dijous, 25 d’octubre del 2012

Els problemes de l’esquerra: introducció



Ja fa temps que pensava en dedicar tot un serial d’articles en analitzar els problemes de la socialdemocràcia moderna. Els últims esdeveniments electorals (i no electorals) m’han obert una finestra d’oportunitat mental, i potser social, per realitzar-los ara i fer-los públic durant les properes setmanes.

Volia dedicar el primer article directament al primer dels problemes a analitzar però en l’últim moment l’he tatxat i he començat de nou. Considero necessari justificar les motivacions que m’han portat a escriure aquests articles. Cada cop més gent veu les conseqüències dels problemes de l’esquerra però convé no confondre’ls amb les causes. L’objectiu de tot plegat és assenyalar allò que tothom veu per separat però mai s’acaba de posar en comú i en un context adequat.

Els partits socialdemòcrates estan patint una crisi de credibilitat terrible. Això no és nou, ja ve de la Crisi del Petroli dels anys ’70, quan el neoliberalisme va agafar definitivament impuls i va començar a guanyar l’hegemonia. Des d’aleshores Europa ha estat controlada pel neoliberalisme econòmic i el conservadorisme moral (amb comptades i no gaire notables excepcions). Fins i tot l’SPD alemany o el Labour Party britànic s’han apropat a postulats centristes que han acabat per desdibuixar-los.

A l’actualitat, malgrat la crisi estructural del sistema capitalista, les esquerres no han aconseguit agafar les regnes de la situació, no han estat identificades com a possible sortida a la situació de crisi multinivell que viu Europa. A més, s’han perdut els últims governs “progressistes” del Mediterrani, en part per la deriva centrista i desdibuixada que ja en el passat havien patit la resta de partits socialdemòcrates del continent. França és l’únic país on governa l’esquerra i ho ha fet gràcies a l’impuls d’un règim Presidencialista i pels pèls. A més, està seguint una política econòmica si més no discutible, tot signant el pacte d’austeritat que condemnarà els Estats de Benestar dels països més pobres d’Europa. Al menys si han marcat unes línies vermelles per on no es pot retallar.

Aquí a Espanya el PSOE està en caiguda lliure. Malgrat no perdre a Andalusia (per por al PP) i guanyar a Astúries (pel desgavell organitzat pel Cascos), a l’hora de la veritat el miratge s’ha acabat. Euskadi i Galícia s’han girat d’esquenes a les propostes i candidats socialdemòcrates tot i patir les retallades del Govern Central i, en el cas sobretot de Galicia, també de l’autonòmic. Tot fa pensar que a Catalunya es repetirà aquest esquema.

Com a socialistes no podem pensar que tot plegat es redueix a la conjuntura i als governs anteriors. No es pot reduir a la vinculació mental que tenen els ciutadans entre la crisi estructural del capitalisme i el partit que governava en el moment de produir-se i/o agreujar-se.

No és hora de resignar-nos, és hora de trobar solucions i, abans d’això, cal saber quins són els grans problemes de l’esquerra.

Properament es publicaran tres articles dedicats cadascun a un dels tres problemes que, al meu parer, són els grans conflictes interns que pateix l’esquerra.
  •   No tenir un model propi de creixement des de l’esquerra. Com volem créixer?
  •  No tenir uns objectius finals definits, propis i engrescadors a nivell ideològic. Quins són els nostres objectius finals?
  •   No tenir una fulla de ruta que serveixi de relat per enganxar a la gent al nostre projecte. Com arribem a la nostra meta?



Manel Clavijo Losada

1 comentari:

  1. Érase una vez, unos seres a los que la naturaleza había tocado con el estigma de la diferencia condenándolos al silencio, la sumisión y la obediencia con categoría de
    infrapersonas. Con el tiempo, esos seres descubrieron que también podían pensar como los demás, y entonces optaron por salir de su letargo y se despertaron ante la realidad
    que nunca habían podido tocar. Empezaron creando pequeñas células y agrupándose en pequeños núcleos que con el tiempo se fueron multiplicando. Sus procedencias eran variopintas, ya que procedían de diferentes asociaciones a las que pertenecían; pero estas asociaciones no daban respuesta a sus necesidades. Se reunían en diferentes sitios; disponían, eso sí, como foro, de la calle, de las plazas públicas, de las asociaciones de vecinos.

    ResponElimina