Per què no podem oposar-nos al dret d’autodeterminació?

El debat sobre el dret a l’autodeterminació dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya i sobre la independència es troba incomplert i mancat de la fonamentació més essencial.

Com aquest tema és prou complex el millor és anar pas a pas. El dret a l’autodeterminació és un dret universal recollit a la Carta de les Nacions Unides. És ben cert que aquest dret va sorgir en un context concret i en base a unes demandes concretes. També és cert que, en un primer moment, es va referir als països colonitzats i dependents del jou d’una metròpoli.

Ara bé, els drets evolucionen i s’adapten a les demandes i societats on s’han d’aplicar. El dret al sufragi va néixer en un context de desmantellament dels règims absolutistes i de naixement d’un nou ordre polític on s’ampliava i pluralitzava el poder. Ara bé, aquest sufragi era censatari (en funció de la renda podies exercir el teu dret o no). Una vegada aquest dret es va assentar mínimament van sorgir reclamacions i demandes per anar ampliant la quantitat de gent que podia participar a les eleccions: d’una banda hi havia els universalistes i d’altra les sufragistes (els primers volien el vot universal masculí i les segones el vot universal també per a les dones). A finals del segle XIX es va anar estenent el sufragi universal masculí i no va ser fins ben entrat el segle XX quan es va exercir el vot veritablement universal. Fins aquell moment no hi havia cap dubte que existia el dret a sufragi ja que hi havia gent que votava, malgrat això la gran majoria primer, i la meitat després, es trobaven fora del marc d’aplicació del dret a vot. Encara avui aquest dret es podria ampliar en l’edat i en les exigències de residència dels subjectes potencialment votants.

Un altre exemple de l’evolució dels drets és la llibertat de premsa. Aquesta va néixer de manera molt limitada i es va anar ampliant a mesura que les demandes, la pluralitat dels mitjans de comunicació i el pluralisme de la societat ho van exigir.

El dret a l’autodeterminació, doncs, també evoluciona. El subjecte no és un altre que aquella comunitat política que el reclama. Aquí la discussió no pot ser si Catalunya és o no és una nació i, com a tal, té aquest dret. Catalunya és una nació però això no fa que tingui dret a l’autodeterminació, el poble gitano també és una nació però no té dret a l’autodeterminació (si a l’autoafirmació).

El que fa al poble de Catalunya posseïdor del dret a l’autodeterminació és la seva condició de comunitat política. Catalunya és una comunitat política ja que té institucions polítiques pròpies, dret civil propi i aquests tenen un àmbit d’actuació territorial determinat amb arrelament històric. Fins aquí algú podria argumentar que la Comunitat de Madrid també té aquestes característiques similars tot i no tenir tradició ni dret civil propi però no és ben bé així. L'article 151 de la Constitució Espanyola estableix que la via ràpida per assolir el sostre competencial implica necessàriament l'acord institucional i popular. Els representants del poble a les institucions i el mateix poble han d'arribar a un acord mitjançant un referèndum i aquest ha de guanyar en totes les circumscripcions. El Poder Constituent volia que només les comunitats autònomes que fossin també comunitats polítiques tinguessin tot el poder de manera inmediata i això calia demostrar-ho mitjançant el dret a l'autodeterminació (en aquest cas per esdevenir una autonomia). 

 Tot plegat demostra que els catalans i catalanes tenen dret a decidir sobre el futur de les seves institucions. A més de ser posseïdors d'aquest dret, tenen la ferma voluntat d'exercir-lo per escollir com es volen organitzar i amb qui. 

En conclusió, els drets evolucionen i, tant el significat com el seu subjecte és susceptible a ser ampliat. Es pot discutir el difícil encaix de la legislació internacional amb la Constitució o bé l’aplicació tècnica d’aquest dret per a que esdevingui una decisió vinculant (en cas d’impossibilitat d’un acord entre les parts i que la decisió parteixi d’una mesura unilateral d’una de les parts). Ara bé, no es pot discutir la seva existència.

Manel Clavijo Losada