Els problemes de l’esquerra (I): El Creixement

Aquest article ja entra en el fons de la qüestió d’un dels tres conflictes més importants de l’esquerra al segle XXI. Espanya, a més, és un exemple paradigmàtic d’allò que es tractarà en aquest escrit: ens manca un model de creixement econòmic propi d’esquerres.

Existeix la creença popular que la dreta genera la riquesa i que l’esquerra la redistribueix. Es pensa que és necessari el govern de la dreta per generar creixement, baixar l’atur, promoure l’activitat econòmica... I que, una vegada tot muntat, ha de venir l’esquerra per repartir tota la riquesa entre el conjunt de la societat.

Quan és la gent qui té això en ment el problema és molt greu. Ara bé, quan també els nostres dirigents socialistes es resignen i assumeixen aquest esquema tenim un dels grans problemes de la socialdemocràcia moderna.

En aquest cas no cal anar gaire lluny per poder exemplificar quin és el model de creixement de la dreta. A Espanya hem patit un tipus de creixement econòmic basat en el totxo, l’especulació urbanística i hipotecària, la manca de control ètic i legal... Amb tot plegat es van assolir taxes de creixement del 3% i 4% però l’atur no va baixar del 8% i el 17% de la població es trobava en risc d’exclusió social. A més, els salaris reals es van mantenir inalterats. Tota la maquinària del sector públic es va bolcar en un model insostenible en tots els sentits imaginables i va comptar amb l’ajut del sector financer i les grans empreses vinculades amb la construcció (que van esdevenir les majoritàries dins l’Ibex-35). Aquest era un estil de creixement propi de la dreta i és ben normal que l’apliqués, es troba dins els paràmetres d’actuació del neoliberalisme.

Un cop la dreta va perdre les eleccions generals del 2004 i l’esquerra va tornar al poder era el moment de canviar el model productiu. No va ser així. Van assumir el model ja existent i van interioritzar allò que la gent tenia en ment: “nosaltres només redistribuïm”. Van caure en el seu propi parany. Un model productiu fet pels neoliberals és pràcticament impossible de redistribuir, en aquest cas el creixement era especulatiu i els rèdits es concentraven en les grans empreses, la gran banca i les grans fortunes. Aquests són, a més, els principals defraudadors fiscals que apleguen el 70% de tot el frau fiscal a Espanya (xifrat entre 70.000 i 243.000 milions d’euros). Com redistribuir aquesta riquesa concentrada en aquells que més facilitat tenen per evadir?

La redistribució ha de començar en la mateixa generació de la riquesa ja que el tipus de creixement condiciona l’efectivitat de les polítiques d’equitat. L’esquerra, doncs, ha de crear el seu propi model de creixement econòmic i ha de partir del principi de sostenibilitat a tots nivells: econòmic, generació d'ocupació, drets laborals, redistribució de la riquesa i respecte mediambiental.

No és la voluntat d’aquests articles esdevenir un dogma tot promovent, en aquest cas, un model productiu en concret però considero que és bo aportar alguna idea al debat.

En un exemple de responsabilitat col·lectiva i bon anàlisi de la situació, la JSC va assumir a l’últim congrés un model productiu de l’esquerra. Aquest va sorgir del treball d’alguns companys de la JSC-Cornellà entre els quals m’hi trobo.

Aquest model proposat parteix d’una Tercera Revolució Industrial a partir d’un nou teixit industrial divers que compti amb uns tractors econòmics basats en la producció i desenvolupament de les energies renovables. Hem de fer de la necessitat d’emancipar-se de les energies fòssils i nuclears el motor de creixement. A més, el sector de la dependència pot ser un altre sector en auge que pot solucionar els problemes de l’envelliment de la població a l’hora que reactiva l’economia. Hem de fer dels problemes una oportunitat.

Espanya té l'ocasió d’aprofitar allò on som punters mundialment i generar riquesa a partir de sectors on l’especulació i la concentració de grans capitals en una minoria corrupta no siguin ni molt menys protagonistes.

Ara bé, convé no oblidar que tot plegat són només mitjans per assolir allò que analitzaré al proper article: els nostres objectius finals com a socialistes.

Manel Clavijo Losada