Si...però no

Aquest passat cap de setmana, el PSOE va aprovar a Granada un document que ha de ser el tret de sortida del procés federal a Espanya. 

Desconec si aquest text passarà a la història o si Espanya serà mai federal. Ara bé, puc afirmar, sense por a equivocar-me, que si aquest compromís ha estat titllat d’inassolible per part dels centralistes i els independentistes anem pel bon camí. El primer pas a una alternativa és que sigui diferent a la resta de propostes que tenim sobre la taula. 

El document en qüestió és una passa endavant fruit de la pressió del PSC a tot el PSOE. Fa uns mesos ni es volia citar la paraula federalisme i ara es redacta un programa al respecte. Aquest canvi en menys d’un any és significatiu i cal valorar-lo positivament. Més encara tenint en compte les discrepàncies que tenen molts companys socialistes que no entenen per què el PSC hagi de transformar el PSOE. Entenc i respecto la seva posició però els animo a analitzar la història d’Espanya per a comprovar com Catalunya ha estat sempre el motor de canvi de la resta de l’Estat. 

Ara bé, si per una banda s’ha assumit l’argot, per l’altra cal deixar clar que no s’ha aconseguit definir bé què implica el federalisme ni s’ha optat per un dels diferents models que existeixen. 

No s’ha aconseguit definir què implica el federalisme en tant que aquest s’ha considerat erròniament com un aprofundiment de l’Estat de les Autonomies. En realitat cal dir que la filosofia és justament l’oposada. 

L’Estat de les Autonomies es fonamenta en una cessió de l’Estat Central d’una sèrie de competències a les autonomies. D’aquí ve el finançament enrevessat, l’excés de competències compartides que agreugen els conflictes entre administracions i l’ús del senat com a cambra de segona lectura de les decisions del Congrés. És prendre’s la descentralització com un favor a les autonomies, no pas com un element fundacional de l’Estat.  

L’estat federal parteix d’una sobirania plena de les comunitats que volen cedir voluntàriament certes competències per a ser gestionades pel Govern Central. Per això el finançament és més equilibrat, les competències millor definides i la segona cambra esdevé de màxima rellevància en assumptes territorials. 

No saber què es el federalisme però utilitzar-lo com a mot de moda explica perquè l’ordinalitat no apareix al document de manera explícita, la manca de sensibilitat respecte la realitat plurinacional d’Espanya i la negació del dret a l’autodeterminació dels pobles que composen Espanya. 

Si aquests tres pilars fonamentals per un estat federal (finançament, reconeixement nacional i cessió lliure i voluntària de la sobirania) no s’han assolit és també perquè encara no sabem quin model d’estat federal volem per Espanya. 

La qüestió és senzilla de plantejar però difícil de resoldre: volem que existeixin diversos nivells competencials o un altre café para todos? Volem crear institucions interfederals per coordinar les grans polítiques d’estat o passarem el corró de les majories partidistes? 

Cal temps per anar-ho concretant però la ciutadania esperarà menys del que ho farem els federalistes convençuts.

Manel Clavijo.