Fa uns dies vaig anar al SOC a actualitzar les meves
dades personals. Mentre m’atenien no vaig poder evitar mirar al meu voltant.
Allà hi havia persones de més de cinquanta anys renovant l’atur, demanant per
cursos de formació ocupacional... També vaig observar a joves com jo que feien
alguns tràmits i gent d’origen divers esperant el seu torn o fent alguns
tràmits.
El denominador comú, més enllà de la situació
econòmica, era la cara de pomes agres, actitud que es contagiava amb facilitat
als funcionaris. Alguns d’aquests se’ls podia veure molt cremats per la
situació a la que han de fer front com a primera línia de foc de l’Administració
al principal front de batalla d’aquesta crisi: l’atur.
Darrere de cadascuna de les persones que es trobaven a
l’Oficina de Treball hi havia una història: tècnics qualificats afectats per un
ERO, obrers que portaven tota la vida treballant i cotitzant i que es trobaven
a prop de la seva jubilació i a l’atur, algú que havia trobat feina i feia els
tràmits adients...
Just en el moment que vaig deixar d’observar l’escena
per concentrar-me en el tràmit en qüestió vaig caure en la gran frivolitat d’aquest
país de poc pa i massa circ. Se’m van creuar tres noticies d’actualitat amb la
més crua realitat que tenia just al voltant en aquell moment. D’una banda els
afectats per la crisi: aturats amb càrregues familiars, amb pors per la seva
pensió, amb crèdits impagats i de l’altra: Rodrigo Rato, Belén Esteban i
Esperanza Aguirre trobant noves i bones feines sense moure un dit ni merèixer-les.
Quin país és aquest on un senyor com Rodrigo Rato, amb
un currículum de dubtós prestigi després de crear una bombolla immobiliària al
Govern, no predir la crisi a l’FMI i enfonsar Bankia, pot trobar feina a
Telefònica? És un favor retornat d’aquella privatització que ell va recolzar
quan era al Govern? És moral fer-li un contracte milionari en un context on
aquesta empresa està efectuant un ERO que afecta a més de 6.000 treballadors?
Tot s’hi val a canvi de l’agenda i els contactes d’en Rato? S’ha de tenir barra
i poca seriositat!
Respecte Belén Esteban i Esperanza Aguirre poc es pot afegir. El currículum de la primera es troba al nivell dels preus de les tarifes que ofereix l’empresa telefònica per la que ara treballa. A la segona l’ha contractat una empresa de selecció de directius que fan la seva pròpia selecció a cop de telèfon i utilitzant la informació que veuen a la televisió. Com diuen en castellà: en casa del herrero...
Més enllà de la frivolitat de la situació exposada,
existeix un problema greu de base: quantes contractacions indegudes hi hauran
al centre de la caiguda d’algunes entitats financeres i d’algunes empreses? Les
primeres van contraure el crèdit i les segones van fer la resta de la feina. El
resultat són milions de persones abocades a la pobresa i a un futur incert.
És la manca de seriositat una causa més de la crisi
que estem patint? Potser que anem prenent nota de com hem arribat fins aquí...
Manel Clavijo Losada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada