El concepte d’unitat en les organitzacions polítiques

Deu ser perquè el meu primer contacte amb la política va ser llegint la història de la II República i la posterior Guerra Civil i que, de manera inevitable, em vaig sentir atret per l’ideari anarquista, que sempre m’ha sobtat el valor exagerat que es dóna al terme unitat.

Personalment crec que allà on molts utilitzen el mot unitat en realitat volen dir homogeneïtat. Deu ser per això pel que em sembla que la unitat no és un valor en si mateix sinó una externalitat positiva de la feina ben feta. És per això que la paraula mediocritat ressona al meu cap cada vegada que algú dóna prioritat a la unitat com a premissa irrenunciable. Em fa l’efecte que vol forçar allò que no ha sabut forjar.

Per desgràcia, a les organitzacions, és molt freqüent trobar-se amb situacions i lideratges que fan bandera d’aquesta idea. Parteixen d’un esquema mental que inverteix la realitat humana per donar sentit a un relat fictici però oportú per aquells qui l’utilitzen.

Es sol dir, en aquests casos, que la clau de l’èxit és la unitat. S’analitza aquesta com una causa que porta o facilita l’èxit. Aquesta és una visió còmode però irreal de com funciona l’ésser humà en societat. L’èxit, en realitat, és allò que porta o facilita la unitat. Només en un context engrescador i participatiu, on la diversitat sigui la protagonista, es pot assolir el consens on tothom es senti representat. L’èxit al si d’una organització és que tothom es senti, en part, guanyador. Després, en tot cas, ve la unitat consegüent i l’assoliment d’objectius ambiciosos a una escala més gran.

Malauradament la prioritat és mantenir la visió vertical de l’autoritat i l’ús del control com a eina per assolir l’estabilitat interna. Controlant a una majoria s’aconsegueix passar el corró i aplacar a la minoria, a la qual, a més, se li exigeix disciplina. Per si fos poc, es denomina això democràcia, obviant que aquest règim no és només un mètode d’elecció d’elits ni la dictadura de la majoria, és tot un conjunt de conductes i pautes que s’oposen a la imposició i a la repressió.

Per desgràcia, les organitzacions polítiques no han assumit que l’autoritat ha de vetllar per la participació dinàmica i generalitzada i que el consens ha de ser l’eina per assolir l’estabilitat. Encara no s’ha après que fins que la minoria no es pugui sentir, en part, guanyadora dels processos interns en comptes de ser esclafada pel corró, no hi haurà un sentiment d’èxit intern i de pertinença a un projecte propi.

Si tan important és per alguns la unitat, anem a la forja, no a la forca.

Manel Clavijo Losada.