix situar-la a conselleries dures (Interior? Empresa i Ocupació? Serien bones opcions ja que les porten homes de partit que poden ser substituïts sense cabrejar a cap sector policial o econòmic).   

ERC vol demostrar que lidera el procés a l’ombra i que poden esdevenir un partit responsable de govern. De passada, vol veure si durant aquests onze mesos CiU s’acaba de desplomar del tot.

ICV-EUiA té com a objectiu donar el sorpasso al PSC i superar el seu tradicional sostre electoral tot compensant la fuga de vots a les CUP.  Això ho podrà fer si el PSC no participa en la consulta i queda fora de la primera plana dels mitjans durant els propers mesos.

Les CUP s’han vist immersos en aquest món polític més interessat pel benefici propi que pels anhels del poble. Només els hi queda veure-les venir.

Càlcul polític és el que tenim al davant. Tot s’ha calculat pensant només en una cosa: la consulta no es farà i tindrem eleccions anticipades.

Manel Clavijo Losada

La consulta vista per un politòleg

Dijous passat es va celebrar una cimera secreta per acabar de decidir quina serà la pregunta i la data de la consulta per decidir el futur de Catalunya.

Com tots sabeu, la pregunta serà doble i amb una relació en cadena: vol que Catalunya sigui un Estat? En cas afirmatiu, vol que sigui un Estat independent? Com dic, també s’ha fixat la data: el 9 de novembre de 2014.

Davant d’això, considero que cal fer un parell de reflexions separades en dos articles: la visió d’un politòleg i la visió d’un federalista. Aquest és el primer d’aquests escrits.

Comencem!

La formulació d’aquesta pregunta que ens han presentat és totalment errònia. Consultar al poble no és pas un recurs propagandístic de cara a la galeria; és un acte democràtic de responsabilitat cívica. Com a tal, ha de ser fruit d’un gran esforç d’elaboració per tal de que la pregunta sigui: curta, simple, entenedora i dicotòmica.

Curta pels evidents motius d’espai físic que existeixen. Simple ja que ha de reduir al màxim un debat polític ben complex en el que el poble ha de prendre una decisió. Entenedora per evitar equívocs, falses interpretacions i manca de motivació a l’hora de participar a la votació. Dicotòmica per enfrontar dues possibles decisions contraposades, és la única manera d’assegurar-se que una d’aquestes dues guanyi clarament i la decisió popular sigui legitimada. Tot plegat és complex? Benvinguts a la política! O és que algú es pensava que consultar al poble era fàcil?

L’enunciat proposat, doncs, és de tot menys curt, simple, entenedor i dicotòmic. No s’ha fet un esforç al respecte, tot plegat sembla més l’ocurrència d’última hora d’un polític tip de reunions sobre un mateix tema.

I és que el poble català no està acostumat a la democràcia participativa. Està acostumat a que els polítics el representin i prenguin les decisions que siguin. Cada quatre anys es jutja què han fet a l’hora que s'elegeix de nou als representants. I ara de cop ens demanen que siguem participatius i que escollim el futur de la nació. Em sembla molt bé però, ja que s’han oblidat des del 1978 de la participació ciutadana, no crec que sigui demanar massa una pregunta clara amb dues opcions entenedores.

La gent dedica pocs minuts al dia a pensar en política i sol plantejar aquests temes en clau “salsa rosa”. La gent té altres problemes, per tant no pensa en les idees o propostes, pensa en el benefici propi i en el safareig polític que ens donen els mitjans de comunicació. I no creieu que pensen amb gaire intensitat al respecte.

Arribarem al dia 9 i, malgrat la gent tingui clar què vol per Catalunya, molts no sabran contestar a les embolicades preguntes que tindran al davant. I el pitjor no és això, algú s’ha aturat a pensar en aquells que hauran d’efectuar el recompte? El farà gent escollida a l’atzar i ben mosquejada per haver perdut un dia de la seva vida dins un col·legi electoral. Algú ha pensat en la complexitat d’un recompte d’aquest tipus? Creieu-me, fins i tot als processos electorals més simples acaben succeint conflictes i problemes. Ho he patit com a vocal i també com interventor.

Però clar, aquests polítics de saló què han de saber? Seuen els seus culs a la cadira i es pensen que tot gira al seu voltant. No són grans estadistes, són propagandistes. I la prova és la manca absoluta d’empatia que han demostrat amb una qüestió tant important com és el futur del nostre poble.

Manel Clavijo Losada

Mango os considera inferiores

Esta semana nuestra inteligencia ha sido agredida brutalmente por una campaña de publicidad de Mango que promociona una nueva línea de moda para tallas grandes. Bueno, “grandes” es un decir ya que las tallas van de la 40 a la 52.

Esta campaña ha formado un gran y justificado revuelo en las redes sociales entre los que tienen dos dedos de frente y se indignan ante esta imposición de patrón de delgadez y de “homologación” de la belleza.

Ahora bien, no he podido dejar de observar como esta oleada de indignación carece de la profundidad necesaria en un tema tan serio como el que tenemos entre manos. El “yo tengo más de una 40 y no me considero gorda” o el “estáis acomplejando a la gente con vuestra campaña” olvidan que esta campaña no es una cuestión personal de cada uno, es un síntoma de que esta sociedad está enferma.

Y es que el problema de Mango no es sólo su concepción de la belleza, es su concepción del trabajador en general y de la mujer en particular. Y esta visión está compartida por la mayoría de grandes empresas del mundo: las mujeres sois inferiores. Sois inferiores a unos hombres que ya de por sí son inferiores a otros hombres de clase social superior.

¿Estoy exagerando? Veamos…

Ya que os preocupa tanto Mango vamos a utilizar su ejemplo. Su modelo de empresa se basa en el bajo coste y la rapidez de su producción y la flexibilidad que tiene a la hora de adaptarse a las demandas del mercado. ¿Y esto cómo lo hace? Subcontratando mano de obra semiesclava en países en vías de desarrollo. ¿Os acordáis de aquel taller en Bangladesh que se derrumbó con sus trabajadores dentro? ¡Bingo! Es de uno de los proveedores de Mango.

Lo sorprendente de todo esto es que no tengáis las manos en la cabeza los 365 días del año y sólo os las echéis cuando un día descubrís que Mango os considera gordas a partir de la talla 40. Pero vamos a ver: si su manera de producir lo que venden es inmoral, ¡cómo no lo van a ser sus campañas de publicidad!

¡Éste es el gran problema de esta sociedad! No habéis descubierto que Mango es inmoral hasta que no os han llamado gordas por toda la cara. Hasta que no os ha afectado a vosotras directamente no os habéis dado ni cuenta de lo que pasaba. Y esto nos pasa por ser unos posmodernos carentes de valores. El “yo” “mi” “me” “conmigo” nos atrapa siempre en la inmediatez y nos impide ver el trasfondo que hay detrás de la mayor parte de cosas que nos rodean. Nos conformamos con reaccionar ante una campaña de publicidad insultante y nos contentamos con su retirada cuando el problema es mucho peor: el sistema os considera inferiores.

¿Inferiores? ¡Si tenemos los mismos derechos!

Sí, pero no… El sistema capitalista considera que las personas debemos ser equiparables a las máquinas. Somos un factor más en la producción. Máquinas y hombres servimos para producir y enriquecer a los propietarios. El problema es que la mujer hace cosas que la máquina no hace: ser madre (con todas sus consecuencias). Esto convierte a la mujer en inferior a ojos del sistema ya que considera que su recorrido vital es inestable. Por eso el mercado de trabajo os discrimina y sufrís más el paro y cobráis de media un 16% menos que los hombres.

Pero ojo, que esto no acaba aquí. El capitalismo siempre intenta sacar el máximo rédito de cada factor de producción. Por eso tiene preparado un papel añadido a la mujer para compensar su supuesta ineficiencia: os convierten en un objeto de deseo y os pone a la venta. Y claro, como la belleza es subjetiva y sería difícil vender miles de unidades diferentes de productos diferentes trata de simplificar la belleza al máximo y crear estereotipos. Estos estereotipos parten de estándares totalmente arbitrarios pero que se amoldan a las necesidades de los productores.

Por todo esto Mango os ha llamado gordas.

Manel Clavijo Losada 

Consum i valors

Fa unes setmanes, en el marc d'un projecte de l'Ajuntament de Cornellà sobre civilme, vaig tenir l'oportunitat d’assistir a una conferència del professor Francesc Torralba. Val a dir que va ser una trobada interessant i necessària pels temps que corren: responsabilitat, civisme, exemplaritat... valors que han de guiar la nostra ciutat i als nostres representants polítics.

Com indica el títol d’aquesta entrada, avui vull parlar de consum i valors. Per què? Perquè va ser un dels temes que es van tractar i on hi va haver cert debat al respecte entre “el que hauria de ser” i “el que és”.

El professor Torralba defensa la idea d’una tendència entre els ciutadans a ser consumidors amb més principis i ètica. És a dir, que s’està estenent l’hàbit d’anar amb més mirament a l’hora de consumir certs productes. Anem cap a un comerç més just gràcies a una ciutadania més responsable amb el seu paper dins el sistema i que no es desentén de l’explotació infantil, el medi ambient... Però això és el que passa realment o és el que hauria de passar en un món on els consumidors tenen tanta informació com ara?

A l’altra banda hi havia qui defensava just el contrari. Que entre els ciutadans no s’ha estès cap d’aquests principis, ans el contrari. La crisi econòmica ha fet prioritzar el preu més ajustat i no pas el comerç just. I no, qui defensava això no era pas un altre filòsof ni un sociòleg. Era una noia adolescent entre el públic que, micròfon en mà, ens va retornar a la dura realitat: “si necessito una bossa i veig que hi ha una barata no miraré pas on està feta ni com”.

Qui té raó?

Segons els estudis que s’han anat publicant recentment sobre hàbits de consum trobem que la pauta d’aquests és més propera a la visió de la noia que no pas a la de l’intel·lectual. Els consumidors s’han anat desplaçant cap a dos tipus de preferències: millor qualitat/preu i productes exclusius. Els consumidors empobrits per la crisi volen comprar més barat però no volen renunciar a productes 100% naturals o amb certs components"de moda" (soja, aloe vera...). Els consumidors enriquits per la crisi volen exclusivitat, ja sigui pel lloc on es consumeixen o pel mateix producte (volen gaudir d’una experiència en el consum a la que no pugui arribar la massa). I és que les desigualtats s’estan accentuant i això es nota també en el consum dual de la població.

Mercadona, Lidl o Dia ofereixen productes a baix preu amb una qualitat raonable. Nespresso ha optat per fer-te creure que ets George Clooney cada cop que vas a la seva botiga a adquirir algunes càpsules per al café. Danone ha preferit augmentar la seva quota de mercat amb establiments de venda i consum dels seus productes on, a més de prendre un iogurt o altres productes exclusius de la casa, també pots passar una estona allà consumint-los com si d'un restaurant es tractés. 

Amb total independència de l’origen del producte o de l’ètica del fabricant, la gent consumeix. Es dóna més importància a l’etiquetatge que no pas a la situació dels treballadors que han produït allò que ara es té al carro. Millor que sigui 100% natural que 100% lliure d’explotació laboral. I com podem culpar d’això al consumidor?

Què vull dir amb tot plegat? Que el mercat no ens farà ètics si no el regulem. El mercat satisfà algunes necessitats dels pobres, aprofundeix en els gustos de la classe mitjana i enriqueix als qui ja són rics. A més, genera necessitats absurdes a totes les classes socials. On és l’ètica? Només la trobem si existeix una regulació que obligui als productors a respectar els drets laborals i socials i al medi ambient.

Ja que no podem controlar les preferències ni l’ètica dels milions de consumidors que tenim al país, haurem de regular a uns pocs milers de productors. Per on comencem?

Manel Clavijo Losada 

Un bon rèquiem

(Qualsevol moment és bo per colar una cançó de LoL)

Demà farà tot just una setmana que el Ple de l’Ajuntament de Cornellà va aprovar per unanimitat una moció amb mesures contra l’atur juvenil a la nostra ciutat. Aquesta ha vist la llum gràcies a la iniciativa de l’Agrupació de Cornellà de la Joventut Socialista de Catalunya i gràcies a l’aposta decidida del Grup Municipal Socialista a l’hora de practicar una política intervencionista en matèria social i econòmica.

Aquesta moció és una mostra més de la necessitat de practicar la política en majúscules. Aquesta serveix per gestionar els conflictes socials, no pas per generar-ne de nous. Però per aconseguir-ho cal militància, paciència i pactes. Quants ciutadans i ciutadanes estan disposats a dedicar temps i esforç a fer política? Més aviat pocs i així ens va...

I és que, gràcies a aquesta moció, el 25% dels llocs de treball creats als plans d’ocupació seran per joves cornellanencs en situació d’atur. En paral·lel es crearà el programa 6+6: l’Ajuntament incentivarà la contractació durant un any de joves aturats a les empreses de la ciutat tot subvencionant els sis primers mesos de contracte. A més, s’ajudarà als emprenedors tot dotant-los d’un espai on desenvolupar el seu projecte i deixant-los exempts d’obligacions fiscals respecte els tributs municipals. L’Ajuntament també es compromet a fer d’intermediari entre els emprenedors i les entitats financeres per tal de facilitar el finançament.

El Govern socialista d’aquesta ciutat fa allò que hauria de fer la Generalitat i el Govern Central i no fa i es suma als plans d’ocupació, l’Oficina Hipotecària, la Botiga Solidària, el pagament de la teleassistència...

Tot plegat m’ha fet pensar en la necessitat de centrar tots els nostres esforços en deixar la nostra empremta en les polítiques socials i econòmiques que fem allà on governem. Potser arribarà el dia que el PSC desaparegui però si aconseguim que les polítiques socialistes s’apliquin, es mantinguin i beneficiïn a la ciutadania tot plegat haurà servit d’alguna cosa.

Vindran altres temps, altres persones, altres lideratges i potser altres partits. Però independentment de tot això, podrem dir que aquests 75 joves aturats i els centenars d’emprenedors han gaudit d’aquestes polítiques i hem incidit en la seva trajectòria vital. És més, m’atreveixo a aventurar que, en un futur proper, aquests joves tindran una visió diferent de l’Administració ja que la identificaran com una garant dels seus drets i una eina d’estímul econòmic i no pas una font de despesa. Hauran pogut comprovar com l’Administració serveix per redistribuir la riquesa, però també per generar-la. Però res d’això haurà estat gràcies a la Generalitat o al Govern Central, haurà estat gràcies als municipis que, com Cornellà, s’hagin ocupat d’aquells dels qui cap més s’ocupa.

Aquesta ha de ser la nostra prioritat com a socialistes. Per sobre de les sigles, els personalismes i les organitzacions tenim una responsabilitat amb els ciutadans i unes idees que aplicar.

És possible que arribi el final de tot plegat, però ens anirem amb un bon rèquiem.

Manel Clavijo Losada

Què és la política, Molt Honorable President?

Durant aquests darrers dies a l’aparell propagandístic del Govern se li ha girat feina. I és que davant la visita del President Mas a Israel han de vendre dues idees difícilment creïbles. La primera és que la visita és ben normal i natural i l’altre és que la valoració és positiva i que ha sigut tot un èxit. Com sempre, l’única cosa que tindrem clar és que tot plegat ha estat envoltat per la polèmica.

En primer lloc, el mateix fet de realitzar una visita institucional a l’Estat d’Israel ja neguiteja a bona part de la caverna mediàtica. Qualsevol moviment en clau internacional que fa el Govern és llegit immediatament com un moviment nou en tot el procés sobiranista. Això ja fa ocupar bona part de les planes dels diaris i desvia l’atenció d’altres objectius estratègics.

En segon lloc, les visites a empreses inversores són analitzades amb lupa. En plena crisi econòmica, qualsevol possibilitat de rebre inversió estrangera sempre desperta il·lusions en els sectors empresarials més deprimits per la crisi. Per la resta és una bona manera de veure quin plantejament econòmic i quin model productiu vol el Govern per l’economia catalana. Malauradament, veient les visites que han fet, no queda gaire clar què volen. Si mirem l’agenda de l’Alcalde Trias, podríem pensar que volen que Barcelona sigui la capital del coneixement i el disseny com ho és Tel-Aviv. Si mirem, en canvi, l’agenda del president, trobem que vol perpetuar sectors abocats a l’extinció com és la mineria i per això va a veure empreses al Mar Mort (i no, no és un joc de paraules, l’empresa matriu de les mines de Súria és d’allà).

En tercer lloc, les visites més en clau governamental han tingut una intenció clara: escenificar un tracte bilateral Catalunya-Israel com si el primer fos un estat i el segon no fes el que EEUU vol. Alcaldes i Ministres i el President Peres no han tingut problema en acceptar les visites, ara bé, el Primer Ministre ha preferit no entrar en polèmiques i no ha rebut al MHP. Serà que no som el centre de l’univers?

En quart lloc, calia que Helena Rakosnik, entre altres esposes, anessin també de viatge amb la comitiva política? No tenim encara un estat propi i ja tenim una família real? En els temps de descrèdit polític millor no fer bajanades com aquesta...

I, finalment, en cinquè lloc, la no visita de la delegació catalana als territoris assetjats de Palestina. Ho he deixat pel final ja que l’argument del MHP no té cap sentit i cal fer-hi esment per denotar la manca de coherència. Segons les seves declaracions no hi ha anat ja que no és una “visita política”.

Caram, i què és la política? Visitar Israel com a Generalitat en ple procés sobiranista no és política? Visitar envoltat de polítics –sent polític- a polítics d’altres països no és política? Cercar inversions per Catalunya i vendre la “marca Catalunya” no és política? No visitar a la part més dèbil d’un conflicte internacional per no complicar les relacions amb la part més forta no és política?

A qui creu que enganya el Molt Honorable President? Es pensa que si els dirigents es porten a les seves dones potser dissimularà i semblarà un viatge de plaer? Per què el President fuig de la política?

A Israel s’ha anat a fer política i la política t’obliga a escollir. Artur Mas, dins d’aquest conflicte internacional, ha escollit la part més forta.

Res de nou.

Manel Clavijo Losada 

Consells per no transformar unes primàries en un parvulari

Feia un any que volia escriure aquest article però entre unes coses i altres ho he anat deixant, coses que passen! I encara sort que no es tractava del reglament de les primàries del PSC, sinó ja m’haguessin cessat!

Bromes a part, crec que era necessari escriure aquesta entrada al bloc. És important deixar clares unes quantes idees sobre què són unes primàries i per a què serveixen. Cal tenir en compte que les primàries seran un punt molt important en la vida del partit. De la maduresa de les parts implicades dependrà si aquest punt és d’inflexió o és final.

Aquest escrit està dividit en dues parts: consells per l’aparell (ja sabeu, aquells que ho controlen tot, que els pinten tant dolents però que després se’ls vota a la búlgara i tothom hi vol ser) i consells pels candidats i les candidates. Qui sóc jo per donar consells a gent experimentada? Per què em faig preguntes que no vull respondre?

Consells per l’aparell

1. L’esperit d’unes primàries és obrir els processos interns a la ciutadania. Què vol dir aquesta frase? Que part del poder de l’aparell passa a ser controlat per l’atzar. Si, heu llegit bé: atzar. I què és l’atzar sinó un munt de variables impossibles de quantificar i comptabilitzar a temps per predir el seu resultat? Podreu tractar de fer, refer, desfer, formar, reformar i deformar els reglaments però mai no podreu entrar al cap del votant X i fer que voti el que vosaltres voleu. Per tant, no cal que us capfiqueu massa en el número d’avals, els percentatges necessaris per estalviar-vos una segona volta, etc. Les primàries us treuen part del vostre poder per si mateixes. Si no em creieu podeu buscar el cas d’Itàlia: van reformar la llei electoral per tractar de fer un Parlament amb menys partits representats. El resultat va ser tenir-ne més. La política és una ciència social, no pas una ciència exacta així que fer-vos a la idea que el vostre marge és més aviat poc.
2. Si heu volgut jugar al presidencialisme ara toca assumir les conseqüències. De debò us penseu que amb una cara bonica i unes bones paraules n’hi ha prou? No! Cada candidat i candidata haurà de tenir les seves idees, les seves propostes, els seus projectes... Em seguiu? Cadascú tindrà el seu propi programa! Si, això també us ho treuen les primàries. Ja ningú no podrà tenir la capacitat d’incidir al 100% en el programa. És l’hora de dir adéu al Consells i les Conferències on s’aproven els programes electorals? Es l’hora de dir hola als equips de campanya? Tampoc ens enganyem, l’únic que canvia es que es multipliquen aquests equips i és impossible tenir-ho tot controlat. El consell que us dono és que no poseu pals a les rodes i deixeu via lliure al combat intern per les idees. Ja després s’aconseguirà sumar el programa del candidat guanyador amb les idees del partit (que molt probablement seran més semblants del que ens pensem).

Consells pels candidats i les candidates

1. Seguint just l’argument del punt anterior: heu de tenir projectes propis que justifiquin la vostra candidatura. Ser crític, aparell, catalanista, obrerista o tot a l’hora no justifica la vostra existència. Heu de marcar perfil propi i personalitat, demostrar que teniu idees que són vostres i que veniu a sumar. Reproductors, males còpies o productes de màrqueting, absteniu-vos! El meu consell és que no tingueu por a crear el vostre projecte socialista.
2. Les primàries han de ser un reality show on el guanyador o guanyadora sigui qui faci una millor oposició al govern actual. No us trenqueu el cap entre vosaltres que ni és útil per ningú ni cal fer-ho per cridar l’atenció. La clau de tot plegar és ser capaços de combinar la contraposició de programes a nivell intern amb la confrontació directa amb l’adversari extern. El meu consell és que no feu el ridícul.

En les vostres mans està el destí de la socialdemocràcia a Catalunya! Bé, en realitat em conformo si algú de vosaltres aconsegueix que ma mare deixi de preguntar-me què coi foto al PSC.

Manel Clavijo Losada