Ja fa temps que pensava en dedicar tot un serial d’articles
en analitzar els problemes de la socialdemocràcia moderna. Els últims
esdeveniments electorals (i no electorals) m’han obert una finestra d’oportunitat
mental, i potser social, per realitzar-los ara i fer-los públic durant les
properes setmanes.
Volia dedicar el primer article directament al primer
dels problemes a analitzar però en l’últim moment l’he tatxat i he començat de
nou. Considero necessari justificar les motivacions que m’han portat a escriure
aquests articles. Cada cop més gent veu les conseqüències dels problemes de l’esquerra
però convé no confondre’ls amb les causes. L’objectiu de tot plegat és
assenyalar allò que tothom veu per separat però mai s’acaba de posar en comú i
en un context adequat.
Els partits socialdemòcrates estan patint una crisi de
credibilitat terrible. Això no és nou, ja ve de la Crisi del Petroli dels anys ’70,
quan el neoliberalisme va agafar definitivament impuls i va començar a guanyar
l’hegemonia. Des d’aleshores Europa ha estat controlada pel neoliberalisme
econòmic i el conservadorisme moral (amb comptades i no gaire notables
excepcions). Fins i tot l’SPD alemany o el Labour Party britànic s’han apropat
a postulats centristes que han acabat per desdibuixar-los.
A l’actualitat, malgrat la crisi estructural del
sistema capitalista, les esquerres no han aconseguit agafar les regnes de la
situació, no han estat identificades com a possible sortida a la situació de
crisi multinivell que viu Europa. A més, s’han perdut els últims governs “progressistes”
del Mediterrani, en part per la deriva centrista i desdibuixada que ja en el
passat havien patit la resta de partits socialdemòcrates del continent. França
és l’únic país on governa l’esquerra i ho ha fet gràcies a l’impuls d’un règim
Presidencialista i pels pèls. A més, està seguint una política econòmica si més
no discutible, tot signant el pacte d’austeritat que condemnarà els Estats de
Benestar dels països més pobres d’Europa. Al menys si han marcat unes línies
vermelles per on no es pot retallar.
Aquí a Espanya el PSOE està en caiguda lliure. Malgrat
no perdre a Andalusia (per por al PP) i guanyar a Astúries (pel desgavell
organitzat pel Cascos), a l’hora de la veritat el miratge s’ha acabat. Euskadi
i Galícia s’han girat d’esquenes a les propostes i candidats socialdemòcrates
tot i patir les retallades del Govern Central i, en el cas sobretot de Galicia,
també de l’autonòmic. Tot fa pensar que a Catalunya es repetirà aquest esquema.
Com a socialistes no podem pensar que tot plegat es
redueix a la conjuntura i als governs anteriors. No es pot reduir a la
vinculació mental que tenen els ciutadans entre la crisi estructural del
capitalisme i el partit que governava en el moment de produir-se i/o agreujar-se.
No és hora de resignar-nos, és hora de trobar
solucions i, abans d’això, cal saber quins són els grans problemes de l’esquerra.
Properament es publicaran tres articles dedicats
cadascun a un dels tres problemes que, al meu parer, són els grans conflictes
interns que pateix l’esquerra.
- No tenir un model propi de creixement des de l’esquerra. Com volem créixer?
- No tenir uns objectius finals definits, propis i engrescadors a nivell ideològic. Quins són els nostres objectius finals?
- No tenir una fulla de ruta que serveixi de relat per enganxar a la gent al nostre projecte. Com arribem a la nostra meta?
Manel Clavijo Losada
Érase una vez, unos seres a los que la naturaleza había tocado con el estigma de la diferencia condenándolos al silencio, la sumisión y la obediencia con categoría de
ResponEliminainfrapersonas. Con el tiempo, esos seres descubrieron que también podían pensar como los demás, y entonces optaron por salir de su letargo y se despertaron ante la realidad
que nunca habían podido tocar. Empezaron creando pequeñas células y agrupándose en pequeños núcleos que con el tiempo se fueron multiplicando. Sus procedencias eran variopintas, ya que procedían de diferentes asociaciones a las que pertenecían; pero estas asociaciones no daban respuesta a sus necesidades. Se reunían en diferentes sitios; disponían, eso sí, como foro, de la calle, de las plazas públicas, de las asociaciones de vecinos.