Article número 100

Si al 2008 algú m’hagués dit que mai arribaria als cent articles en aquest blog, l’hauria titllat de boig. No és que sigui un número gaire alt pels cinc anys que té de durada però no em pensava que tindria tantes coses a dir. Reconec que he parlat molt d’alguns temes: democràcia, autodeterminació, economia... i molt poc d’altres temes: política internacional, política municipal o polítiques d’igualtat. En qualsevol cas vaig iniciar aquest blog perquè considerava positiu i necessari que tots aquells que tenen la responsabilitat de dirigir una agrupació tinguin un lloc on generar discurs. Dit d’una altra manera, que qualsevol militant sabés què pensa el seu primer secretari sobre temes molt concrets. L’objectiu no era condicionar o alliçonar, ans el contrari, era aportar idees al debat col·lectiu que cal tenir a totes les agrupacions. No sé si he aconseguit aportar gaire cosa als meus militants (diguin el que diguin) però al menys tinc la certesa que he cabrejat a més d’un lector més o menys anònim. Sigui com sigui, aquest article número cent va dedicat a la quinzena d’ esforçats militants que tinc a Cornellà. 

I és que, davant la militància i/o l’adquisició de responsabilitats en una formació política, es pot optar per qualsevol d’aquests dos rols: el de reproductor o el de generador. Com us podeu imaginar per la nomenclatura, jo sempre m’he estimat més ser del segon grup. 

El rol de reproductor és el d’aquell militant que es limita a l’argumentari oficial. Mai se’l veurà posicionar-se sobre un tema fins que la seva formació política no ho faci abans. El podreu reconèixer per les seves intervencions buides de contingut on: o bé agafa retalls d’aquí i d’allà de les intervencions anteriors o bé enuncia els grans problemes que patim però sense aportar cap mena de solució. Suposo que tots teniu algú al cap, ja sabeu, aquell que només es sap els eslògans oficials i poc més... És una manera legítima d’actuar però no fa cap favor a ningú. Al darrere de d’això trobem a aquell que es pensa que el seu partit polític és un fi i no un mitjà. Què passa quan aquest personatge té un càrrec d’importància? Passa el que ens està passant a tots amb Mariano Rajoy. Mai s’ha destacat per tenir cap idea pròpia ni per posicionar al PP en res en concret. Ha estat un bon jan i se l’ha anat premiant fins que ens l’hem trobat de President del Govern. El no acceptar les limitacions a temps porta a que et trobis en la soledat del poder: l’últim telèfon en sonar és el teu i has de prendre una decisió per tu mateix. 

El rol de generador és el d’aquell militant que intenta aportar idees pròpies a la ideologia general del partit. Si, és aquell pesat que allarga les assemblees, executives, consells i conferències amb intervencions sovint feixugues. Sol ser dels primers en posicionar-se en els temes d’actualitat i, de vegades, no acaba de coincidir amb la posició oficial. És el típic personatge que omple de contingut el discurs del reproductor de torn i crea el debat i la confrontació. Clar, no és el mateix dir: “cal afrontar el problema de l’habitatge” que dir: “cal nacionalitzar el parc d’habitatges dels bancs rescatats, cedir la seva gestió als municipis  i dedicar-los al lloguer social”. Ningú no es pot oposar a la primera afirmació si té un mínim d’empatia social. Ara bé, la segona afirmació és conflictiva si: no t’agraden les nacionalitzacions, no estàs d’acord amb l’existència d’un parc públic d’habitatges, no creus en el municipalisme o no creus en el lloguer. Com veieu, aquest és un altre estil legítim però resulta incòmode per aquells que volen fer de pastors d’un ramat de militants. El generador sol ser enemic de l’ statu quo i es caracteritza per quedar-se sempre amb un pam de nas: bé per no aconseguir influir o bé per aconseguir-ho i veure com els reproductors s’apunten al carro a última hora. En aquest grup trobem aquells que pensen que el seu partit és un mitjà per assolir fites concretes. Tenim un exemple ben clar en la figura de Felipe González. Ell ha estat dotant al partit d’un contingut i d’unes idees que han provocat debats, conflictes, desavinences però que han tirat tot un país endavant. Va aconseguir transformar el PSOE per poder utilitzar-lo d’eina per transformar la societat. El problema, en aquests casos, és no saber retirar-se a temps. 

Evidentment aquests dos grups són tipus ideals. Podem trobar el típic murri que es dedica a generar molt discurs en temes molt concrets que no generen conflicte intern i reprodueixen el discurs de l’elit en temes més complexos. D’altres, en canvi, generen molta ideologia en alguns temes però reconeixen les seves mancances en d’altres i reprodueixen el discurs oficial. 

Jo, en la mesura en la que sóc capaç, sóc generador. I tu?  

Manel Clavijo Losada