Fa dies, l’Arquebisbe de Madrid, Rouco Varela va comentar la raó per la qual creia que la crisi econòmica era tan greu. Com els membres de l’Església mai no gosen opinar sobre les gestions del Govern, va utilitzar un to espiritual i transcendental. Venia a dir que la falta de moralitat i caritat eren les causes principals de la crisi i que calia una conversió cap a uns valors més justos.
Deixant de banda la doble moral que suposa demanar moralitat i caritat i després destinar més diners en pagar advocats que en ajudar a Haití (per posar un exemple d’actualitat) em centraré en, per què no, imitar a Rouco Varela. Si ell pot donar la seva visió de la crisi suposo que jo també estic en condicions de parlar-ne.
Com sol passar sempre en els problemes d’un país, aquests no són més que l’expressió conjunta d’errors individuals i/o filosofies de “tot a un euro”.
Començant per l’anècdota més casolana com és treure’s el carnet de conduir i voler comprar-se un cotxe. Arribats a aquest punt ens trobem que el més lògic és comprar-se un vehicle de segona mà per destrossar-lo a base d’errades vials. El que s’escapa a tota lògica és quan es compra un automòbil amb un preu molt assequible i després el consum de combustible d’aquest es dispara. Finalment resulta que el que ens estalviem a priori ens ho gastem a posteriori.
Continuant en el símil automobilístic ens trobem que l’empresari gestor mitjà de les empreses de producció de cotxes no és gaire més intel•ligent. Es troba amb el greu problema que en plena crisi la gent no compra tants automòbils com abans. Posem per cas que l’empresa, com quasi totes en aquest sector, té tres gammes diferents: la gamma alta, la mitja i la baixa. Negar la realitat no és útil i aquest cas no és una excepció: aquells que compren més cotxes és la classe mitjana (ja que són molts més) i compren cotxes de la gamma mitja normalment. La lògica ens diria que el més normal seria potenciar la gamma alta (ja que els rics continuen essent rics i compren cotxes igualment) i també potenciar la gamma baixa ja que aquells que abans compraven cotxes de la mitja ara s’han de conformar amb la gamma baixa. El problema és quan això no es pot fer perquè els cotxes de l’empresa en qüestió tenen una fama, diguem-ne, superada per altres empreses amb cotxes que duren més de dos anys... Això és el que passa en aquest país, s’ajunta la poca visió empresarial de l’empresari corrent amb la conjuntura habitual.
La resta d’empresaris mitjans d’altres sectors no son gaire millors, creuen poder mantenir uns mitjans tècnics de producció perpetus a base de reparacions puntuals. No invertir en modernitzar la maquinària per estalviar-se fer una despesa puntual no és gens recomanable si es vol ser mínimament competitiu. Una vegada més, allò que s’estalvia a priori s’ho gasta a posteriori, ja sigui en reparacions o en consum elèctric.
Finalment arribem a dalt de tot, allà on s’ha de decidir el model econòmic d’un estat. Allà, cap a finals dels anys ’90 es va decidir continuar amb la filosofia del “tot a un euro” i aplicar-la a un model absurd del qual tots en seriem testimonis.
El totxo i el turisme semblaven el conill ideal per treure’s del barret en el moment oportú i sortir de la crisi econòmica (de la que potser en parlaré en un futur si Rouco s’anima). La lògica que es va seguir va ser la de treure el major benefici en el mínim temps possible.
En veure el sol del que gaudim a Espanya algú podria pensar que l’ideal era fomentar la producció i desenvolupament d’energies renovables fotovoltàiques. Els il•luminats dels nostres dirigents van decidir que el millor que es podia fer era potenciar el turisme de sol i platja i transformar pàl•lids noruecs en surfers hawaians.
De la mateixa manera que veien el sol també van veure els espais sense edificar que hi havia a la costa i, enlloc d’utilitzar-los ordenadament per construir, segons les possibilitats, les instal•lacions que fossin necessàries, es va decidir apostar pel totxo indiscriminat. Un exemple es Múrcia, sol, vent i terreny edificable: es podia aprofitar per, entre d’altres coses, fer instal•lacions d’investigació i desenvolupament d’energies fotovoltàiques i eòliques. Els il•luminats de torn van decidir fer el fracassat Polaris World. El mateix va passar a la Comunitat Valenciana amb Marina D’Or. I es que, com diu la dita “lo barato sale caro” i, quan no hi han diners ni vacances ni hipoteques.
Arribats a aquest punt (i suposant que ningú no s’hagi adormit durant els paràgrafs anteriors) només queda recomanar que si tenim sol i vent els haurem d’aprofitar en quelcom més que en pàl•lids escandinaus i en aficionats al windsurf. Hem d’encarar el nostre model econòmic en l’eficiència i en la producció i desenvolupament d’allò que som els millors: energies renovables. Ara per ara és l’únic sector a exportar que pugui equilibrar la nostra balança comercial.
Manel Clavijo Losada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada