Aquesta expressió fa referència als soldats als qui el seu exèrcit ha perdut la pista en el transcurs d’una batalla i no els han trobat posteriorment.
A la política sovint passa el mateix: governs que no governen, polítics que no se’ls veu però si se’ls paga, partits que desapareixen de cop i volta...
Avui, però, no vull parlar dels grans temes de la política actual, aquest escrit tracta de quelcom més casolà però igualment important.
I és que, des de que porto militant a la JSC i al PSC, sempre he sentit frases com aquesta: “la gent entre 30 i 45 anys no es fa militant”, “tenim molta gent jove (més per activitat que per quantitat) i molta gent gran (més per quantitat que per activitat) però al mig no tenim gairebé ningú (la majoria són càrrecs orgànics o públics)”, “alguna cosa hem de fer per captar a les persones d’aquesta franja d’edat”. Existeix com una mena d’obsessió lògica i legítima per connectar amb aquesta generació que sembla perduda en combat. Parlant d’aquest tema amb companys d’altres partits he pogut constatar que la preocupació és general.
L’altre dia vaig fer una troballa d’aquestes que et canvien la perspectiva dels problemes que tens al cap. Una vegada més ens hem deixat endur per allò que Balmón repeteix constantment: “la política de la immediatesa”. Ens hem concentrat tant en analitzar el problema actual: perfils segons les edats, allò que els hi oferim, la manera de fer-los participar, noves estructures, nova imatge... Hem oblidat treure el zoom i ampliar una mica el marc d’anàlisi.
I per què dic això? Perquè la troballa de l’altre dia van ser uns llistats de militants de la JSC Cornellà dels anys 90. Hi havia gairebé setanta noms i gairebé cap d’ells és actualment militant del PSC. Coneixia el número però no coneixia els noms i em va sorprendre que la majoria no participin en l’actual projecte socialista. Malgrat vaig haver de destruir els llistats llençar-los (ja que eren dades personals), aquest descobriment em va obrir la ment. Si tots aquells que, durant els anys 90, rondaven la vintena no haguessin marxat, tindríem gairebé setanta militants entre 35 i 50 anys sobre un total de quasi cinc-cents. També vaig trobar dades més generals sobre el número de militants de la resta d’agrupacions de la comarca i tots tenien un munt de militants.
Assumint que molts d’aquests afiliats no eren actius i que existia certa fascinació per inflar els censos, la reflexió és ben clara: hi havia un bon grapat de militants de la JSC que ara ja no són afiliats del PSC. Per què van decidir marxar? Molts cops he preguntat això a diferents militants de base i cadascú sembla tenir una teoria diferent: van marxar cremats per la direcció del partit, van marxar cremats per la situació del partit a nivell nacional, mai no van existir, van anar marxant poc a poc per diversos motius... La qüestió de fons és que si no es pren cura dels més joves, els partits tenen un futur encara més negre que ara.
Què vull dir per prendre cura? Considerar-los un actiu present i no pas una inversió de futur, menys tracte paternalista i més col·laboració bilateral, més tracte com a majors d’edat intel·lectual i menys anar donant lliçons als nens, més vies de participació i menys rigidesa i formalismes inútils, menys limitar el radi d’acció a les polítiques de joventut i més escoltar als joves en tots els temes polítics.
De com tractem a les joventuts d’un partit dependrà el futur d’aquesta formació. La solució al rellotge de sorra que tenim per piràmide d’edats no es troba en el punt més feble, es troba just a la base.
Que prenguin nota d’això, no només els grans, també els joves.
Manel Clavijo Losada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada