Obrerock 2010

Ja ha passat un temps prou prudencial, més de deu dies, per fer una valoració política i pública del primer concert jove pel Dia del Treballador que vam organitzar l’Agrupació de Cornellà de la Joventut Socialista de Catalunya.

Deixant de banda el número d’assistents, superior al que esperàvem, els problemes tècnics intrínsecs en qualsevol celebració (i encara més si aquesta és la primera) el que vull és fer esment d’aspectes més polítics.

Personalment, el que considero més importants d’aquest concert és el fet de que s’hagi realitzat amb el treball, l’esforç, la dedicació i la il•lusió d’un grup de joves com nosaltres. Teníem l’objectiu de donar a conèixer la nostra Organització en un dia tan emblemàtic com el del Treballador i recaptant diners pels damnificats del terratrèmol del passat gener a Haití. Ho vam complir amb escreix.

Ens hem de sentir molt orgullosos d’haver pogut organitzar amb èxit un esdeveniment d’aquesta dificultat en un temps rècord. El resultat, com ja dic, va ser més que satisfactori per totes les parts.

Hem demostrat que els joves som del tot competents i capaços de desenvolupar projectes molt ambiciosos i de dur-los a terme sense cap mena de tutela per part d’actors externs a la nostra Organització.

Finalment, vull donar les gràcies al nostre company i amic David Baleta per amenitzar l’ambient amb la música de moda, al grup d’indie-rock Mahoney per la seva formidable actuació i la seva complicitat amb tots els presents i, com no, a tots els assistents i participants a l’acte.

L’any ve tornarem a celebrar el Dia del Treballador amb l’Obrerock 2011. Serà en un context polític ben mogut i emocionant per tots els amants de la política.

Us animo a tots a participar al vostre projecte socialista!


Manel Clavijo Losada

EL CÈCIL RHODES DE BADALONA

Normalment, no m’agrada llegir ni escriure articles de crítica contundent i exclusiva vers algun col•lectiu en concret. Ho trobo massa oportunista, poc enriquidor i, sovint, la objectivitat es perd en favor d’una suposada realitat que, en realitat, es troba pintada del color corresponent a la nòmina i l’editor de l’autor.

Penso que els problemes són sempre transversals i afecten a totes les parts implicades. Uns per acció, altres per omissió i d’altres precisament per no considerar problemes allò que no saben solucionar.

Lamentablement, alguns no pensen així i creuen poder utilitzar la por i el desconeixement d’algunes persones en favor seu. L’excepció (una de tantes) del parèntesi que representa aquest article troba la seva justificació en el repartiment de díptics del PP a Badalona utilitzant electoralment la immigració.

No he utilitzat el terme “racista” perquè vull definir abans el significat correcte d’aquesta paraula. S’ha d’evitar que l’excés en la seva utilització la buidi de contingut. Racista és aquell que atorga característiques concretes a col•lectius sencers de persones. Relacionar la delinqüència, l’incivisme, la brutícia i la inseguretat amb els romanesos d’ètnia gitana és racisme.

La portada del díptic en qüestió fa la següent pregunta: “el teu barri és segur?” i adjunta una fotografia d’un parell de dones immigrants. La pregunta és evident que no s’adreça a les dones de la foto sinó als habitants autòctons. A la propaganda s’afegeix el lema “+ seguretat”.

La resposta a la pregunta pot ser perfectament “no”, i es que, en un barri on vas caminant tranquil•lament pel mercat i et trobes a l’Alícia Sánchez Camacho i al Xavier García Albiol repartint propaganda xenòfoba no pot ser un barri segur pels demòcrates. El perill resideix en el fet que el Partit Popular és el principal partit de la oposició i té opcions a guanyar les properes eleccions municipals. La pregunta que jo faria seria aquesta altra: “és segur el teu Ajuntament?”. En el moment en el que un partit important com el PP utilitza la lleu brisa xenòfoba que bufa a Catalunya per treure’n beneficis és que alguna cosa està passant.

Ho fan, segons l’Agrupació del PP de Badalona, pel seu amor a Badalona i als seus habitants (exceptuant, de moment, els gitanos romanesos). El més curiós de tot plegat és que Xavier García Albiol (l’autor del paper higiènic xenòfob) no viu a Badalona i, per tant, els seus veïns no són habitants de la ciutat que tant estima.

Aquest avortament de demòcrata utilitza una estratègia política a Badalona semblant a la que utilitzaven els colonitzadors britànics a l’Àfrica. Aquests, feien una primera visita al territori que volien ocupar (en aquest cas Badalona), repartien roba i altres obsequis (ara són díptics) als habitants i marxaven a la metròpoli (en aquest cas Pedralbes). Aquests innocents obsequis estaven, en realitat, infectats de verola (ara xenofòbia). Finalment, a la segona visita, ja no hi havia oposició ni indígenes que poguessin destorbar el projecte colonial (el programa electoral del PP). Era una manera ràpida de complir amb la voluntat de sa Majestat (Alícia Sánchez Camacho).

Els indígenes africans no van poder saber que la roba estava infectada i tampoc no van poder neutralitzar l’epidèmia.

Nosaltres si sabem que els visitants protopolítics volen infectar la població amb el virus del racisme i la xenofòbia. La solució és simple: agafar els díptics, trencar-los i llençar-los a la cara dels ignorants oportunistes. Després, això si, cal recollir els trossos i desar-los a la paperera (lloc d’origen de la majoria de les idees d’aquesta gent).

Aquest cop els colonitzadors polítics tornaran amb la infecció cap a casa!


Manel Clavijo Losada

Concentració cívica “Investigar els crims contra la humanitat no és un delicte”.

1.000.000 de morts en execucions, atacs aeris, desnutricions, assassinats, combats...

500.000 exiliats cap a Amèrica i França.

300 foses comunes localitzades amb milers de persones enterrades (només a València 30.000 en una de sola).

30.000 nens robats a les seves famílies i entregats com a botí de guerra a famílies afins al règim.

200 camps de concentració per tot l’Estat.

113.000 desapareguts encara per localitzar.

Fa uns anys, als nostres pares els hi van donar la pau, la llibertat i la democràcia. Només calia que renunciessin a la memòria dels nostres avis. Ara nosaltres, els néts i fills dels qui van fer la Guerra i dels qui van arriscar les seves vides per lluitar contra el franquisme no ens podem quedar de braços plegats.

El 24 d’abril a les 18.30h a la Plaça Sant Jaume hem de recolzar a tots aquells que, com nosaltres, volen i creuen en la justícia.

Abans, el dimarts 20 d’abril, a les 13h. un acte en favor dels mateixos principis i valors amb un Clam de Justicia.

I, si malgrat tot, encara algú us pregunta pel sentit de tot plegat, per la motivació que us mou a implicar-vos en tot això, voldrà dir que encara hi ha un llarg camí per culminar la Transició.


Manel Clavijo Losada

VIA CRUCIS

Existeix una campanya contra l’Església Catòlica? S’està organitzant tot aquest enrenou en torn a als abusos a menors per desprestigiar a tota una Religió? Els culpables són delinqüents o pecadors?

La primera pregunta es respon amb una sola paraula: NO. Tot plegat és una successió de denúncies sobre abusos a menors per part de membres de l’Església. Això, no vol dir altra cosa que, per fi, moltes víctimes veuen com el context social els recolza. S’atreveixen, després de molts anys, a assenyalar als culpables de tant patiment. Si l’Església hagués denunciat els casos de d’abusos per part dels seus capellans enlloc d’amagar-ho i, fins i tot, de justificar-ho, res d’això hauria passat. La jerarquia eclesiàstica n’és còmplice i encobridora d’aquests delictes. Si aquests crims s’haguessin comès en una escola no adscrita a cap confessió la Fiscalia hauria actuat amb més celeritat.

La segona pregunta sembla un insult a la intel•ligència. No s’està aprofitant cap succés per derrocar cap creença, confessió ni Papa. El problema de fons no és pas de caire teològic sinó d’organització en el sí de l’Església. Aquells homes amb desviacions sexuals cap a menors tendeixen a buscar professions que els facilitin el contacte amb menors. Un capellà té aquesta facilitat i, a més, la jerarquia tracta d’ocultar aquests fets evitant denúncies i acusant a les víctimes de provocar als pecadors. Això, en la resta de professions: mestre, monitor... no passa.

El pitjor que pot fer l’Església és confondre a la opinió pública amb el terme: pecat. Aquest tenia algun tipus de sentit quan la Institució Eclesiàstica tenia configurat tot un sistema judicial encarat a conservar la Fe i reprimir als infidels i heretges. El pecat té sentit quan implica certa vinculació jurídica, ara per ara -i per sort- el pecat no és més que una anècdota. Relegar els abusos a menors a la categoria d’anècdota és quelcom intolerable. Quan el Papa diu: “qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra” s’exposa a una bona pedregada de tots aquells que considerem criminals, i no pecadors, als seus companys de feina.

El títol de l’entrada no fa referència al patiment de l’Església o dels seus dirigents. Es refereix al sofriment de totes les víctimes del clergat. Tots aquells que van ser tractats com a provocadors quan, en realitat, no eren més que víctimes.

Manel Clavijo Losada

Reagrupament.fals

Fa dies vaig publicar un article sobre les noves formacions polítiques que es postulen per les properes eleccions. Alguns em van agrair l’entrada, ja que resultava prou interessant llegir un anàlisi planer sobre aquests partits. Altres, els que més, em van demanar que em mullés més al respecte.

Doncs bé, la veritat és que no pensava dedicar, de moment, cap post als nous grups polítics fins l’estiu. Finalment, els esdeveniments m’obliguen a desdir-me i a escriure sobre Reagrupament.

No m’agrada que uns simplistes i, fins a cert punt, demagogs dictin el ritme d’aquest espai web però l’actualitat és l’actualitat.

Un dels apunts que feia l’altre dia era la dificultat que representa fer un programa electoral amb tot el conglomerat de sectes protopolítiques que conforma Reagrupament. Aquestes complicacions han sorgit i els dirigents d’aquesta nova Església Independentista han optat per l’opció fàcil: dissenyar un programa de mínims on tots hi estan d’acord. Això, a banda de resultar poc precís i demostrar la immaduresa d’aquest partit, ens fa veure que la seva ideologia hi cap en un mocador. El nacionalisme mai no pot ser una ideologia per si sola ja que parteix d’una premissa equivocada: la terra val més que l’ésser humà.

La historia ens mostra com els nacionalismes, aplicats per si sols a la política, només porten desgràcies i representen la completa i absoluta anul•lació de l’home.

Tornem, però, al corral de Reagrupament. A l’Assemblea d’ahir van aprovar l’esmentat programa marc a partir del qual volen concretar un document per vendre’l a empreses privades i els electors que hi piquin. En definitiva: volen fer del seu mocador de tela un paquet de klineex, menys consistent però més higiènic ja que és d’un sol ús.

Concretem una mica allò que van aprovar en el dia d’ahir. En primer lloc volen configurar una espècie d’institucions per declarar la independència: un Exèrcit Català (format per ves a saber qui), una Guàrdia Nacional (mossos amb un altre nom), uns serveis d’intel•ligència (suposem que no conformats per dirigents de Reagrupament) i un cos de diplomàtics (per negociar la instal•lació de bases militars americanes, suposo).

Una vegada iniciada aquesta aventura volen començar amb el que més els hi agrada: la repressió interna. Cal recordar que dins de Reagrupament hi han partits d’extrema dreta i extrema esquerra. Aquesta repressió es concreta en la retirada de l’oficialitat del castellà al territori. A les escoles es situarà aquest a l’alçada d’una optativa exòtica pels qui es neguin a fer francès. Per suposat, als mitjans de comunicació ni una paraula en Castellà.

Si fins aquí el programa és similar al paper higiènic després d’ésser utilitzat encara resta el millor. Tot aquest conjunt de bajanades es complementen amb el fet de que no tenen una postura clara en matèria econòmica. Tot un programa per arribar al final i trobar que no hi ha solucions a la crisi econòmica.

Tot plegat sembla que conduirà a Reagrupament a ser un partit autoritari (totalitari no, ja que això demana un mínim de temps i d’ideologia) ple de líders mediàtics, que no resoldran els nostres problemes i només utilitzaran la paraula i no l'acció política. El Movimiento a la catalana.

Aquests utilitzen la raó amb la mateixa freqüència que han demostrat fins ara.


Manel Clavijo Losada

Qui necessita ajudes?

És lògic ajudar a aquells que més ho necessiten? A priori, la resposta (menys pels neoliberals) és clara: SI.

El que no resulta tan fàcil és classificar a la gent en necessitats i no necessitats o, en tot cas, tipificar una gradació en ajudes. Fins ara, a l’antic paradigma de país amb immigració interna, calia només mesurar el nivell de renda. Aquesta dada, tot i que simplista, era considerada prou reveladora. Això es devia al fet de que la resta de condicions socials, a grans trets, era bàsicament la mateixa.

Actualment, però, ja no és com s’ha esmentat abans. En el moment en el que el fenomen de la immigració exterior apareix, acaben les condicions socials similars en tota la societat.

Quins altres factors cal tenir en compte?

A part del nivell de renda, que no deixa de ser important, sembla clar que hi ha altres condicions en la vida del nouvingut que s’han de tenir en compte. En primer lloc, l’existència d’un nucli familiar proper: no és el mateix tenir el recolzament de la família que, si cal, pot donar un cop de mà que no tenir-la. Un altre aspecte important és aquell que fa referència al cercle d’amistats: un nouvingut no té la oportunitat que teníem nosaltres des de ben petits de créixer i conèixer a gent dins un mateix context geogràfic. Això provoca aïllament social. Hi ha altres aspectes importants, com el fet d’haver de mantenir una família fora del país o el temps que s’ha d’invertir en l’aprenentatge de l’idioma i l’adaptació al nou medi.

Per tant, si s’ha d’ajudar al més necessitat s’ha de comprendre què vol dir ser necessitat. No se’ls ha d’ajudar pel fet de ser immigrants, se’ls ha d’ajudar pel fet de tenir més handicaps i viure en una situació més precària que la mitjana d’autòctons. El fet de negar les ajudes pertinents fomenta la marginalitat en aquests col•lectius.

Als anys ’60 i ’70, la meva ciutat era la prova empírica d’allò que he explicat abans. Per sort, els immigrants d’aleshores van crear un teixit associatiu i una cohesió social que, de manera molt superficial, suplia allò més essencial.

De nega’ls-hi les ajudes, passaria quelcom semblant ara? Quins seria aquest teixit associatiu: mesquites, esglésies evangèliques? A la meva ciutat no hi va haver mai un rebuig al teixit associatiu dels immigrants, ara, els autòctons, si tenen reticències en la creació de xarxes d’aquests tipus.

En qualsevol cas, prefereixo que l’Administració s’encarregui de la gestió de la diversitat que no pas les institucions religioses.

Manel Clavijo

Com gestionen la diversitat?

Els debats sobre aquest tema solen ser intensos i desafinats. D’una banda es troben aquells que, per prudents, no s’hi mullen; d’altra, podem trobar aquells que, aprofitant la preocupació de la gent, fan electoralisme xenòfob. En qualsevol dels dos casos la gestió de la multiculturalitat existent no es tracta pas.

Els debats, com sol passar sempre en aquest país, es redueixen en petits microtemes anecdòtics que, no només no obren cap debat sinó que, a més, encobreixen el veritable debat: com podem gestionar la diversitat?

El model utilitzat a França és l’assimilacionisme. L’objectiu principal és que els nouvinguts es comportin i s’adaptin als costums i a la cultura majoritària del país d’acollida. Les grans onades migratòries han sorgit dels països africans de parla francesa. A la pràctica s’ha pogut observar com, a la perifèria de les grans ciutats –sobretot París- han aparegut ghettos plens d’immigrants.

La política d’assimilació –que no integració- francesa té un gran defecte: no adapten a França a la nova situació. Els immigrants i la seva descendència es troben en un país ple de prejudicis que els hi nega el treball qualificat. Milers d’universitaris i llicenciats no troben feina per la seva aparença física. No se’ls contracta per ser negres. Els únics llocs on poden viure per raons econòmiques i socials són els suburbis abans esmentats.

Ens trobem, doncs, amb una primera generació que es va adaptar i va seguir el rol de l’assimilació i va intentar donar a la següent generació la possibilitat d’estudiar i entrar al mercat laboral en igualtat de condicions amb la resta de francesos. Es suposava que allò que feia relegar als immigrants a les feines menys remunerades era el seu baix nivell formatiu. La segona generació van gaudir dels estudis i una integració similar a la mitjana francesa però van haver d’ocupar les mateixes feines que els seus pares. Efectivament: ells eren francesos integrats però França no els veia així, era un assumpte ètnic i no formatiu. Arribats ja a la tercera generació ens trobem amb unes promocions d’estudiants enmig d’una desdita identitària entre el que són i els que els hi fan ser. Amb uns pares amb estudis universitaris que treballen de qualsevol cosa, uns avis immigrants frustrats amb la realitat, el present i futur no es gaire acollidor a la perifèria. L’assimilació, per tant, no funciona.

El signe contrari el trobem als EEUU. Allà els immigrants van explotar als nadius i no a l’inrevés. No existeix política d’integració més enllà de l’estètica típica nord-americana d’estimar els seus símbols nacionals (ells que en poden tenir, que els aprofitin). Allà el resultat ha sigut bàsicament el mateix que a França. Ens trobem amb barris sectoritzats per ètnies, ghettos en definitiva.

Els immigrants de primera són aquells d’origen europeu, els fan governadors ja que la càmera els estima. La resta depenen en la classificació del nivell de renda de la que disposin. No és el mateix un negre del Bronx que Oprah Winfrey.

El problema aquí és que no existeix una integració real dels nouvinguts als EEUU. El que realment hi ha és una integració dins de cada ghetto (els quals poden arribar a ocupar tot un estat i ser de qualsevol poder adquisitiu). Una vegada fora d’aquest medi continuen essent víctimes de la xenofòbia.

Quin model hem de seguir a Catalunya?

Manel Clavijo