Aquest article considero que tracta l’aspecte clau del
problema de la socialdemocràcia del segle XXI. Sovint s’utilitza el mot “deriva”
per definir el rumb dels partits d’esquerres a l’hora de presentar programes electorals,
plantejar i executar polítiques públiques, definir estratègies polítiques i
afrontar diferents esdeveniments amb posicionaments ideològics coherents.
No és, com normalment es creu, el tacticisme, els
càlculs electorals o la geometria variable la causa de tot plegat. Més aviat
són la conseqüència de no disposar d’uns objectius finals a nivell ideològic ni estratègic. Això provoca indefinició, dubtes, canvis bruscos, obres de
govern desdibuixades... Això acaba obligant a les organitzacions polítiques a
fer ús dels càlculs electorals per compensar la manca d’un horitzó, d’una meta,
d’una Itaca que ha de ser realista, útil i ambiciosa pel poble a qui es vol
representar.
És per això que ara el vot és tan volàtil. Es busca
una complicitat puntual per unes eleccions concretes en comptes de cercar un
recolzament continuat per emprendre grans reformes amb el màxim suport social
possible. Si no hi ha un destí definit tampoc hi haurà un camí a recórrer.
Arribats a aquest punt dels processos històrics convé
no cometre dos errors de base respecte els nostres objectius finals. La primera
errada és que la nostra meta sigui abstracta i/o difusa i la segona és no
confondre mai el mitjà amb el fi.
Sobre el primer error cal fer esment a que principis
com l’equitat o la igualtat són això: principis. És una manera d’interpretar la
realitat, de funcionar com a persones, d’actuar com a Zoón Politikón. Ara bé, no són objectius finals en si mateixos i,
en el cas que es volguessin plantejar com a metes a assolir, serien poc
tangibles i difícilment il·lusionants per una bona part de la ciutadania, que
exigeix quelcom més directe i contundent.
Sobre el segon error cal fer esment a que l’objectiu
més o menys clar de la socialdemocràcia actual és mantenir o ampliar l’Estat
del Benestar. Ens hem perdut en l’instrument, en el mitjà, en el camí cap a un
objectiu no definit. El camí era l’Estat del Benestar però el destí havia de
ser un altre. Ens hem acomodat a la via al mateix ritme que la societat s’ha
adormit en les seves reclamacions. O potser ha estat la societat la que, tot
veient la desacceleració de les nostres ambicions col·lectives ha decidit
aturar-se? Tot plegat és perillós ja que el camí es troba ple de bandolers
neoliberals i si ens conformem en defensar el camí i no passem a l’atac tenim
totes les de perdre.
Abans de passar a fer una proposta d’objectius per la
socialdemocràcia del segle XXI convé fer una repassada breu a algunes de les
ideologies que tenim al voltant. Això ens ha de servir per comprovar com arriba
a ser de necessari tenir uns objectius finals clars i ambiciosos.
El neoliberalisme català, encarnat en CiU, ha
aconseguit tenir un objectiu contradictori però clar: volen un estat amb unes
competències mínimes però propi per Catalunya. Aquells que no creuen en la
utilitat de l’estat volen fer un de nou. L’objectiu nacionalista de crear un
estat-nació els hi serveix per començar de nou una sèrie d’estructures d’estat
en plena crisi, tenint facilitats per a aprimar-lo des de bon principi a la
vegada que engreixen el poder dels mercats. Té l’èxit que tots sabem.
El neoliberalisme espanyol es troba en la situació contrària:
té com a objectiu sortir de la crisi i prou. Quelcom poc encoratjador i pitjor
gestionat. Els hi està passant factura malgrat intentin desviar l’atenció o
culpar a l’herència rebuda.
Fora dels partits de govern trobem formacions
minoritàries com ara els comunistes, amb objectius clars i contundents que
fidelitzen el vot però no generen complicitats més enllà dels cercles ja existents.
Una cosa similar els passa als eco-socialistes o a les formacions identitàries
(sense cap ànim de posar-los al mateix sac). El destí sense una fulla de ruta
tan creïble i il·lusionant com aquest no aconsegueix la complicitat general
necessària. Tot i això és molt millor tenir uns objectius finals minoritaris
que no tenir-ne i anar a la babalà, com és el nostre cas.
Segons el meu parer, la socialdemocràcia ha d’aspirar
a tenir un objectiu clar: la democràcia econòmica. És a dir, el poder del poble
per sobre dels grans agents econòmics. La política ha de situar-se en un nivell
superior respecte l’economia. Els poders públics han d’exercir un control
estricte de l’economia sense que això suposi un minvament de la capacitat
emprenedora. A més, aquests poders han de partir d’una major participació de la
ciutadania en els centres de decisió, és a dir, en tot allò que els afecta com
a ciutadans, com a treballadors, com a clients, com a veïns... Ser els amos del
seu propi destí col·lectiu.
Cal tenir en compte, però, la necessitat de
concretar-ho a partir d’un relat, d’un full de ruta. Això és tan important i ha
de ser tan realista i il·lusionant com la mateixa destinació final. Aquest serà
el tema del següent article.
Manel Clavijo Losada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada