El meu no a la independència

A l’últim article feia referència a la manca d’arguments que patiríem a l’hora de prendre una decisió en la nostra orientació del vot en el procés d’autodeterminació.

La decisió final, en el cas de poder-la emetre, serà fruit de sentiments, pors, dubtes, prejudicis i càlculs protoracionals. Votarem amb el cervell reptilià i molt probablement ens equivocarem (sigui quin sigui el resultat).

Ara bé, hem d’exercir el nostre dret a equivocar-nos, l’error ha de ser nostre, ha de ser del poble. Ens mancarà informació i ens sobrarà manipulació però espero que s’estableixi cert equilibri mediàtic que deixi espai per una escletxa dedicada a la reflexió.

Aquest article tracta sobre la meva opció a l’hora d’equivocar-me. Jo, en el cas de poder votar, escolliré el “no” a la independència. La base del meu raonament no és nacionalista, és de classe.

Segons el meu parer el més important en tot aquest debat hauria de ser l’estat com a instrument, no com a finalitat en si mateix. L’estat és un instrument en mans d’una classe amb l’objectiu de dominar. Depenent de la classe que controla aquest instrument, es domina a la majoria o a la minoria. Amb altres paraules: si els treballadors controlen l’estat, aquest pot ser un contrapès als mercats i, en certa mesura, dominar-los. Si qui controla l’estat són les classes benestants, aquest esdevé un instrument garantista del poder dels mercats i domina a la classe treballadora mitjançant la transformació dels drets en negoci i de les necessitats en luxes.  

El meu “no” parteix d’aquest raonament teòric i es reforça amb l’anàlisi de la realitat més pràctica: la tendència i la correlació de forces.

La tendència actual en quant a l’evolució i la creació dels estats es fonamenta en la desintervenció d’aquests i la privatització dels seus mitjans. Les diferents tongades de nous estats han estat, de manera gradual, caminant en la direcció que marcava el neoliberalisme. Portugal, Grècia i Espanya van esdevenir nous estats democràtics en un moment d’inflexió on l’estat com a instrument deixava de tenir el prestigi i el recolzament popular necessari i en només 10 anys, els nous estats sorgits de la desintegració de la URSS, van esdevenir totalment mínims.

Qualsevol nou estat (i Catalunya no seria una excepció) esdevindrà un estat mínim i això implicarà la dominació de la classe treballadora per part dels mercats.

Algú em podrà acusar d’exagerat i de fer servir l’estratègia de la por però només cal analitzar l’actual correlació de forces per adonar-se que aquest perill és ben present. Qui tracta de monopolitzar el procés és, d’una banda, un partit deliberadament partidari dels mercats com CiU i, de l’altre, un partit desclassat com ERC. A Europa la situació no és gaire millor ja que les institucions de la UE es troben dominades (o segrestades) pels mercats, com el BCE. A canvi d’avalar la independència pressionaran per assegurar que la tendència minimitzadora de l’estat continuï.

L’Estat Espanyol es troba també en una situació de dominació i maltractament a la classe majoritària però no podem sortir del foc per caure a les brases. A Espanya la lliga un text constitucional molt arcaic però que, malgrat tot, evita una major dominació. Si la Constitució s’hagués de fer de nou la cosa canviaria i molt probablement a pitjor, la prova rau en la última reforma de la Constitució.

Per tot plegat no vull la independència de Catalunya. Ara bé, si la tendència general s’aconseguís revertir i es caminés cap a la intervenció dels mercats per part de les classes populars a partir de l’estat i la correlació de forces fos favorable... Potser si seria la millor opció sempre i quan l’Estat Espanyol fos un llast per aquests objectius.

Manel Clavijo Losada