La crua realitat

Aquest és un país que històricament ha perdut sempre el tren de la història. No per supèrbia endogàmica com el Japó dels segles passats o per la intervenció estrangera com a la Xina. Tampoc hem deixat passar oportunitats per anar sobrats de recursos naturals com Mèxic, o per la manca d’aquests, com Cuba.

Nosaltres hem perdut el tren de la història per la nostra tradició ibèrica de mantenir unes classes dirigents amb tanta vergonya com enteniment. Aquest país l’han dirigit sempre persones estúpides sense escrúpols ni projectes més enllà de mantenir-se en el poder. Un dels darrers exemples que tenim al respecte és la gestió d’aquesta greu crisi econòmica.

 Qualsevol que dediqui deu minuts al dia per pensar en política pot arribar a fer-se un petit esquema mental per explicar-se a un mateix quins són els dos models de gestió de la crisi i la finalitat d’aquests. Deu minuts al dia serveixen per raonar que la dreta retalla per prioritzar el pagament del deute, millorar la tresoreria i fer que la imatge del país millori internacionalment i tornin les inversions estrangeres. La dreta fa reformes en l’àmbit laboral per tractar de fer més atractiva la contractació i també les fa en l’àmbit fiscal pujant impostos. Deu minuts són suficients com per entendre que el model de l’esquerra és retallar menys i reformar menys i tractar de compensar la tresoreria pujant impostos a qui pugui pagar-los.

És una llàstima que els anuncis d’Antena 3 i Tele5 no durin més de deu minuts després de cada telenotícies. Només amb cinc minuts més d’anuncis de perfums i detergents tindríem prou com per adonar-nos d’un detall: en aquest país no existeixen els models: l’esquema mental és irreal, tot plegat és un pegat; la realitat és molt més crua.

Els cinc minuts d’afegit són els necessaris per donar una volta més a la reflexió i començar a malpensar: tots aquests pegats d’uns i altres a què responen? Responen a una creença i a una horrible manca d’ètica.

La creença és envers a les forces màgiques que manen en l’economia de mercat. Aquesta, segons els erudits, és cíclica per art de màgia. Actualment ens trobem en una depressió però només cal esperar i la màgia farà el seu efecte. La política només pot fer més procliu el canvi a base d’encanteris. És aquí on entra la horrible manca d’ètica.

Davant d’aquest no-model, uns i altres juguen a la bruixeria seguint el manual liberal de sortilegis malgrat això impliqui el patiment de la ciutadania. En realitat, totes les mesures que hem vist des de l’inici de la crisi estan dirigides a accentuar l’actual depressió econòmica (si, heu llegit bé). Són mesures procícliques que tenen com a objectiu accelerar la caiguda, tocar terra d’una vegada i remuntar des del punt més baix possible. És per això que es retalla en l’Estat del Benestar, per contraure l’economia i accelerar la davallada. Per això s’apugen els impostos, per fer minvar el poder adquisitiu de les persones i que caigui més el consum. Per això es realitzen reformes laborals, per a que s’executin d’una vegada tots els acomiadaments dels treballadors que sobren en l’economia. S’utilitza aquesta màgia negra en comptes de la màgia blanca de les mesures anticícliques: augmentar la despesa pública, baixar els impostos, enfortir els drets laborals...

Per tant, retallar més no és un model ni retallar menys és un altre model: tot plegat es correspon a una estratègia inhumana i bàrbara fruit de l’estupidesa i dels pocs escrúpols de la casta política d’aquest país.

I per a que no se m’acusi de criticar sense proposar, el proper article explicaré el que si és un model de sortida de la crisi. No ho exposo tot seguit ja que el temps de lectura excediria dels deu minuts al dia de pensament polític.

Manel Clavijo Losada.  

El concepte d’unitat en les organitzacions polítiques

Deu ser perquè el meu primer contacte amb la política va ser llegint la història de la II República i la posterior Guerra Civil i que, de manera inevitable, em vaig sentir atret per l’ideari anarquista, que sempre m’ha sobtat el valor exagerat que es dóna al terme unitat.

Personalment crec que allà on molts utilitzen el mot unitat en realitat volen dir homogeneïtat. Deu ser per això pel que em sembla que la unitat no és un valor en si mateix sinó una externalitat positiva de la feina ben feta. És per això que la paraula mediocritat ressona al meu cap cada vegada que algú dóna prioritat a la unitat com a premissa irrenunciable. Em fa l’efecte que vol forçar allò que no ha sabut forjar.

Per desgràcia, a les organitzacions, és molt freqüent trobar-se amb situacions i lideratges que fan bandera d’aquesta idea. Parteixen d’un esquema mental que inverteix la realitat humana per donar sentit a un relat fictici però oportú per aquells qui l’utilitzen.

Es sol dir, en aquests casos, que la clau de l’èxit és la unitat. S’analitza aquesta com una causa que porta o facilita l’èxit. Aquesta és una visió còmode però irreal de com funciona l’ésser humà en societat. L’èxit, en realitat, és allò que porta o facilita la unitat. Només en un context engrescador i participatiu, on la diversitat sigui la protagonista, es pot assolir el consens on tothom es senti representat. L’èxit al si d’una organització és que tothom es senti, en part, guanyador. Després, en tot cas, ve la unitat consegüent i l’assoliment d’objectius ambiciosos a una escala més gran.

Malauradament la prioritat és mantenir la visió vertical de l’autoritat i l’ús del control com a eina per assolir l’estabilitat interna. Controlant a una majoria s’aconsegueix passar el corró i aplacar a la minoria, a la qual, a més, se li exigeix disciplina. Per si fos poc, es denomina això democràcia, obviant que aquest règim no és només un mètode d’elecció d’elits ni la dictadura de la majoria, és tot un conjunt de conductes i pautes que s’oposen a la imposició i a la repressió.

Per desgràcia, les organitzacions polítiques no han assumit que l’autoritat ha de vetllar per la participació dinàmica i generalitzada i que el consens ha de ser l’eina per assolir l’estabilitat. Encara no s’ha après que fins que la minoria no es pugui sentir, en part, guanyadora dels processos interns en comptes de ser esclafada pel corró, no hi haurà un sentiment d’èxit intern i de pertinença a un projecte propi.

Si tan important és per alguns la unitat, anem a la forja, no a la forca.

Manel Clavijo Losada. 

El concepte d’unitat

Aquest terme pateix, sobretot en aquests temps de crisi social, una sobreexplotació en el seu ús per part de tots aquells que volen imposar el seu model (o no-model) sense cedir ni un pam en favor de la pluralitat i el consens. Ens diuen que cal estar més units que mai com a Estat Espanyol, com a Unió Europea, com a Món Occidental, com a Partit, com a Empresa... La unitat acaba esdevenint un suposat paraigües sota el que ens refugiem d’un enemic que ens cau a sobre de manera inevitable: separatisme, mercats globals, altres cultures, pèrdua de poder, pèrdua del lloc de treball...

Tot plegat no serà fruit del temor per part del poder a perdre allò que el defineix com a tal: el control? No serà conseqüència directa del terror que produeix allò desconegut i fora de control?

Sempre ens han ensenyat que la unitat és una premissa amb la que s’ha partir en política (en el sentit més ampli del terme). La unitat és un fi en si mateix ja que els canvis socials només es produeixen si els promotors es troben ben units. La unitat, doncs, ho és tot: és la nostra identitat, allò que ens classifica, el que dictamina com i a on hem d’actuar. La unitat és el pas previ a començar a fer política sigui en el nivell que sigui.

Però, en realitat, tot plegat és només una abstracció, una idea forjada per la inexperiència d’uns, la indiferència d’altres i la malícia d’uns tercers...

La unitat no ha de ser allò que ens han tractat de transmetre, no és un valor en si mateix. La unitat no pot ser mai la premissa, en tot cas la idea de partida ha de ser sempre la diversitat i la conseqüència de posar en comú les diferents idees, de pactar, de cedir, de negociar, ha de ser la unitat. Aquest concepte no ha de ser un paraigües que ens cobreixi de l’adversitat, ha de ser el nostre estendard. No ens ha de protegir, ens ha de representar. Això només pot ocórrer si s’ha forjat amb traça i paciència. Només amb un mosaic d’identitats i d’objectius cap a una direcció i intensitat adequades per a totes les sensibilitats.

Que tot això no es posi en pràctica no és pas per ser massa utòpic. En realitat el problema rau en que posar en valor la diversitat i tractar el concepte d’unitat com una conseqüència de l’èxit en l’acceptació de la diferència (i no l’èxit com una conseqüència de la unitat) debilita la posició del poder. Posa en perill els guanys de tots aquells que es beneficien de tot l’entramat de complicitats que impedeixen canviar l’ordre establert i trencar amb l’status quo, sigui al nivell que sigui.

Manel Clavijo Losada

Cuando la dictablanda resultó más justa que la democradura

Se denomina dictablanda al régimen autoritario que, si bien no respeta los estándares mínimos de pluralidad política e informativa, no fundamenta su estabilidad en una represión sistemática ni en una persecución de la oposición. El límite de las actuaciones del gobierno los establece la voluntad del mismo, no la ley (que no deja de ser en estos casos sólo una puesta en escena). Hay dos posibles razones por las cuales un régimen así se sustenta: o bien se trata de algo transitorio hacia la democracia o bien el apoyo de una gran mayoría del pueblo hace innecesaria y contraproducente una represión a gran escala. Se parte de la idea de la inexistencia de separación de poderes aunque se intenta disimular este hecho.

Se denomina democradura al régimen formalmente asimilable a una democracia convencional pero cuyo gobierno usa de manera despótica todos los resortes legales que le otorga el sistema. Pone a prueba y fuerza los límites de la legalidad así como de los derechos humanos y de los derechos sociales. El límite lo impone una Constitución que requiere una mayoría inalcanzable para el gobierno que pretende violarla. En esta situación de crisis institucional, donde la Constitución pasa de ser una garantía del poder institucional a un corsé contra las políticas anheladas por el gobierno, es cuando aparecen los disturbios, el estallido social… Algunas veces la respuesta a esta situación es el paso de una democracia a una democradura, otras, en cambio, es la causa. Se parte de la idea de la existencia de la separación de poderes aunque se intenta redefinir su efectividad.

El primer caso correspondería a Venezuela (sobre todo al período del boicot de la oposición al gobierno de Chávez) donde la pluralidad política desapareció y el monopolio de los medios de comunicación privados por parte de la oligarquía se contrarrestó con un uso equivalente de los medios de comunicación públicos por parte del gobierno. Un contexto en el que la Constitución era sólo una puesta en escena ya que las grandes reformas se podían llevar a cabo al tener la totalidad del gran teatro del Poder Legislativo controlado.

El segundo caso correspondería a España, gobernada por un ejecutivo dispuesto a desmantelar los servicios públicos e invalidar los derechos sociales. Se actúa de manera despótica pasando el rodillo de la mayoría absoluta en el Poder Legislativo. Puesto que dicho rodillo no aplaca los sentimientos y necesidades de una sociedad en crisis se usa la porra como herramienta de paz social. Los derechos se ven violados hasta el límite de lo constitucional y ciertas decisiones gubernamentales empiezan a ser llevadas a tribunales internacionales.

En el primer caso, la dictablanda de Chávez redujo la pobreza en casi un 50%, la inflación en un 10% y todo manteniendo una deuda pública del 51% y un déficit público del 7’4%. El beneficio obtenido de la explotación del petróleo se usó en beneficio de los más necesitados.

En el segundo caso, la democradura de Rajoy, en plena crisis y sin posibilidad ni voluntad de tomar las riendas de la economía, siguió ascendiendo el paro a 6 millones, la pobreza potencial escaló hasta afectar a un tercio de la población, el PIB bajó un 1’6% y, aún con unos recortes superiores a los 40.000 millones de euros, el déficit público se situó en torno al 7% y la deuda pública en torno al 76%.

No pretendo halagar, condenar o comparar injustamente dos modelos de practicar la política. Mi objetivo es que se analice cada caso en su contexto y que, antes de practicar el noble arte ibérico de impartir juicios de valor a escala internacional, aprendamos a impartirlos a escala nacional.

Y, ante todo, socialismo y democracia.

Manel Clavijo Losada 

Ara que parlem de la Beatriz Talegón

Aquesta setmana s’ha parlat molt del discurs de la Beatriz Talegón a una cimera de líders de la Internacional Socialista. Un discurs sincer i valent que feia palès l’existència d’una hipocresia ben establerta en la ment d’alguns dirigents socialdemòcrates així com la manca d’actituds democràtiques al si de les formacions polítiques allà representades.

Aquest discurs el podem subscriure pràcticament en la seva totalitat i és necessari que hi hagin bases amb capacitat crítica. El pitjor que pot passar en un partit polític és que els seus militants metabolitzin i prenguin com normals actituds, tradicions, estructures i dirigents que no ho són. Tot no és justificable i cal assenyalar allò que no funciona per anar adaptant l’eina de transformació social a la realitat que ha de canviar (per molta oposició i verticalitat interna que existeixi).

Ara bé, segons el meu parer, ha estat un error molt greu entrar en tot el circ mediàtic acceptant tot tipus d’intervencions en tot tipus de programes. A més, el to messiànic s’ha anat apoderant progressivament del seu missatge. Parlar de revolució al si d’una organització reformista és pura retòrica si abans no s’accepta el paper que han tingut els partits socialdemòcrates en la configuració d’aquesta crisi. No podem reclamar cap mena de revolució si abans no hem analitzat les causes que la fan inevitable. A les causes trobarem, necessàriament, els errors que hem comès els socialdemòcrates al llarg de la última dècada (com a mínim).

El discurs de la Beatriz és necessari i mediàtic però titllar-lo d’il·lusionant o dir que ha donat la volta al món és exagerar. És el que té haver d’innovar per no repetir-se quan t’exposes de tal manera als mitjans de comunicació. Tot plegat té els seus riscos: manipulació, malentesos... Si la Beatriz hagués optat per l’acció política a la xarxa s’hagués estalviat tot el que finalment ha acabat passant.

I és que si la setmana que va començar amb molta expectació, finalment ha acabat amb decepció i violència. Degut a la popularitat de la Beatriz, el PSOE va intentar aprofitar-se’n i la va portar a la manifestació en favor de la dació en pagament envoltada de dirigents de segona línia. La resposta d’alguns energúmens va ser l’esbroncada i gairebé la violència física.  

A la gent no els va agradar que dirigents que, en el passat, van ser contraris a la dació en pagament, ara s’envoltessin de mitjans i es fessin la foto en una manifestació convocada per la mateixa plataforma es que manifestava en el passat contra aquests. La Beatriz va rebre injustament per ser un personatge sobreexposat als mitjans de comunicació però també per participar d’aquesta posada en escena.

Per acabar m’agradaria deixar una sèrie de coses ben clares: la Beatriz Talegón té dret a anar a una manifestació, abans d’una militant del partit que sigui, és una ciutadana de ple dret. No és veritat que algú, pel fet de tenir a la cartera el carnet d’un partit polític sigui menys que algú que no en tingui. L’ésser humà en societat només arriba a la seva plenitud si actua com un zoon politikón: un sindicalista a la feina, un activista al veïnat, un protector al seu medi ambient, un cooperant com a ciutadà del món, un polític en la seva societat. Aquesta condició la pot articular participant en organitzacions, ara bé, ser-ne membre no fa millor ni pitjor, no dóna ni treu drets.

Que prenguin nota tots aquells que reneguen de la política malgrat són els primers en fer-ne.

Manel Clavijo Losada

I si...?

I si de cop i volta comencéssim a fer-nos preguntes sobre la crisi que tant ens afecta? I si aquell crit de “no és una crisi, és una estafa” no fos només retòrica?

I si els economistes, juristes, politòlegs, filòsofs, sociòlegs i d’altres suposats experts en allò que ens envolta no haguessin filat prou prim?

I si l’arrel de la crisi no fos pas la bombolla immobiliària que va esclatar per la crisi mundial? I si a l’origen de la destrucció de llocs de treball no trobéssim un model productiu insostenible? I si no poguéssim anar superant la crisi econòmica per un motiu diferent al que ens donen?

I si la política de retallades fos la conseqüència d’un fet allunyat d’una crisi econòmica convencional? I si a l’arrel més profunda d’aquesta tràgica situació trobéssim raons més properes a la manca d’ètica i a la corrupció que no pas a l’economia?

I si ens haguéssim equivocat a l’hora de trobar la base del problema i, enterrada, hi hagués la raó principal de tot plegat? I si no poguéssim sortir de la crisi sense analitzar-la?

I si la crisi econòmica tingués com a causa primigènia el finançament il·legal dels partits polítics? I si amb les quotes i les subvencions públiques no tinguessin prou? I si necessitessin recórrer al finançament irregular d’empreses i particulars? I si aquests demanessin quelcom a canvi?

I si darrere de les decisions polítiques que van afavorir la consolidació d’un model productiu basat en la construcció no trobéssim estudis econòmics? I si trobéssim favors retornats? I si no fos casualitat que els sobres de Bárcenas comencessin a circular a l’any 1996 (a l’inici d’aquest model) i acabessin entre el 2008 i el 2009 (a la fi de la bombolla)? I si empreses com Constructora Hispánica, Teninsa, Degremont i d’altres relacionades amb la construcció haguessin finançat al PP per aconseguir establir un model productiu que les beneficiés? I si darrere de tanta despesa pública en grans obres i infraestructures (aeroports, quilometres d’AVE...) no trobéssim una necessitat sinó una transacció?

I si darrere de la impunitat del sector financer no es trobés en la seva funció dins l’economia sinó en el seu paper a l’hora de finançar als partits polítics?

I si aquesta crisi no fos un accident propi dels cicles econòmics i descobríssim que és una estafa provocada per l’afany de lucre personal i per la corrupció institucionalitzada?

I si no poguéssim sortir mai de la crisi sense solucionar abans l’espiral de corrupció on està immersa la societat i, sobretot, alguns dels seus representants?

I si enlloc de fer-nos preguntes, en realitat estiguéssim descobrint l’entrellat de tot plegat?

Manel Clavijo Losada

La Segunda Restauración se agota

La crisis se produce cuando lo viejo no acaba de morir y cuando lo nuevo no acaba de nacer. Bertolt Brecht.

Las informaciones que están circulando últimamente en los medios de comunicación y en las redes sociales sobre la corrupción generalizada evidencian una situación límite: el régimen resultado de la Transición fue una Segunda Restauración y, como tal, tiene fecha de caducidad.

Tras la I República, se estableció un sistema político basado en el bipartidismo y en el mantenimiento de un tinglado institucional que caducó en el momento en que los problemas sociales sobrepasaron la capacidad del estado para darles respuesta.

El actual sistema político es una Segunda Restauración, un régimen bipartidista fracasado en su inicio y replanteado después para dar cabida en el centro a un partido como Alianza Popular, que había sido pensado para ocupar el espacio de la extrema derecha dejando la posibilidad de gobernar a UCD. Salvo esta reconfiguración, el sistema democrático en España no ha evolucionado, no ha optado por la adaptación a los nuevos tiempos. Los problemas sociales derivados de la crisis económica le están empezando a sobrepasar.

Lo cierto es que todo está pudriéndose, todas las estructuras sociales (no sólo en la Administración), están afectadas. Cuando todo se viene abajo lo peor no es el derrumbe en sí, lo peor es lo que queda después. Y es que la corrupción no es sólo política, es social y están involucrados los partidos políticos de todo signo, las empresas y mafias de cualquier tamaño, el tercer sector (aún sin tener en principio ánimo de lucro), individuos que no pagan el IVA en una factura…

Cuando todo iba bien y la economía crecía por encima del 3% parecía que no existiera la pobreza o la corrupción. Éstas estaban camufladas y avaladas por la sociedad ya que se consideraba que no afectaba a nadie que alguien rebuscara en la basura o evadiera impuestos. La sociedad miraba para otro lado en el primer caso y reía la gracieta en el segundo. La clase política no estuvo a la altura y se aprovecho de la morfina que se inyectaba la sociedad en forma de falso crecimiento macroeconómico.

La vieja política debe morir del todo, la gestión a base de parches y los análisis a base de supuestas coyunturas deben formar parte del pasado. Debemos hacer un reset; la nueva política debe nacer de una vez. La sociedad requiere soluciones radicales (de raíz) y análisis de los problemas estructurales. La nueva política debe iniciarse tanto en partidos como en sindicatos, entidades del tercer sector y en la ciudadanía en general.

Debemos ser las generaciones nacidas en la Segunda Restauración las que hagamos nacer de una vez la nueva cultura política. No pidamos a las generaciones creadoras y sustentadoras de la vieja Constitución y de las viejas instituciones que destruyan aquello en lo que creen y generen los cambios que necesita la sociedad. Pasemos a la acción.

Las revoluciones se producen, generalmente, en los callejones sin salida. Bertolt Brecht.

Manel Clavijo Losada