I si només em sento català però no vull la independència?

Sovint, uns i altres apel·len als sentiments i a casos personals molt concrets per justificar les seves posicions. Això, a nivell propagandístic i per animar manifestacions i arrencar algun aplaudiment està bé, però a l’hora prendre decisions és totalment insuficient. 

Des del punt de vista del nacionalisme mal anomenat espanyol (en realitat es castellà), s’argumenta la seva oposició a la independència fent referència a la separació física de famílies que viuen dins i fora de Catalunya i que deixaran de conviure en el mateix país. També afegeixen que molts patiran un greu trasbals al sentir-se espanyols però no poder viure a Espanya. 

A l’altre bàndol trobem al nacionalisme català, aquest calca pràcticament els mateixos arguments en quant als sentiments. Raonen que existeix un trasbals entre aquells que no es senten espanyols però es veuen obligats a viure a Espanya. 

Malgrat tot, uns i altres s’equivoquen al intentar reduir-ho tot als sentiments. La gent no pot esser classificada de manera absoluta i perfecte. No existeixen els sentiments purs en el món real. 

I just aquí és on rau el sentit del títol d’aquest article. Què hem de fer aquells que només ens sentim catalans però no som independentistes? Desconec si som molts, pocs o és una categoria on només m’hi trobo jo. En qualsevol cas, sent majoria, minoria o només un individu, som (o sóc) també Catalunya. I no ens (o no em) valen els arguments sentimentals en tant que no ens han (o no m’han) fet el pes fins ara. 

Val a dir que els independentistes si estan fent un esforç notable (però insuficient) a l’hora d’intentar raonar les seves posicions favorables a la creació d’un nou estat. És el que té contraposar un canvi als qui només volen mantenir una situació de facto i de iure, els primers s’esforcen més que els segons en tant que aquests darrers només han d’intentar torpedinar el procés per imposar les seves tesis. 

Sigui com sigui, a més, acabem (o acabo) perdent. Si seguim a Espanya, tal com estem ara, ens toca patir el mal finançament, el maltractament a la nostra llengua i els prejudicis dels intolerants. Si marxem haurem de patir els defectes i afectacions derivats de la creació d’un nou estat en un món en crisi i globalitzat i amb una societat polaritzada i gens acostumada a gestionar bé la discrepància. 

És per això que demano, en nom d’aquest col·lectiu del que desconec, no només la seva magnitud sinó també la seva existència, que el debat respecte la independència deixi de banda els sentiments. Passem d’una vegada als raonaments, a les dades empíriques, als projectes i models de país i als arguments tangibles. Només així podrem (o podré) prendre una decisió coherent a l’hora de votar a la consulta. 

Manel Clavijo