L’autodeterminació del poble de Catalunya

El dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya està essent subjecte de moltes fal·làcies, incògnites i exageracions a totes dues bandes de l’Ebre. Aquest escrit té com a objectiu abocar una mica de llum a tot aquest tema i deixar clar quin és l’origen d’aquest dret que hauria de ser inalienable. 

Ja que vull que l’explicació sigui entenedora i una mica entretinguda (tampoc no tant) faré l’argumentació en negatiu: quin no és l’arrel del dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya?

El fonament d’aquest dret no és troba a la sang de Guifré el Pilós tacant un escut daurat al segle IX. 

Tampoc té com a ciments la marca hispànica de “resistència” vers la invasió musulmana a la península ibèrica a la Reconquesta durant el segle X. 

Poc té a veure amb la formació de la Corona d’Aragó, la Corona Catalano-Aragonesa, el Casal d’Aragó o com es vulgui anomenar durant el segle XII. 

Jaume I el Conqueridor arribant a Mallorca i València durant el segle XIII i poblant la zona amb catalans i catalanes no és la llavor de l’autodeterminació. Si és però, la demostració que el que es parla allà és un dialecte del català i no pas un idioma diferent. 

I no, les conquestes dels Almogàvers arreu de la Mediterrània fins arribar a Neopàtria (Atenes) al segle XIV no és tampoc l’arrel d’aquest dret. 

No té res a veure amb els conflictes entre la casa d’Urgell i els Trastàmara al segle XV. 

Tampoc el Corpus de Sang ni la proclamació de la República Catalana al 1641 és precedent al respecte. 

Ni la Guerra de Successió, ni la desfeta de Barcelona al 1714 ni el posterior Decret de Nova Planta no són arguments vàlids. 

Tampoc la resistència catalana ni el Timbaler de Bruc vers la invasió napoleònica als inicis del segle XIX són pas la raó per la qual tenim dret a l’autodeterminació. 

No ho són les Bases de Manresa (1892), el Memorial de Greuges (1895) o la Mancomunitat de Catalunya (1914), per molt que tot plegat surti als exàmens de selectivitat. 

Per molt apassionant que sigui la proclamació de l’Estat Català o la República Catalana a 1931 i a 1934 tampoc no representa l’arrel del nostre dret. 

Tampoc no ho és la defensa aferrissada contra el feixisme internacional durant la Guerra Civil Espanyola, que començava tal dia com avuí però de 1936, ni la formació d’un exèrcit català a l’inici d’aquesta.

Res de tot això! Tot plegat demostra que som una nació però el dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya no és pas històric ni nacionalista. Ans el contrari, és un dret que emana directament de la més estricta de les actualitats. 

La raó per la qual els catalans i catalanes tenim dret a l’autodeterminació és senzillament perquè l’estem demanant en aquests moments. La història de fa segles es pot manipular amb facilitat però l’anàlisi de la voluntat d’un poble que ara reclama poder decidir sobre la relació amb la resta de pobles d’Espanya no és alterable, és la que és.

Manel Clavijo Losada