(Aquesta és la segona part de l’article publicat elpassat dilluns)
En tots els casos exposats a l’anterior article, amb o
sense guerra, la inestabilitat no s’ha aturat en tant que persevera la
violència, els atemptats i les protestes. Les expectatives, els neguits i les rancúnies
són sentiments normals en una societat que ha patit un greu trasbals.
I és aquí on rau el sentit tant del títol com de la
reflexió a l’inici de l’escrit anterior. La major part dels “analistes” dels
mitjans de comunicació, en veure tota aquesta situació de caos i violència van
reaccionar de manera eurocèntrica i sense analitzar els processos històrics més
enllà dels països en qüestió.
Encara hi ha violència a Tunísia? Han matat recentment
a dos líders laïcistes de la oposició? Hi ha hagut un nou cop d’estat a Egipte
per derrocar al govern i convocar noves eleccions? Els textos constitucionals
(aprovats o no) semblen poc adequats? Si els nostres analistes de
capçalera ja es desesperaven amb la situació anterior, aquests nous
esdeveniments els han trastocat totalment. La seva condescendència, la seva
visió del món que parteix de la superioritat europea... Tot els porta a pensar,
malgrat la majoria no ho digui, que aquests països no es troben preparats per
la democràcia.
Com que aquests líders d’opinió han jutjat, és l’hora
de jutjar-los també a ells. Però no ho faré a nivell personal (això seria massa
fàcil), ho faré a partir de la història
dels seus propis països democràtics, pacífics i perfectes.
S’equivoquen tots aquests todòlegs a l’hora de centrar
el seu anàlisi en els successos. Tot el que està passant ja ha ocorregut abans
d’una manera o altra. Quan? Sempre que un país ha volgut passar de la dictadura
a la democràcia. Hem de centrar, doncs, l’anàlisi en la democràcia en si
mateixa i en el cost d’assolir-la o, si més no, d’intentar-ho. Trobarem que el
camí cap aquest sistema polític sempre ha estat cruel, violent i terrible. Hi ha
un règim que no acaba de morir i un altre que no acaba de néixer; entremig
trobem una escletxa que només s’omplirà amb més i més cadàvers i patiment
social.
Els exemples els tenim per tot arreu. França no té
cinc repúbliques per casualitat. Durant la Tercera República es va assassinar al socialista Jean Jaurès al 1914. Aquest règim va acabar amb la invasió nazi
al 1940. La Cinquena República va ser fruit d’un frau de llei perpetrat per de
Gaulle al 1958 sota el temor d’un cop d’estat i una guerra a les colònies. A
Alemanya, el govern de transició va ordenar l’eliminació de tota la Lliga
Espartaquista i va autoritzar l’ús de forces paramilitars per aturar una
revolta durant el 1919. Tot això ho va fer mentre redactava la primera
constitució democràtica de la història d’Alemanya, en vigor fins el 1933. A
Espanya no cal explicar què va passar durant tota la II República: intents de
cop d’estat, assassinat de polítics de renom, violència als carrers, intents de
reforma i de contrareforma, presos polítics i, finalment, una guerra civil... Durant
la Transició, després de la mort de Franco, tampoc hi va haver un camí fàcil
cap a la democràcia: ETA, FRAP, GRAPO, grups d’extrema-dreta, la repressió
policial i militar, intents de cop d’estat... Portugal i Itàlia van tenir uns
començaments democràtics molt semblants en tant que van sorgir durant la segona dècada de 1900 i van acabar a la dècada següent amb cops d’estat de l’extrema dreta. A Rússia va passar
el mateix durant la primera part de la Revolució. Posteriorment, la fi de la
URSS va originar un gran daltabaix amb centenars de morts en gairebé tots els
països (Estònia va ser una excepció) que van iniciar la seva independència
alhora que començaven el camí cap els seus processos democràtics. Fins i tot
als EEUU van haver de patir els seus morts durant el segle XIX i una guerra civil per poder
estendre el seu model democràtic a la totalitat del territori.
Amb tot aquest grapat d’exemples queda clara una idea:
no és una qüestió de geografia o sociologia, és una qüestió de procés històric
cap a la democràcia. La inestabilitat i els desastres són aspectes cruels i terribles però esdevenen naturals en qualsevol
transició cap a la democràcia (independentment del seu assoliment final). No jutgem a les societats que estan patint aquests successos
horribles ni els tractem com a menors d’edat. Totes les societats democràtiques a nivell
històric han passat pel mateix.
El temps no és excusa i el valor per la vida humana no
ha augmentat gaire en els darrers cent anys. O és que no aconseguim sopar tranquil·lament
mentre ens ensenyen dia rere dia noves imatges de la guerra a Síria? Potser l’únic
que ha augmentat durant tots aquests anys és la hipocresia.
Per què et
fixes en la brossa que hi ha a l’ull del teu germà i no te n’adones de la biga
que portes al teu” (Sant) Mateu.
Manel Clavijo Losada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada